Signatura del Coronel Armengol Amill

Biografia curta del Coronel Francesc Busquets i Mitjans

El Coronel Amill fou militar català de carrera. Després de l'Aixecament Militar Austriacista esdevingué Coronel d'un regiment de Fusellers de Muntanya, batejat després com Regiment de Fusellers Voluntaris "Sant Raimon de Penyafort". Fou un dels tres caps militars del Front Exterior. Després de la capitulació de Barcelona, pogué escapar a Àustria on proseguí al servei del Kàiser lluitant contra els turcs. Home dotat d'una gran capacitat d'organització i lideratge, es destacà en la guerra irregular i les tasques d'espionatge i contraespiontage. Alguns l'acusaren de ser extremadament despietat i sanguinari amb el castellans i els col·laboradors botiflers. Quan al 1713 els Regàs, Cortada i d'altres vigatans ja havien abandonat la lluita, ell prosseguí en la guerra per, tal com queda testimoniat, la "Llibertat de la Pàtria".

Naixement i Joventut

N'Armengol Amill era fill de la Casa Amill (Mill) de Bonestarre (La Vall de Cardós), al Pallars Sobirà. Per error però, en part de la bibliografia se l'ha considerat fill d'Esterri, i així figura en algunes obres. La seva joventut vingué marcada per la tragèdia. A resultes d'un casament pactat, la seva muller es llevà la vida poques hores després del casament. Aquest fet el marcà profundament, i si bé tingué relacions amb d'altres dones, mai tornà a casar-se.

1705-1713. Sublevació i Guerra

     Les seves dades biogràfiques són escusseres fins al 1713. El què se'n sap però, és que cursà estudis a Tarragona i fou mestre a la vila d'Agullana (Girona) per seguir poc després, la carrera militar.

Al 1705, assaventat de l'aixecament militar a la plana de Vic, s'uní a les forces insurrectes i participà en l'atac a Barcelona. Capturada la capital del Principat fou promogut al grau de Tinent Coronel. Conjuntament amb l'aleshores Coronel Moragues, s'apressaren cap a Girona per aturar la invasió de l'exèrcit francès del duc de Noailles, que ja havia penetrat fins l'Empordà.

Poc després, i havent aturat el contratac borbònic sobre Barcelona del 1706, es posà sota les ordres del Coronel Antoni Desvalls i participà en la sublevació del Regne de València.

1713. La Traïció Anglesa i la Guerra a Ultrança al Front Exterior

Destacat pel seu coratge, valentia i capacitat d'organització, se'l designà per comandar un regiment de Fusellers de Muntanya, que al 1713 fou batejat Regiment de Fusellers Voluntaris "Sant Raimon de Penyafort".

El seu protagonisme no torna a aparèixer fins després de la Traïció Anglesa. Aquests obligaren les tropes imperials a evacuar el Principat sota l'amença de deixar-los colgats, doncs els austríacs no disposaven de flota pròpia. Persuadit que tot s'havia perdut a la taula de negociació d'Utrecht i sota la premisa d'estalviar més sofriments al país, el Mariscal imperial de Catalunya Guido von Starhemberg signà el conveni de l'Hospitalet amb les tropes borbòniques.

1713. L'Expedició del Diputat Militar de la Generalitat

Els austriacistes catalans però, no estaven disposats a rendir-se i la Junta de Barços decretà la Guerra a Ultrança. En aquells primers dies de juliol de 1713, el Coronel Amill es trobava amb els seus fusellers a la fortalesa d'Hostalric. Informat de la situació per una espia, es va negar a acceptar la Pau.

A finals de juliol rebé l'ordre d'establir un cap de pont entre Arenys de Mar i Sant Pol de Mar per facilitar el desembarcament del cos expedicionari del Diputat Militar Berenguer i del General Nebot. Les tropes sortiren de Barcelona, trencaren el setge marítim i desembarcaren a Arenys de Mar el 9 d'agost de 1713. Mentre l'expedició s'endinsava dins del territori amb la misió de reforçar les places militars que encara restaven sota poder austriacista i coordinar-les amb Barcelona, el Coronel Amill atacava amb els seus miquelets les línies d'aprovisionament i els aquarteraments borbònics. L'objectiu era distreure l'atenció de les forces franceses i castellanes que ja ocupaven pràcticament la totalitat del Principat.

