Bandera

Una Bandera és un tros de tela lligat a un pal. És la representació de les idees i els valors d'un col·lectiu humà.

Etimologia: del gòtic, bandwō: 'signe'. Originàriament era un instrument militar que feia les funcions d'Insígnia i era portada al camp de batalla amb les següents finalitats:

  • Cerimonial: Informar de qui es qui.
  • Pràctica: Marcar la posició del cap i facilitar la transmissió d'ordres de combat.
  • Espiritual: La tela representa les idees i valors que defensa aquella força militar.

Història

Ja les civilitzacions del Món Antic tenien figures totèmiques amb la representació del déu o animal sagrat que usaven com a Insígnia. Els armenis tenien el lleó, els assiris el colom i els romans usaren l'àguila, el llop, el senglar, etc... L'ús documentat més antic de les banderes com a instrument militar es remunta a la Xina de l'any ~1000 a. C., estenguen-se després pel sud-est asiàtic i l'Índia, d'on passà al món islàmic.

Tot i que els romans també havien usat el vexillum, imitat després pels gots, el seu ús militar a Europa es popularitzà a l'Edat Mitjana com a conseqüència de les Creuades a Terra Santa i del contacte amb els àrabs, que les utilitzaven a bastament. Els reis i la noblesa les començaren a emprar com a distintiu propi i de les seves tropes, amb la representació de les armes que originàriament només lluïen en els seus escuts d'armes.

Posteriorment, les armes privatives dels reis i els nobles passaren a identificar-se amb les regnes i territoris sobre els quals exercien la seva sobirania. No serà fins el tombant del segle XVIII al segle XIX quan apareix la bandera nacional arran de les revolucions liberals, com a símbol de l'Estat-Nació, tot i que algunes nacions d'Europa ja comptaven amb escuts i banderes que sentien com a pròpies. L'ús de banderes s'ha generalitzat, essent usades per una amplia varietat de grups humans organitzats, que van des de col·lectius anarquistes fins a les grans corporacions multinacionals.

Bandera
Estendard
Penó

Des de la seva aparició es varen redactar Codis que intentaren reglamentar-ne l'ús i el nom de les variants: bandera, estendard, penó, guió, grimpola, gallardet, pavelló, flàmula, banderola..., però el nom de bandera com a genèric per a qualsevol tipus d'insígnia de tela lligada a un pal s'ha mantingut.

 

Banderes i Escuts de les
Institucions de la Pàtria

(Els Tres Comuns)

  • 1er Comú: Escut de la Diputació del General de Catalunya
    (Generalitat de Catalunya)

  • 2on Comú: Escut del Consell de Cent de Barcelona

  • 3er Comú: Escut del Braç Militar de Catalunya

  • Bandera de Sant Jordi
    (Sant Patró Catòlic de la Diputació del General de Catalunya - Generalitat)

 


Banderes de l'Exèrcit Reial
de Sa Catòlica Majestat En Carles III
(1705-1713)

Molt poc es coneix de les banderes de l'Exèrcit Reial de Carles III. Cap d'aquelles banderes s'ha conservat i tampoc existeixen descripcions detallades. La principal font d'informació són les Reials Ordenances Militars de Carles III decretades a Barcelona el 1706 i les esquemàtiques descripcions que en va fer el Capità de la Coronela de Barcelona En Francesc de Castellví (1682-1757).


Bandera Coronela

La Bandera Coronela dels exèrcits del s.XVIII representava l'autoritat reial i havia de ser igual per a tots els regiments de l'exèrcit.

La descripció de la Bandera Coronela de l'Exèrcit Reial de Carles III s'especifica en les Reials Ordenances Militars de Carles III decretades a Barcelona el 1706. Aquestes ordenances eren el codi pel qual es regia l'Exèrcit de Carles III, i contenien un apartat específic on s'ordenava que totes les banderes coroneles dels regiments de l'Exèrcit Reial havien de seguir el patró imperial, ço és, havien de ser blanques i amb la imatge de la Santa patrona catòlica de la Casa d'Àustria, la Immaculada Concepció de la Verge Maria.

"24. Expressamente ordenamos, que todos los Estandartes, Coroneles, hayan de ser blancos, conla Imagen dela Nuestra Señora dela Concepzión Nuestra Abogada, y las otras Banderas, ó, Estandartes hayan de ser de el color que gustare el Coronel, y assimismo las mantillas delos Timbales."
Reials Ordenances Militars
Barcelona, 20 març de 1706
  • Bandera Coronela de l'Exèrcit Reial de Carles III
    (Immaculada Concepció, Santa Patrona Catòlica de la Casa d'Àustria)

Banderes Regimentals d'Infanteria

A part de la Bandera Coronela, els exèrcits del s.XVIII tenien la Bandera del Regiment. Novament, cap d'aquelles banderes s'ha conservat i tampoc existeixen descripcions detallades. La principal font d'informació són, novament, les esquemàtiques descripcions que en va fer el Capità de la Coronela de Barcelona En Francesc de Castellví (1682-1757).

