La Coronela de Barcelona
(1705-1714)

"Coronela" era el nom que rebien les milícies urbanes de les ciutats del Principat de Catalunya. Estaven formades per ciutadans militaritzats dels gremis d'oficis. La més poderosa era la "Coronela de Barcelona", organitzada en 6 Batallons, cadascun dels quals estava sota la protecció d'un Sant Patró Catòlic, i amb capacitat per mobilitzar una força paramilitar d'aproximadament 4.000 homes.

Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona Coronela Barcelona

La Coronela de Barcelona és una institució militar hereva de distintes tradicions bèl·liques d'autodefensa catalanes emparades per les Constitucions, Privilegis i Usatges de Catalunya. Malgrat que els seus contemporànies la consideraven una evolució directa de la Host de Barcelona, originada durant l'edat mitjana, la Coronela de Barcelona fou una organització característica de la Catalunya moderna que assolí la seva plenitud en el context de la Guerra de Successió. (CB-9)

La creació de la Coronela de Barcelona pròpiament dita arribà durant la "Guerra de Successió", quan ja totalment definida sota aquesta denominació es revelà com una força decisiva durant els Setges de Barcelona de 1706 i de 1713-14. A diferència de la "proto-Coronela" del regnat de Carles II i primers anys de Felip V, caracteritzada per la poca regularitat, el servei puntual, la manca de control sobre l'armament i la manca d'uniformitat, la reglamentació de la Coronela durant el regnat de Carles III caracteritzà una institució civil totalment militaritzada i perfectament definida i reglamentada.

La Coronela de Barcelona constituí un model perfectament acotat i definit, i totalment diferenciat dels seus antecedents medievals, que cristal·litzà durant el regnat de Carles III l'Arxiduc. De fet, les coroneles de les ciutats catalanes estructurades ens temps de Carles III foren unes institucions militars innovadores i originals nascudes a l'empara del model polític endegat per l'austriacisme i a redós de l'evolució de la Guerra de Successió. (CB-10)

Carles III va decidir optimitzar les Coroneles de la ciutats catalanes i convertir-les en unitats permanents, tant militaritzades com fos possible, sota el comandament de militars i enquadrades en el règim de justícia militar. Aquesta decisió s'incardinava en l'esperit constitucionalista de Catalunya i la tant ansiada voluntat de recuperar l'autodefensa militar. La resposta fou entusiasta: comuns i gremis s'apressaren a rearmar-se i uniformar-se, ara sí, amb el consentiment de la Corona. Tot pagat pels propis gremis i Institucions de la terra. (CB-29-31)

Amb aquest pacte entre la Terra el rei s'aconseguí deixar guarnides militarment les principals ciutats catalanes sense detreure efectius de l'Exèrcit Reial; d'aquesta manera els regiments reglats es pogueren destinar gairebé exclusivament a l'exèrcit de campanya. Així mateix, el pacte garantia que les tropes de la Coronela podien continuar treballant i no es restava riquesa al país malgrat la guerra en curs. (CB-29-31)

Coronela de la Ciutat de Barcelona. Victoriosa Batalla del Baluard de Santa Clara.

Els antecedents medievals

La Ciutat de Barcelona obtingué el Privilegi de defensar-se a si mateixa l'any 801, quan el Rei franc Lluís el Pietós l'alliberà del poder islàmic. El nucli originari dels Usatges de Barcelona fou compil·lat en temps de Ramon Berenguer I, i l'Usatge Princeps Namque ja hi era present. En essència l'Usatge donava dret al Príncep a convocar el homes lliures en defensa de la Terra quan aquesta fos atacada. Durant l'edat mitjana amb l'activació a publicació de l'Usatge Princeps Namque el rei convocava les Host Senyorials i les Hosts Veïnals, que s'unien a la Host Reial, les Ordres Militars i els cossos d'Almogàvers. Aquest Usatge obligava a tots els catalans d'entre 16 i 50 anys, que havien d'aportar armament i vestimenta pròpia, rebien un sou a càrrec del rei i no estaven obligats a sortir del regne.