Però la decisió de prosseguir la Guerra a Ultrança tingué unes conseqüències terribles sobre el país. Les tropes castellanes, ara que l'Exèrcit Imperial havia evacuat el Principat i creien que ja no hi havia el perill d'un exèrcit que les pogués atacar, iniciaren el seu desplegament i practicaren a plaer l'única cosa per a la qual estaven qualificades: una brutal repressió sobre la, ara indefensa, població civil.

Caigueren Berga, Manresa i fins i tot el principal feu austriacista, Vic. Les tropes castellanes, incapaces d'atrurar el cos expedicionari del Diputat Militar i els atacs del Regiment del Coronel Amill, s'acarnissaven contra els indefensos. Paral·lelament, l'expedició del Diputat Militar descobria vila rera vila un país en flames i salvatjament devastat. Totalment desmoralitzat, el Diputat Berenguer ordenà a l'expedició retornar a Alella i abandonar la lluita. I un cop allí, ordenà al General Nebot abandonar les tropes i entrar a Barcelona. Davant d'aquesta decisió, el Diputat fou destituït i el General Nebot sotmès a Consell de Guerra.

Abandonats a Alella, els recentment reclutats es dispersaren però la ràpida reacció del Coronel Dalmau permeté l'entrada per barca de diverses tropes a Barcelona al llarg de les tres següents nits. També el Coronel Amill arreplegà els desconcertats soldats que restaven i aconseguí trencar el bloqueig marítim permeten l'entrada de més reforços a la Ciutat. Aquestes dues operacions mitigaren el desastrós final de l'expedició del Diputat Militar i permeteren completar algunes delmades companyies que ben necessitades estaven de reforços.

El Coronel Amill participà en el Consell de Guerra contra el Coronel Nebot i es posicionà al seu favor; segons alguns escrits per raó d'haver lluitat junts al Regne de València anys enrera. La setència desterrava Rafael de Nebot i Font a Mallorca on fou portat, trencant novament el bloqueig, pel Coronel Amill. De tornada, N'Ermengol desembarcà a Alella i es reuní amb el seu regiment que havia quedat sota el comandament del Coronel Rau.

Desembre, 1713 - Gener, 1714. El Coronel Amill combat dins la Barcelona assetjada

A primers de desembre de 1713 tornà a trencar el bloqueig, aquest cop per terra, i el seu regiment entrà a Barcelona gràcies a l'heroica acció del Sergent Major Faig. Durant els dos mesos de permanència a Barcelona, el Coronel Amill no parà d'ostigar els enemics des de l'interior de la Ciutat.

Nogensmenys, també comandà operacions d'intervenció ràpida fora de la Ciutat. Una de les missions que se li encomenà fou la d'atacar el port de Salou a fi i efecte d'apoderar-se del vaixells plens de subministraments borbònics. Conjuntament amb el Coronel Dalmau, salparen de Barcelona amb 2 fragates, 300 homes del "Regiment de Sant Raimon de Penyafort ", els oficials del "Regiment de la Fe" i 300 fusellers. S'apoderaren de bestiar, buidaren els magatzems de Salou i ja de pas, capturaren tres vaixells anglesos que, ara sense cap mena de vergonya, portaven subministraments als borbònics.

Retornat a Barcelona, liderà els seus durs i bregats miquelets del "Regiment de Fusellers Voluntaris Sant Raimon de Penyafort" en contundents accions llampec, avesats com estaven a la salvatge guerra no convencional. Colpejaren als borbònics al Convent dels Caputxins i al Mas Guinardó, participaren en l'operació Mata, atacaren els vaixells francesos que bloquejaven Barcelona i protagonitzaren sortides sobre el mateix campament francès, apoderant-se d'armament, presoners i incendiant-ho tot al seu darrera.