"El primer regimiento de españoles que se levantó al servicio del emperador fue de infanteria y lo formó el almirante de Castilla en Lisboa y se componía de 560 españoles; sus banderas fueron bendecidas en 1704. Fue nombrado coronel don Juan de Ahumada, natural de Málaga. En él fueron incluidos los oficiales españoles que se pasaron a Portugal y los desertores y otros naturales de España. Lo levantó el almirante de Castilla a su costa. Todo el tiempo que duró la guerra en España fue su coronel el sobredicho. Este regimiento pasó con el emperador a Cataluña en 1705. En las banderas al principio de su formacion llevaba las armas reales de Castilla y León con un lema que Decía: Por Lege, Rege et patria [Per la Lley, el Rei i la Pàtria]. A la otra parte un san Jaime con un lema que decía: Sanctus Jacobus Hispaniae patronus [Sant Jaume, patró d'Espanya], y al pie de la imagen las armas del almirante, porque le levantó con su dinero.
El segundo fue el que mandó formar el emperador ocupada Barcelona en noviembre de 1705 para su guardia y le nombró regimiento de Reales Guardias Catalanas. Tenía en sus banderas las armas reales de España y al centro del escudo las de Austria y lema que decía: Donec Perficiam [Fins que ho aconseguim] con la imagen de la Puríssima Concepción a la otra parte.
El tercer regimiento que se formó fue en Barcelona en diciembre de 1705, nombrado de la Reina, que pagó algunos meses la Inglaterra, traía en sus banderas las armas reales de España con un lema que decía: Aut vincere aut mori [O vèncer o morir]; y después que en 1708 desembarcó la emperatriz en Cataluña pusieron a la otra parte de la bandera coronela la imagen de santa Isabel.
El cuarto regimiento fue el de la Diputación de Cataluña [Generalitat], pagado por el Principado todo el tiempo que duró la guerra en España. Se formó en diciembre de 1705 en Barcelona. Llevaba en sus banderas las armas del Principado, que son una cruz roja en campo blanco.
El quinto regimiento fue el de la ciudad de Barcelona, que se levantó al fin del año 1705 y todo el tiempo de la guerra de España fue pagado por la ciudad de Barcelona. Llevaba en sus banderas las armas de la ciudad de Barcelona, que consisten en un escudo cuadripartito: en los dos cuarteles, las armas de Cataluña, y en los otros dos cuarteles, las cuatro barras que comunmente (por error) llaman las de Aragón, supuesto que estas armas eran las propias y naturales de los condes de Barcelona, como el historiador más clásico de Aragón, Zurita, lo dice (t.º1, 1.2, f.52) con estas voces: por el casamiento del conde de Barcelona Ramón Berenguer IV con doña Petronila, reina de Aragón, juntáronse las armas de Aragón y las del conde Ramón, que son cuatro barras rojas en campo de oro, y se pusieron las de su casa a la mano derecha por haber faltado varón en Aragón. Léase el citado autor y Carrillo (Anales del mundo, 1.4, f.329) .
Sexto, el regimiento de la ciudad de Valencia, que se formó en enero de 1706. Tenñia en sus banderas las armas de la ciudad de Valencia, con dos lemas, uno que decía: Non suficit una [No n'hi ha prou amb una]. A la otra parte, la imagen de la Virgen de los Desamparados, que se venera en Valencia, con otro lema que decía: Virgo Derelictorum [Verge dels Desemparats] .
Séptimo, el regimiento del reino de Valencia, que se formó en principios de 1706. Tenía en sus banderas las armas del reino y a la otra parte la imagen de S.Vicente Ferrer, con un lema que decía: Obstant nulla furenti [Res no atura l'impetuós] . (...) Estos dos regimientos fueron equipados por y pagados por la ciudad y reino de Valencia hasta que en mayo de 1707 ocuparon el reino las Dos Coronas. Fueron muy maltratados en la interpresa de la ciudad de Murcia y en los sitios de Cartagena y Requena; y en 1708 fueron unidas sus gentes al regimiento de Richardi en la ciudad de Alicante.
Octavo, el regimiento de don Diego Rejón, natural de Murcia. Fue formado en julio de 1706 en la ciudad de Cartagena y se les dio el nombre de ella, aunque siempre se nombró de Rejón. Tenía en sus banderas un león y a la otra parte una imagen de la Concepción con una lema que decía: Et macula originales non est in Te [No hi ha en Tu màcula original].