La Host Veïnal de Barcelona fou reglamentada el 1395 amb les disposicions el·laborades pels Consellers de la Ciutat. En el cas d'haver-se de reunir amb l'exèrcit reial, la Ciutat havia de pagar la Host des que sortia de Barcelona fins arribar al punt assenyalat pel rei. Podia sortir també, sempre presidida per la Bandera de la Ciutat, per exercir represàlies contra els qui vulneraven els privilegis locals. Tot i així, durant l'edat mitjana l'Usatge Princeps Namque tant sols l'activaren Pere el Gran, Pere el Cerimoniós, i Ferran el d'Antequera.

La configuració de l'Usatge quedà perfectament definida durant el regnat de Ferran el Catòlic, ja entrada l'edat moderna. La situació geoestratègica de Catalunya la convertí en camp de batalla entre la Monarquia d'Espanya i França, fet que suposà que l'Usatge Princeps Namque fos activat diverses vegades. En virtut d'aquest, el rei podia convocar a Sometent general, una institució militar característica de l'edat moderna amb vida i lògica pròpies encara que l'usatge no estigués actiu, i que estava inspirat en el sagramental medieval. L'activació del Sometent general es feia mitjançant una crida generalitzada amb sons característics (so-metent: corns marins, campanes, o crits de Via fora! o Via fos!). (CB-10-11)

Els mecanismes d'autodefensa però no s'exhaurien a través del mecanisme de l'Usatge Prínceps Namque. Entre 1520 i 1550 i a redós de la incapacitat de la monarquia per garantir la seguretat davant l'impacte del bandolerisme i els corsaris, les viles i ciutats organitzaren pel seu compte milícies armades organitzades anomenades desenes. Però els virreis solien mostrar-se recelosos davant d'aquest model d'autodefensa autònom del poder reial, i sovint tractaven d'impedir l'alçament d'aquestes unions o germandats d'armes que funcionaven com un sometent, però de caràcter permanent i sense la supervisió reial. (CB-12-13)

La proto-Coronela moderna: la milícia dels gremis i confraries

Però el 1542 es produí un canvi significatiu. D'una banda un poderós exèrcit francès entrà pel Rosselló, mentre d'altra s'agreujà la pressió dels corsaris turcs sobre la costa i al seu torn el bandolerisme esclatà en un estat de caos general en diverses contrades. Davant la invasió francesa, la segona ciutat de Catalunya i primera línia de xoc, Perpinyà, organitzà una milícia de ciutadans sota el comandament dels prohoms de la Ciutat, mancomunada amb d'altres milícies sostingudes per la noblesa de la terra. (CB-12-13)

Seguidament, el 31-ago-1542, el capità general Duc d'Alba decidí juntament amb la Ciutat arranjar urgentment les defenses de Barcelona, convertint les antigues muralles medievals en una plaça fortificada moderna. En aquest context, els Consellers de Barcelona i els Diputats de la Generalitat convocaren un consell de guerra que decidí armar les confraries dels gremis a fi de protegir la Ciutat. El desplegament del procés de rearmament i autodefensa s'esdevingueren imparables. (CB-12-13)

El desplegament militar dels gremis fou molt ràpid i àgil i el 23-jul-1543 ja hi va haver una demostració en la qual desfilaren les unitats de les de confraries dels gremis amb les seves banders. El 1544 es confirmà que el comandament de les forces gremials l'exercia el Conseller en Cap, amb la dignitat de "Coronel" o "Capità dels Provincials". Una dècada després, el 1554, l'organització gremial s'organitzà i sistematitzà en "quartos", les zones urbanes en què fou dividida la ciutat. (CB-12-13)

A partir doncs de l'estructuració del 1544 les companyies dels gremis i confraries estaven en estat de mobilització latent, desactivades però preparades per a organitzar-se amb rapidesa sota les ordres del seu comandant, el Conseller en Cap, que rebia la dignitat de Coronel per bé que el nom de Coronela per a referir-se al cos de companyies dels gremis no apareix en la documentació fins el 1704. (CB-19-21) La primera gran mobilització del cos gremial es produí el 30-jul-1636, quan el Consell de Cent féu una crida per mobilitzar 10 companyies dels gremis. El 21-oct-1640, a resultes de l'augment de companyies, el cos fou organitzat en 4 terços, amb els seus respectius mestres de camp i sergents majors. Cada terç comptava amb mosqueters, arcabussers i piquers, i comptava també amb combatents de la Ciutat aliens als gremis.