1714. Retorn al Front Exterior

Per si el país no havia quedat ja prou arruïnat després de tants anys de guerra, les tropes castellanes començaren a practicar l'expoli fiscal del país amb unes contribucions draconianes que foren anomenades quinzenades.

1714, 11-14-gener. Combat de Balsareny

1714, gener. Aixecament contra les quinzenades

A començaments de gener de 1714 s'inicià la rebelió contra les quinzenades en una petita vila del Penedès, Sant Martí de sa Roca. Els vilatans atacaren un destacament de 150 granaders i en pocs dies la rebelió s'escampà per d'altres viles del país. S'inicià un alçament generalitzat que desbordà absolutament els castellans.

Assabentats a Barcelona de la rebelió, s'ordenà al Coronel Amill d'iniciar una nova expedició pel rerapaís, a fi i efecte de reclutar nous reforços, protegir les viles que s'havien alçat i aconseguir vitals subministraments. L'ombra de la fam començava a extendre's dramàticament per la bloquejada Ciutat de Barcelona.

1714, gener. Ofensiva pel Maresme

L'expedició s'inicià el 28 de gener de 1714 amb 400 fusellers del seu Regiment de Sant Ramon de Penyafort. Abans de desembarcar però, Amill fou alertat per la seva xarxa de contraespionatge que els espies borbònics tenient coneixement que desembarcaria a Mataró, on li havien preparat una emboscada. L'espia que alertà el Coronel Amill fou Mariana de Copons, que estava en contacte amb la Comtessa Mercè, qui al ser torn alternava amb el Coronel francès Guercy. Així doncs, les tropes del Coronel Amill desembarcaren amb seguretat prop de Canet de Mar.

El Coronel Amill inicià la seva activitat capturant i destruint les guranicions borbòniques entre Sant Pol i Canet de Mar; pogué així capturar diversos vaixells d'aprovionament que envià a Barcelona. No pogué però destruir el regiment del General Melchor Cano. El general castellà, aterroritzat, s'amagà a Mataró i no en sortí fins que rebé els reforços del Mariscal de Campo Gariel Cano i del Brigadier González. Amb gran desproporció de forces s'atreviren ja a tacar-lo, però foren totalment incapaços d'acabar amb ell i amb el seu brutal regiment de miquelets.

Finalment però, el Coronel Amill rebé l'ordre del Coronel Desvalls, comandant suprem del Front Exterior, d'enviar els últims subministraments a Barcelona, abandonar les posicions a la costa i endisar-se territori endins. L'objectiu del Coronel Desvalls era reagrupar totes les forces que actuaven disperses pel país a la Fortalesa de Cardona, que havia esdevingut quarter general de les forces exteriors. El Coronel Amill s'dreçà a Granollers, atravessà el Congost i passant per Centelles es dirigí cap a Cardona.

1714. Consell de Guerra a Cardona

A Cardona, celebraren Consell de Guerra els tres màxims dirigents del Front Exterior, el Coronel Desvalls, el Coronel Amill i el General Moragues, que tot i tenir un rang superior estava sota les ordres del Coronel Desvalls. Establiren les diposicions necessàries per coordinar-se amb les partides d'Arbucies, Berga i Castellciutat que estaven baixant de les muntanyes.

1714, març. Atac i incendi de la vil·la botiflera de Centelles

1714. Captura del Castell de Gironella

Seguí la captura del Castell de Gironella i s'iniciaren les operacions per ostigar el General Bracamonte, a fi i efecte d'impedir-li a qualsevol preu que portés les seves tropes cap al Setge de Barcelona, tal com li havia ordenat el comandant suprem de les forces borbòniques a Catalunya, el Duque de Populi.

1714, 30-març. Separació de les tropes de l'Exèrcit Exterior

L'Exèrcit borbònic envoltà l'Exèrcit Exterior prop de l'Estany. El Coronel Antoni Desvalls ordenà les seves tropes de dividir-se en 3 grups: ell amb la cavalleria i alguns fusellers es quedaren a la zona; el Coronel Amill passà amb els seus a Viladrau, mentre que el Coronel Busquets i Mitjans, el Coronel Brichfeus i els fusellers d'Adjuntori Segarra anaren cap a Martorell.

