El General Bellver fou militar català de carrera. Al 1697, durant la "Guerra dels 9 Anys" contra França, va defensar Barcelona amb el grau de "Mestre de Camp". Lluità activament durant la "Guerra per la Successió a la Monarquia Hispànica" amb el grau de "Sergent Major" en les fanàtiques "Reials Guàrdies Catalanes", la Guàrdia de Corps de l'Arxiduc d'Àustria.

    Després de la Traïció Anglesa (Juliol de 1713) i un cop dissolt el Regiment d'Infanteria nº3 "Reials Guàrdies Catalanes", fou posat sota les seves ordres el Regiment d'Infanteria nº7 "Nostra Senyora del Roser". Durant el Setge de Barcelona va ser, juntament amb Antonio de Villarroel y Peláez, el màxim responsable militar de les tropes Austriacistes. Home de caràcter dur, impassible i  total determinació, els soldats catalans l’anomenaven afectuosament “En Josepet”.


    1713, 19 d'Octubre. Atac contra Can Navarro

    Ja durant els inicis del Setge de Barcelona protagonitzà una de les mítiques “sortides catalanes”. El 19 d’Octubre de 1713, amb la capital del Principat de Catalunya totalment rodejada, es planejà un atac de càstig a les tropes castellanes posicionades a Can Navarro. Les pluges de tardor havien provocat el desbordament del riu Llobregat i les unitats castellanes establertes a Can Navarro havien quedat incomunicades. La sortida fou dirigida pel General Bellver amb una tropa de 150 soldats composta de hússars, granaders i fusellers. Els sots-oficials foren el Brigadier Josep Moragull, el formidable Coronel valencià Torres i Eiximeno, i el Coronel de fusellers Jaume Molins.

    L’atac fou fulminant i la guarnició de Can Navarro patí una martellada brutal. Un cop detectat l’atac català, les forces borbòniques enviaren a tota pressa una columna de reforç des del Campament de Sants. La tropa catalana, veient que havia atret una força considerable, inicià el replegament en direcció a Montjuïc mentre els perseguia enfollida  la columna castellana.

    Aleshores, sobtadament, i parapetant-se a la falda de muntanya de Montjuic, s’aturaren i presentaren batalla a la columna borbònica. Assaltats en diverses onades, els catalans rebutjarem victoriosament les envestides castellanes que caieren desfets sota una pluja de més de 300 granades de mà, mentre les bombes de l’artilleria catalana situada al Castell de Montjuïc, comandada pel General Thoar, els acabava de matxucar. Totalment desfetes, les tropes borbòniques s’hagueren de retirar deixant al camp de batalla més de 200 baixes, per 20 de les catalanes.

    Ascendit al grau de General de Batalla fou la mà dreta del Tinent Mariscal Antonio de Villarroel y Pelàez, demostrant un coratge i una competència excepcionals. Per descarregar-lo de les funcions de Cap d’Infanteria, el Coronel Gregorio Saavedra y Portugal fou posat al front del Regiment del Roser, encara que la direcció efectiva d’aquesta unitat recaigué en el Tinent Coronel Josep Paisà i de Pontarró.


    1714, 13 de juliol. Atac contra la 1ª Paral·lela

    Sempre a primera línia de combat, participà en la violentíssima “sortida” del 13 de Juliol de 1714 contra la 1ª Paral·lela, una immensa trinxera de més d’un quilòmetre excavada pels borbònics al davant de les muralles,  ja enrunades, de la Ciutat de Barcelona.


    1714, 11 de setembre. La Batalla.

    Durant la Batalla de l’11 de Setembre de 1714, Josep Bellver i Balaguer lluità amb un heroïsme sense límits al flanc esquerra de les tropes catalanes. Comandà les operacions en el contraatac del Conseller en Cap Rafael Casanova i Comes seguint el Penó de Santa Eulàlia, situat al capdamunt del terraplè de la muralla entre Junqueras i el Portal Nou.