Paral·lelament sorgiren altres organitzacions per a l'autodefensa: les Companyies. Aquestes eren fruit de la col·laboració militar entre diferents ciutats i viles, per vegueries i àdhuc per bisbats i convents, a fi de no dependre del sometent que per la seva naturalesa presentava uns resultats desiguals. Les grans ciutats arribaren a formar-ne més d'una i la durada del servei era pactada en fer-se la lleva de voluntaris que rebien la seva paga corresponent. En el cas de Barcelona, les Companyies de la Bandera de Santa Eulàlia, que no s'han de confondre amb el cos de milícia dels gremis, acabaren unificant-se en el "Terç de la Bandera de Santa Eulàlia". Aquesta unitat tampoc s'ha de confondre amb el Terç de la Ciutat, una militar professional impulsada pel Consell de Cent que fou coronada amb la victòria a la Batalla de Montjuïc (26 de gener de 1641). (CB-17-22)

Però la fi de la Guerra dels Segadors (Guerra de Separació) posà en crisi la milícia gremial. A partir del 1652 Barcelona va perdre la guàrdia de portes i muralles, de manera que la Ciutat va perdre el Privilegi del control de la seva pròpia defensa. El matí del 10-oct-1652 les tropes del rei s'empararen de l'armeria i de la custòdia de les muralles, un dur revés per a l'autogovern i independència municipal sorgits a l'empara del règim constitucional català. (CB-22-25)

El 1675 es féu un avenç vers la recuperació del Privilegi militar de Barcelona. La Ciutat oferí al Virrei 500 homes dels gremis per a lluitar contra la invasió francesa. Les confraries acceptaren la missió sempre que fossin observades les antigues formes i estiguessin comandades per un Conseller de Barcelona. El 1684 s'avançà novament en la restitució de les milícies gremials urbanes quan, davant l'atac francès sobre Girona, el Virrei demanà a Barcelona que formés unitats gremials atès que desemparava la Ciutat a l'haver d'anar en auxili de Girona. El Consell de Cent, aprofitant l'absència del Virrei i extralimitant-se en les seves competències organitzà una milícia de 46 companyies comandades pels respectius capitans seleccionats d'entre el Braç Militar, totalitzant 4.500 homes armats enquadrats dins el què anomenen "regiment", i assumint de-facto la custòdia de muralles i portals. En tornar el Virrei comprovà estupefacte com la seva petició inicial havia desembocat en un creixent procés de militarització autònom; ordenà immediatament el desarmament i l'entrega de símbols de comandament. Segons Narcís Feliu de la Penya, fou aleshores quan per primera volta el cos de milícies dels gremis rebé el nom de Coronela; tot i així, cap documentació oficial corrobora aquesta denominació. (CB-22-25)

Caldrà esperar al setge francès de Barcelona de 1697 per poder veure totalment reconstituït el poder militar del cos milicià dels gremis. Segons Francesc de Castellví, en una carta redactada el 20-mai-1697, el rei Carles II ordenà a la Ciutat que davant l'imminent atac francès formés la milícia gremial seguint les formes tradicionals. El Virrei Velasco seguí les ordres i el 28-mai-1697 es constituí de nou la milícia, exercint com a Coronel el Conseller en Cap Francesc Taverner i Montornès. Tot i que en la documentació es parli de "coronelia", aquesta evidencia que el mot encara era imprecís i convivia amb el terme "tèrtio" (terç). (CB-26-28)