1714, 18-maig. Consell de guerra a Olesa

El 18-mai-1714, els comandants superiors de l'Exèrcit Exterior celebraren un Consell de Guerra a Olesa. El motiu era el de deliberar sobre un possible atac a les tropes borbòniques que assetjaven Barcelona. Hi assistiren tots el oficials majors de l'Exèrcit Exterior: el Comandant en Cap Coronel Antoni Desvalls, el Coronel Amill, el Coronel Busquets i Mitjans, el Coronel Brichfeus, el Tinent Coronel Rialp, el Sergent Major Mora, el Capità Castellvell, el Capità Regàs, el Capità Fita i el Capità Casanova.

La resolució fou la d'esperar fins a poder acumular una força militar prou poderosa que estimaven a l'entorn dels 6.000 homes. Mentrestant, consideraven tenir la potència suficient per realitzar accions de certa envergadura, ja fos fustigar a camp obert un gran destacament o escomtre la guarnició d'una ciutat.

1714. Vallès

El Regiment del Coronel Amill baixà fins a Cànoves i allí capturà un correu borbònic. El correu informava que el Duque de Pópuli també havia ordenat al Mariscal Fiennes baixar cap a Barcelona, però aquest li responia que li era totalment impossible perquè Girona també s'havia alçat i es trobava totalment desbordat.

Les tropes castellanes eren incapaces de dominar als catalans, i el país se'ls estava escapant per moments de les mans. Però al correu també s'informava que Felipe V havia suplicat ajut al seu avi, el Rei Louis XIV de França i que aquest li enviava el brutal Exèrcit Francès continental, comandant pel Mariscal Duc de Berwick.

Al juliol de 1714 la situació per Barcelona s'havia tornat absolutament asfixiant. L'arribava de l'Exèrcit Francès de Berwick a les muralles de Barcelona suposava una desproporció de forces abismal. Les demandes de nous reforços des de la Capital de Catalunya ja eren desesperades.

1714, 13-14-agost. Batalla de Talamanca

Lluità a al Batalla de Talamanca

1714, 21-agost. Consell de guerra a Olesa

Paral·lelament, a Barcelona s'havia lliurat la Batalla del Baluard de Santa Clara, el primer intenr seriós de les tropes borbòniques per entrar a la Ciutat. L'atac borbònic fou completament derrotat, però el cost humà per a les tropes catalanes fou enorme.

En un nou Consell de Guerra a Olesa es decidí finalment que si bé no s'havia arribat encara a reclutar una força prou poderosa com per atacar frontalment les tropes borbòniques que assetjaven Barcelona, s'intentaria fer entrar a la Ciutat un destacament de 1.000 homes per tal de compensar les baixes hagudes a la batalla del Baluard de Santa Clara.

1714, 25-agost. Incursió a Barcelona

El Coronel Desvalls havia rebut l'ordre d'abandonar tots els esforços a Front Exterior i concentrar totes les tropes a Barcelona. El General Moragues havia pogut escapar de Sort, però la seva muller fou capturada. Al mes d'agost, el Coronel Amill pogué reunir-se amb el Coronel Desvalls, i després se'ls uní el General Moragues. Junts planificaren la manera de trencar el Setge i poder fer entrar nous reforços a la Capital.

Les forces destinades per a la incursió foren les del Coronel Joan Vila i Ferrer, les del Coronel Masseguer, les del Coronel Busquets i Mitjans i les del Coronel Brichfeus. Per contra, les tropes del Coronel Amill i les del Coronel Antoni Desvalls restarien lluitant al Front Exterior.