    1714. Engany i humiliació

    Els castellans incompliren la paraula donada en la Capitulació. El 22 de setembre decretaren secretament 25 ordres d'empresonament contra els principals caps militars i notables prohoms:

1. Tinent Mariscal Antonio de Villarroel y Peláez ж 11 set-1714
2. General de Cavalleria Miquel Ramon i de Tord ж 11 set-1714
3. General de Batalla Josep Bellver i Balaguer
4. General Francesc Sans i Miquel de Montrodon
5. General Joan Baptista Basset i Ramos
6. Coronel Sebastià de Dalamau i Oller
7. Coronel Josep Vicent Torres i Eiximeno
8. Coronel Pau de Thoar § escapà, exiliat a l'Imperi
9. Coronel Joan Llinàs i Farrell
10. Coronel Pere Vinyals ж greument malalt
11. Coronel Antonio del Castillo y Chirino § escapà, però fou capturat dies després
12. Coronel Blai Ferrer § escapà
13. Tinent Coronel Nicolau Aixandri
14. Tinent Coronel Francesc Maians
15. Tinent Coronel Ramon Bordes
16. Tinent Coronel Joan Bernet
17. Tinent Coronel Eudald Mas i Duran ж 11 set-1714
18. Tinent Coronel Alfonso Díez d'Aux ж 11 set-1714 § escapà, exiliat a l'Imperi
19. Tinent Coronel Esteve de Llerena § escapà
20. Sergent Major Cayetano Antillón
21. Sergent Major Juan Sebastián Soro
22. Sergent Major Francesc Vila i Lleó

    També es redactaren ordres d'empresonament contra:

23. Capità i Capellà castrense Simón Sánchez
24. En Josep Glaceran de Pinós § escapà
25. En Guerau de Peguera § escapà

    Foren requerits a presentar-se davant del Marqués de Lede, instal·lat a la casa requisada del Coronel Dalmau. Hi acudiren la majoria dels cridats, pensant segurament que els parlaria dels passaports d'emigració que els castellans s'havien compromès a donar-los.

    En comptes d'això, i a mesura que anaven entrant, els soldats els tragueren els sabres i els tancaren. Així anaren caiguent en la trampa la majoria dels cridats. Als 5 ferits i se'ls posà guàrdia permanent, però el Tinent Coroenl Díez d'Aux pogué escapar. Dels altres 6 que escaparen per malfiar-se de la paraula donada pels castellans, 2 foren capturats poc després. La primera remesa de detinguts sortí de Barcelona el 25 de setembre de 1714, incrementada per l'acompanyament voluntari del Capità Ramon Sans i de Montrodon, fill del General Sans, i del Capità Feliu Bellver, fill del Gneral Bellver. Arribaren a Alacant el 3 d'octubre de 1714. Allí els esperava Felipe V.

    Foren obligats a desfilar encadents davant del Borbó. Obria la marxa un esquadró de cavalleria, seguien els presos, plens de cadenes. Cadascun era precedit per sis granaders i flanquejat per quatre soldats a banda i banda. Tancava la comitiva un altre esquadró de cavalleria. Finiquitat l'espectacle d'humiliació per donar gust al Borbó, foren conduïts a la presó dels castell.

    A mitjans d'octubre de 1714 arribaren els 4 ferits i els 2 capturats en intentar escapar. Abans de fi d'any, es produí la dispersió dels presos en tres grups.


    1715. Empresonament del grup d'En Josep Bellver i Balaguer

    El trasllat des d'Alacant al presidi definitiu es va fer a peu, caminant encadents per parelles, escortats per un destacament de 80 soldats de cavalleria, i en ple hivern. El grup d'En Josep Bellver i Balaguer el formaven:

3. En Josep Bellver i Balaguer
4. En Francesc Sans i Miquel de Montrodon
5. En Joan Baptista Basset i Ramos
9. En Joan Llinàs i Farrell
13. En Nicolau Aixandri
15. En Ramon Bordes

    El seu destí, Hondarribia (Fuenterrabia), Guipúzcoa, al nord de la Península i molt aprop de la frontera amb França.

    Al 1719 esclatà la "Guerra de la Quàdruple Aliança entre França i Espanya. La Fortalesa d'Hondarribia capitulà davant l'Exèrcit francès. Pogueren escapar via Gènova En Josep Bellver i Balaguer, En Joan Baptista Basset i En Ramon Bordes.

    En canvi, En Francesc Sans i Miquel de Montrodon, En Joan Llinàs i Farrell i En Nicolau Aixandri foren reclosos a l'Alcàzar de Segóvia. L'any 1723, després de 9 anys de captiveri, se'ls permeté passar a la ciutat en règim de llibertat vigilada sota finaça. Dos anys després, en virtut del Tractat de Viena, foren allibertas.

        1719. Servei en l'Exèrcit Imperial

    El General Bellver i el seu fill aconseguiren arribar a Viena i s'acolliren a la protecció del Kàiser. El General Bellver ingressà a l'Exèrcit Imperial i fou ascendit al grau de Generalfeldwachmeister el 23-5-1727.