Novament el 1704, ja en el marc de la Guerra de Successió i durant el desembarcament de la flota aliada a Barcelona, el Virrei Velasco autoritzà la mobilització de la milícia gremial el 30-mai-1704. És en aquest moment on la documentació ja utilitza de manera nítida el terme "Coronela" per a referir-se inequívocament a la milícia gremial. Al moment de l'Aixecament Militar Austriacista de 1705, quan les Institucions de Catalunya encara es mantenien fidels a Felip V i la Ciutat de Barcelona era atacada per les forces austriacistes, el Lloctinent de Catalunya Francisco Fernández de Velasco es va negar a mobilitzar-la per por a que aquesta s'unís a l'aixecament militar i sollevés Barcelona des de l'interior. (CB-26-28)

La Coronela de Barcelona (1705-1714)

La militarització total durant el regnat de Carles III

La configuració definitiva de la Coronela s'inicià doncs amb l'ocupació de Barcelona per part de les tropes austriacistes i aliades l'oct-1705. El nov-1705 el Conseller en Cap de Barcelona oferí a Carles III la formació de la Coronela. I aquest, mitjançant un decret del 29-nov-1705, acceptà el servei. A partir d'aleshores la Ciutat donà prioritat a l'organització del Regiment d'infanteria de Barcelona, de manera que l'activació de la Coronela es va retardar. (CB-43)

El 12-feb-1706 el secretari reial Ramon Vilana Perlas trameté carta del rei al Consell de Cent reclamant l'activació de la Coronela i les mancances del servei de vigilància. El 13-feb-1706 es reuní i prengué les primeres mesures per a la mobilització. El 14-feb-1706 s'envià al rei la primera llista d'individus hàbils per a les armes. El 21-feb-1706 el Consell de Cent féu les propostes d'oficials majors i el 22-feb-1706 comunicà als gremis que designessin els seus respectius Capitans. El 23-feb-1706 quedaren explicitades amb total precisió el nombre de companyies i els seus Capitans. La Coronela de Barcelona estava formada: Totalitzava 44 companyies i sumava 3.200 combatents sobre 4.525 confrares. (CB-43-48)

El 20-mar-1706 el rei concedí patent oficial de Coronel al Conseller en Cap de Barcelona, i com que aquest càrrec era anual, la patent tenia la particularitat d'ésser vàlida pels successors. El Privilegi de la custòdia dels portals no s'aconseguí fins a finals-1706 o inicis-1707, un cop passat el setge borbònic de Barcelona de 1706, per bé que des d'inicis-1706 la Coronela ja exercia de facto aquestes funcions. (CB-32-38)

L'expedició de patents reials pels oficials quedà garantida el mar-1706, i un dels primers que la reberen fou En Sebastià de Dalmau i Oller, expedida el 12-mai-1706, tot just el dia després d'acabar-se el setge borbònic. La designació del Capità, Tinent i Alferes de cada companyia quedà sota la responsabilitat del respectiu gremi, que arribat el cas ho resolia per votacions. Els Capitans havien d'ésser escollits entre els Cavallers i els Ciutadans Honrats, llavors el gremi el nomenava i el rei expedia la patent pertinent. A fi d'evitar nomenaments no desitjats, la proposta de capità havia de comptar amb el vistiplau dels capitans en actiu, i a partir del 1713, amb el del Protector del Braç Militar de Catalunya. (CB-32-38) D'acord a les patents, el rei Carles pagà el sou dels oficials majors i dels capitans de la Coronela, i a partir del 1711, els dels tinents i, probablement, alferes, quan aquests reberen també la patent del rei. (CB-29-31)

El 22-ago-1706 es donà un nou pas cap a la militarització: el rei, amb el vistiplau dels Tres Comuns, féu una declaració respecte el Capítol de Corts CCCIII en el qual s'especificava que mentre duressin les guàrdies de la Coronela, de 48 hores, els milicians estaven sota la jurisdicció militar per a respondre de delictes i crims militars. La declaració es féu efectiva el 6-set-1706. La Ciutat forçà per mantenir el control de la unitat, i en el memorial del 30-nov-1706 es reclamà que malgrat la jurisdicció militar pels civils que estaven de guàrdia, era la Ciutat qui decidia qui entrava de guàrdia, així com les sancions d'acord al codi militar. (CB-39-41)