El pla d'incursió suposava baixar des d'Olesa i atravessar el riu Llobregatr per la part d'Abrera, donant la volta per Martorell i després passar per Sant Andreu i Pallejà, atravessar la planúria i amparar-se sota el foc protector de la Fortalesa de Montjuic, per tal d'entrar a Barcelona. Per la seva part, el Tinent Mariscal Villarroel destinà un destacament a les ordres de l'ajudant reial Martin de Zubiria, per tal que sortís des de Barcelona i enllaces amb les tropes de l'Exèrcit Exterior a les rodalies d'Esplugues i Sant Feliu de Llobregat.

El 25-ago-1714 arribaren a l'alçada de Vacarisse, però foren descoberts per un destacament borbònic i s'hagueren de retirar fins a Corbera.

1714, 29-agost. Consell de guerra d'Olesa

En un nou Consell de Guerra en el que participaren el Coronel Antoni Desvalls, el Coronel Busquets i Mitjans i el Coronel Brichfeus, amb la participació també de Martin de Zubiria i de Salvador Lleonart, que sortits de Barcelona havien enllaçat amb l'Exèrcit Exterior. Allí s'acordà que intentar novament entrar a Barcelona no era factible.

12 de setembre de 1714. Capitulació de Barcelona

De la capitulació de Barcelona decretada pel Tinent Mariscal Villarroel, el Coronel Amill se n'asseventà quan encara maldava per fer entrar tropes a la Ciutat i abrandar la lluita. La decisió de Villarroel causà confusió i desconcert entre les tropes exteriors. En saber-se la caiguda del principal bastió austriacista, el Marquès de Poal ordenà al General Moragues i al Coronel Amill de replegar-se a la fortalesa de Cardona, últim feu austriacista.

18 de setembre de 1714. Capitulació de Cardona

Però el replegament cap a Cardona creava greus problemes i Ermegol Amill optà per llicenciar els seus fidels miquelets abans que fossin identificats per les tropes castellanes. Ells encara podien retornar a llurs llars, més l'Amill ja no tenia ni Familia, ni Casa, ni Pàtria. El Coronel s'adreçà a Cardona totalment enfonsat. Finalment, el Governador de la Fortalesa de Cardona Manuel Desvalls, germà del Coronel Antoni Desvalls, signà capitulacions el 18 de setembre de 1714.

Les clàusules de la capitulació abarcaven a més de Cardona, les guarnicions de Sarroca i Castellbell i la baronia de Bagà, i alhora, desautoritzaven el Tinent Mariscal Villarroel.

Empresonament del Coronel Amill

Després de la sortida de la guarnició de la Fortalesa els castellans incompliren, aquí també, la seva paraula. Se li denegà el passaport i fou empresonat a Vergés; fou conduït poc després a la presó del Conestable de Girona, mentre es dictava la setència que el condemnava a morir penjat a la forca. Avesat com estava a les actuacions d'espionatge i inteligència, se les empescà per ordir una trama que finalitzà amb la seva fugida de la presó auxiliat per Josep Olzina, capità de voluntaris durant el Setge de Barcelona.

Fugida a Viena i Guerra contra l'islam

Amagat durant uns mesos, la xarxa d'inteligència no el pogué evacuar fins a finals d'octubre. Però enlloc d'anar per mar fins a Gènova, hagué de fugir amb passaport fals a través de França. Trigà dos mesos a arribar a la Capital Imperial, i un cop allí, demanà ésser destinat a una unitat de combat. Se'l posà al front d'una companyia de cavalleria del Regiment Imperial de cavalleria del Coronel Juan Jacinto Vàzquez, i al 1716 passà a lluitar al front d'Itàlia.

Poc després però, se n'anà al front de Grècia per lluitar contra la invasió islàmica d'Europa. Però al setge de Zvornik (Bosnia) fou fet presoner i torturat. No estava destinat però, ni a morir al camp de batalla ni sota el captiveri de l'enemic i al 1718 obtingué la llibertat. Finalment se'l nomenà Governador del Castell de Cotrone, al Regne de Nàpols, on morí aquell mateix any de 1718, sempre fidel a la Casa d'Àustria i demostrant el coratge, la valentia i l'indomable esperit militar dels catalans del Pirineu.

    Bibliografia relacionada: "Ermegol Amill. Heroi de la Guerra de Successió"