La militarització total de la Coronela es produí entre el 1706 i el mar-1707, quan d'una banda la milícia gremial es va uniformar completament, i de l'altra, els antics mosquets foren substituïts pels nous fusells reglamentaris, equiparant-se completament a una unitat militar professional. Així mateix la Coronela es dotà de banders de batalló i de companyia. Totes aquestes despeses d'inversió, així com les de manteniment, eren sufragades pels gremis, per bé que l'armament el proporcionava la Corona. (CB-39-41)

Definició de la Coronela de Barcelona

En poc més d'un any des de l'entrada de Carles III a Barcelona, la Coronela havia pres la seva configuració definitiva i esdevingut una màquina de guerra total, equiparable pràcticament a una unitat militar reglada. Una institució civil-militar permanent, armada i comandada per oficials a càrrec de la Corona, sotmesa a jurisdicció militar, i completament uniformada. Tal com la defineixen els historiadors Francesc Riart, Xavier Hernàndez i Xavi Rubio, un híbrid civil-militar. (CB-39-41)

La Coronela de Barcelona (1705-1714), en resum: (CB-32-38)

  • Era una institució permanent amb el Privilegi de la guàrdia de portes i defenses de la Ciutat
  • El comandament corresponia al Conseller en Cap, que actuava amb el grau de Coronel. Així mateix es definiren el Tinent Coronel i el Sergent Major de la Coronela; en ambdós casos, eren proposats per la Ciutat i concedits pel rei
  • Era un cos homologat a un regiment, i organitzar per tant en batallons i companyies
  • Els comandaments de les companyies tenien el rang de Capità, amb patent de càrrec atorgada pel rei, i amb paga homologada a la dels Capitans de l'Exèrcit Reial.
  • Era una institució civil militaritzada, els membres de la qual, mentre romanien de servei fent guàrdies, estaven sotmesos a la jurisdicció militar.
  • Estava dotada de banderes i uniformitat. L'equipament era pagat pels gremis, que també cobrien els sous de determinats serveis específics.
  • Era una milícia armada de manera permanent, i aquest armament era de qualitat i proporcionat per la Corona.
  • Els seus contemporanis la sentien com una evolució directa de la Host medieval, dotant-la d'una cultura i tradicions militars ancestrals que es transmetien a través dels gremis.

Ja durant el Setge de Barcelona de 1706, els anglesos quedaren profundament impressionats per aquesta força paramilitar catalana, doncs la Coronela de Barcelona es distingia per la seva alta preparació, disciplina i valentia, sempre sota el lema de "la Invicta Coronela de Barcelona".

L'estructura de la Coronela i la qüestió de l'escala

En l'estructura inicial la Coronela prengué l'escala (ordre de prelació) i la divisió/agrupació en companyies definides el 1697, que totalitzava 36 companyies. L'escala prenia com a referència l'antiguitat del gremi i esdevenia un factor de prestigi. (CB-70) En la seva configuració definitiva del 23-feb-1706, aquesta totalitzava 44 companyies organitzades en 9 batallons. (CB-66) Però passat el setge borbònic de 1706 diversos gremis criticaren la jerarquia, la posició de les seves companyies dins de l'escala. El set-1706 es féu una primera proposta d'arranjament, que no obtingué consens. Una nova proposta es negocià i el 13-des-1706 fou ratificada. Tot i així, la disconformitat d'alguns gremis amb l'escala continuà. (CB-43-48)

A principis-1708 es proposà una nova escala, totalitzant 46 companyies, i l'ago-1708 una de nova de 45 companyies. Els gremis no eren estàtics, sinó que canviaven, creixien, i es reordenaven, per la qual cosa el seu pes creixia o disminuïa, de manera que el pes econòmic de finançar una companyia revertia en aquesta situació. Així mateix, hi havia gremis amb rivalitats atàviques, i per tant, totalment incompatibles per a compartir companyia. La pugna per un posicionament millor en l'escala era important i fou una constant. El darrer arranjament es produí el 1713. Aquests arranjaments eren en definitiva el reflex del món productiu dels gremis, doncs al capdavall, la Coronela no deixava de ser en escènica i malgrat la forta militarització, una milícia formada per professionals dels gremis amb unes tradicions ancestrals i jerarquies pròpies. (CB-50-59)

A maner d'unitat especial de combat es creà una companyia de granaders, per bé que en el període 1713-1714 no es documenta la seva presència. Els testimonis documentals en remeten la seva funcionalitat a les cerimònies de gala de la Coronela, arribant a estar per uns 200 homes seleccionats d'entre totes les companyies. (CB-71)

La reforma de 1713

En assumir el comandament general de l'Exèrcit de Catalunya, el Tinent Mariscal Antonio de Villarroel suggerí o pressionà per a reformar la Coronela a fi de fer-la més funcional. El 2-ago-1713 s'aprovà la nova planta de la Coronela: (CB-62)

  • fou reduït de 9 a 6 el nombre de batallons: Santíssima Trinitat, Santa Eulàlia, Santa Madrona, Sant Sever i Mare de Déu de la Mercè.
  • Cadascun dels batallons comptava amb 7, 8 i 9 companyies
  • Totalitzaven 47 companyies, augmentat després a 48 per partició de la 3ª del II Batalló.
  • Augmentà el nombre de capitans procedents de l'entorn civil
  • Cada companyia disposava de capità, tinent, alferes, 2 sergents i 4 caporals

Àmbit de combat - responsabilitats

La Coronela de Barcelona tenia com a àmbit de responsabilitat la pròpia Ciutat. No es tractava d'una unitat concebuda per a combatre a camp obert, tot i que puntualment algunes companyies poguessin desplegar-se a l'exterior. La seva responsabilitat era garantir les guàrdies, i arribats el cas, defensar els baluards, portals i muralles de Barcelona.

El Consell de Cent va pugnar per atorgar a la Coronela un creixent protagonisme, i durant el bloqueig i setge de 1713-1714 va proposar que participés en les sortides contra el cordó de bloqueig sota l'empara de la Bandera de Santa Eulàlia; a tal fi s'intensificaren les maniobres d'instrucció militar i de maniobra en ordre tancat. Això no obstant, el General Comandant Villarroel sempre es negà a implicar la Coronela en operacions exteriors. Quan finalment entrà en combat, durant els assalts borbònics a la Ciutat, la Coronela va demostrar una extraordinària força combativa equiparable a la tropa reglada; en cap moment defalliren i els seus oficials es revelaren altament qualificats, doncs al capdavall eren membres del Braç Militar i molts d'ells procedien de l'exèrcit professional. (CB-59-62)

Esquadres de Quarts - Batallons de Quarts

L'1-ago-1713 es féu la convocatòria per les Esquadres de Quarts, a fi d'enquadrar tots aquells civils i refugiats no allistats en l'Exèrcit de Catalunya o la Coronela. Les Esquadres de Quarts, que ja tenien antecedents al segle XVI, permetien disposar d'una força de treball per a obres de defensa i tasques de vigilància. En una situació de bloqueig, amb refugiats de diverses procedències, cases enrunades pels bombardejos i una carestia de queviures creixent, la seguretat pública fou un problema significatiu; així mateix, les Esquadres de Quarts constituïren un pas cap a la mobilització total de la població civil. (CB-62-64)

Els afectats, voluntaris o no, havien de presentar-se entre les 21:00h i 22:00h al Quart (lloc) assignat; en total hi havia 8 Quarts: la Seu, el Pi, Sant Miquel, Sant Just, Santa Maria, Marcús, Sant Pere, i el Raval. En cas de toc d'alarma els del Quart de la Seu i del Pi havien de presentar-se a la Plaça de Santa Anna, els del Quart de Sant Miquel i de Sant Just a la Plaça Nova, els del Quart de Santa Maria a la Plaça de l'Àngel, els del Quart de Marcús a la Plaça del Born, els del Quart de Sant Pere a la Plaça de Sant Pere, i els del Quart del Raval a Convent de Sant Josep. En total sumaven una força de 2.713 homes, però cal tenir present que no foren una unitat de combat, doncs el set-1713 disposaven de només 297 armes. (CB-62-64)

L'abr-1714 les Esquadres de Quarts es van reorganitzar en 4 batallons: Batalló de Sant Ramon de Penyafort, Batalló de Santa Maria de Cervelló, Batalló de Sant Salvador d'Horta i Batalló de Sant Oleguer. A partir del 6-abr-1714, cada dia, a les 13:00h, es concentrava un batalló diferent per fer la guàrdia i es demanava als oficials i components que hi acudissin armats. Segons Mateu Bruguera, a partir del mai-1714 els Batallons de Quarts assumiren de manera permanent la guàrdia del Baluard de Migdia, del Baluard de Llevant, i del reducte de Santa Eulàlia. (CB-62-64)

A finals del setge de 1714 els Batallons dels Quarts foren incorporats a la Coronela.

Banderes (CB-84-87)

Francesc de Castellví parla d'una bandera principal, que cal suposar feia les funcions de Bandera Coronela i per tant devia portar les armes de la Ciutat. Seguidament hi havia les 6 banderes de batalló amb la imatge del Sant Patró Catòlic corresponent. Castellví també senyala que les 6 primeres companyies de cada batalló tenien banderes que a l'anvers mostraven la imatge del Sant Patró del Batalló amb les armes de la Ciutat a sota, i en el revers les armes reials amb les armes dels gremis repetides en cadascuna de les quatre puntes. Castellví continua dient que la resta de companyies portarien una bandera genèrica amb les armes reials a una banda i les de la ciutat a l'altra.

Francesc Riart assenyala que aquests canvis no es veuen reflectits en la documentació dels gremis. Cada gremi tenia la seva bandera tradicional i pel què fa als batallons, la documentació esmenta fins a 3 banderes per batalló. Tampoc s'han trobat documents que validin una bandera principal, per bé que tal com senyal Francesc Riart, hi ha indicis per pensar que la 1 companyia del I Batalló feia les funcions de companyia coronela.

Armament

L'armament consistia en un fusell, baioneta de dolla i espasa. Al cinyell hi portaven una cartutxera ventral de cuir amb l'escut de la Ciutat gravat i les beines per la baioneta i l'espasa. El flascó amb la pólvora d'encebar podia anar lligat al cinyell. Els granaders incorporaven a l'equipament un sarró, també gravat amb les Armes de la Ciutat, per portar-hi les granades.

Uniforme i Armament de la Coronela a la "Guerra per la Successió"

Oficials i tropa (CB-65-76)

La oficialitat de la Coronela de Barcelona era l'equivalent a un regiment reglat d'infanteria. El Conseller en Cap n'era el Coronel; com que el càrrec de Conseller era anual, la continuïtat en la línia de comandament quedava fixada pel Tinent Coronel, amb un clar perfil militar i tècnic. Seguia l'escala el Sergent Major, que sovint era qui tenia el comandament directe sobre la unitat en quant a entrenament i tàctiques. Tots tres oficials majors tenien patent reial i passaven a cobrar de la Corona el sou corresponent al seu rang com qualsevulla altra unitat militar reglada.

Les ordres eren donades sempre pel Coronel o els altres 2 oficials superiors, i eren trameses als capitans de companyia a través dels ajudants. Degut a que els efectius superaven amb escreix els efectius normals d'un regiment reglat (1.000 homes), la Coronela es dotà de 3 ajudants més anomenats dragons a fi de garantir una ràpida transmissió de les ordres en un espai de combat tant ampli com era la mateixa ciutat. Aquests oficials havien de tenir un bon nivell de comprensió de les ordres militars i experiència per ser ràpids i precisos. La denominació de "dragons" prové del fet malgrat que exercien d'ajudants no tenien el rang pertinent, referint-se a ells com que "dragonejaven" el càrrec.

Els capitans de companyia eren cavallers de l'aristocràcia catalana o Ciutadans Honrats de la Ciutat de Barcelona. En les companyies d'estudiants, les més nombroses però que només s'activaven en cas de setge, eren comandades pels catedràtics de l'Estudi General de Barcelona.

Oficials Majors

Coronel: Conseller en Cap de Barcelona (amb patent reial)
      (30-nov-1713 ~ 13-set-1714) Rafael Casanova i Comes (català) (Ciutadà Honrat de Barcelona; Jurista)
      (30-nov-1712 ~ 30-nov-1713) Manuel Flix i Ferreró (català) (Ciutadà Honrat de Barcelona; Jurista)
      (30-nov-1711 ~ 30-nov-1712) Ramon Sabater
      (30-nov-1710 ~ 30-nov-1711) Josep Coromines
      (30-nov-1709 ~ 30-nov-1710) Antoni de Valencià
      (30-nov-1708 ~ 30-nov-1709) Ramon Codina i Ferreres
      (30-nov-1707 ~ 30-nov-1708) Josep Areny i Garriga
      (2-des-1706 ~ 30-nov-1707) Francesc Orriols
      (22-mai-1706 ~ 2-des-1706) Joan de Claresvall i Llucià
      (3-des-1705 ~ 22-mai-1706) Francesc Nicolau de Santjoan (català) Setge borbònic, † 22-maig-1706, per accident

Tinent Coronel (proposat per la Ciutat i concedit per la Corona; amb patent reial)
      (? ~ 13-set-1714) Josep de Peguera i Vilana-Millàs (català)
      (1706 ~ 1713) Hug de Santjoan i Planella (català) (fill del Conseller en Cap F.N. de Santjoan)
      (? ~ 1705) Jaume de Cordelles i Ramanyer (català)

Sergent Major (proposat per la Ciutat i concedit per la Corona; amb patent reial)
      (? ~ 13-set-1714) Fèlix Nicolau Monjo i de Corbera (català)

2 Ajudants (nomenats per la Ciutat)
      (? ~ 13-set-1714) Pere Anton Moreno
      (? ~ 13-set-1714) Joan de Romera

3 Ajudants dragons (nomenats per la Ciutat)
      (sense dades)
      ¿Capità agregat Francesc Lleonart † 5-ago-1714

1 Tambor Major (a sou de la Ciutat)
      (sense dades)

10 Tambors (a sou de la Ciutat)
      (sense dades)

Oficials de Companyia

1 Capità (nomenat pel gremi i a sou de la Corona)

1 Tinent (nomenat pel gremi i a sou de la Corona)

1 Alferes (nomenat pel gremi i a sou de la Corona)

2 Sergents (nomenats pel gremi i a sou de la Corona)

4 Caporals (nomenats i a sou del gremi)

(1706) 45 companyies

(1708) 45-46 companyies

(1713) 47-48 companyies, 70-90 soldats/companyia; voluntaris entre els confrares (a sou del gremi)

 

Tropa

(23-feb-1706) aprox. 3.200 combatents sobre 4.525 confrares dels gremis

(juliol-1713) aprox. 5.000-6.000 homes inclosos oficials

(1713-1714) aprox. 3.570 combatents registrats

(1714) incorporació dels Batallons de Quarts: 6.000-6.500 homes

(11-setembre-1714) 3.200 homes aptes pel combat

      

Coronela de la Ciutat de Barcelona. 1707.

 

*Fonts:             
              (NH3) : Narraciones Históricas III, pàg 696

              (CB-9) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 9
              (CB-10) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 10
              (CB-10-11) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 10-11
              (CB-12-13) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 12-13
              (CB-19-21) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 19-21
              (CB-17-22) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 17-22
              (CB-22-25) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 22-25
              (CB-26-28) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 26-28
              (CB-29-31) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 29-31
              (CB-32-38) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 32-38
              (CB-39-41) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 39-41
              (CB-43-48) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 43-48
              (CB-50-59) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 50-59
              (CB-59-62) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 59-62
              (CB-62-64) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 62-64
              (CB-65-76) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 65-76
              (CB-84-87) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 84-87
              (CB-43) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 43
              (CB-62) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 62
              (CB-66) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 66
              (CB-70) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 70
              (CB-71) : La Coronela de Barcelona (1705-1714), pàg 71