Nono, el regimiento de Richardi, que se formó en Alicante en octubre de 1706. Tenía en sus banderas un castillo sobre un monte y a la otra parte un San Jorge, con un lema que decía S.Georgius [Sant Jordi]. Después de rendido Alicante, en cuya defensa murió el coronel en 1708, fue agregado al regimiento de don Juan Ahumada.
Décimo, el regimiento de la ciudad de Zaragoza. Fue levantado en últimos de 1706 y le pagaba la ciudad de Zaragoza hasta ocupado aquel reino por las Dos Coronas en 1707, que pasó a Cataluña. Tenía en sus banderas un león; a la otra parte, una imagen de la milagrosa imagen de la Virgen del Pilar, con un lema que decía: Sancta Maria de Pilari [Santa Maria del Pilar].
Undécimo, en mayo de 1707 se levantaron en Cataluña seis regimientos de la infanteria repartidos por distritos que pagaba el Prinicpado de Cataluña. Tenían en sus banderas las armas de Cataluña y en la otra parte los santos titulares de cada distrito del país donde se formaron.
Duodécimo, el regimiento de don Francisco Ferrer. Fue formado en Portugal en 1706 por dirección de P. Álvaro Cienfuegos, que residía en Lisboa encargado de los negocios del emperador.En 1707 pasó a Cataluña. Tenía en sus banderas las armas de Navarra y a la otra parte una imagen de la Concepcion con un lema que decía: Tota pulcra est Maria [Tota bella és Maria]. Fue su coronel Juan Francisco Ferrer, natural de Corella, en el reino de Navarra.
Decimotercio, el regimiento que se formó en Gerona en últimos de 1709 con el nombre de Granada con la imagen de S.Cirilo. Fue su coronel don Juan Jacinto Vàzques, natural de Granada.
En últimos de 1705 en las partes de Caspe, en Aragón, se formó un regimiento de infantería a costa de don Blas Ferrer, que no llegó a estar equipado ni tener banderas y en los castillos de Flix y, Miravet y Morella fue muy maltratado y sus gentes esparcidas.
A más de estos regimientos españoles se formaron en Cataluña otros. En últimos de 1705 en Barcelona se formó un regimiento de italianos. Tenía en sus banderas cuatro flores de lis y a la otra parte una imagen de S.Januario con un lema que decía: S. Januaruis [Sant Genar].
Otro regimiento en el fin de 1705 se formó en Barcelona de extranjeros, la mayor parte alemanes de los que se habían quedado después de la reforma de los regimientos del príncipe de Darmstadt; tenía en sus banderas las armas de Austria y la imagen de S.Leopoldo, con un lema que decía S.Leopoldus [Sant Leopold] .
En 1707 en mayo, levantó el general Galway en Cataluña dos regimientos de infantería de todas naciones. Al sueldo de Inglaterra, llevaban en sus banderas las armas de Inglaterra. Fueron coroneles don Antonio de Salamanca y el brigadier Pablo Blosset. En agosto de 1708 fueron reformados enterament.
(...) Se nota que en 1714 fue unido el regimiento de españoles y italianos cuyo coronel era don Manuel Borda, aragonés, en la provincia de Estiria. Este regimiento llevaba en sus banderas las armas de Aragón y a la otra parte un S. Jorge, patrón del reino.
Fue unido también a los dos regimientos españoles el regimiento del general don Cristóbal de Ibarra, que se formço en Nápoles de las dos naciones como el otro, el año 1707, y fue en la Carintia reformado el año 1714. Llevaba en sus banderas las armas del general y a la otra parte la imagen de la Concepción con el lema: Beata me dicent omnes [Benaventurada em diuen tots] .
Francesc de Castellví i Obando (1682-1757)
"Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725" Vol. III, pàg. 575

(sense descripció)
  • Companyia de la Guàrdia de Corps

(sense bandera)



  • Regiment d'Infanteria nº5 "Shover"

  • Regiment d'Infanteria nº6 "Castiglioni"



  • Regiment d'Infanteria nº9 "Ciutat de València"
  • Regiment d'Infanteria nº10 "Regne de València"
  • Regiment d'Infanteria nº11 "Ciudad de Cartagena"
  • Regiment d'Infanteria nº12 "Alacant"
  • Regiment d'Infanteria nº13 "Ciudad de Zaragoza"
  • Regiment d'Infanteria nº14 "Francisco Ferrer"
(sense descripció)
  • Regiment d'Infanteria nº15 "Baró de Claret"
(sense descripció)
  • Regiment d'Infanteria nº16 "Marquès de Rubí"
(sense descripció)
  • Regiment d'Infanteria nº17 "Manuel Desvalls"
(sense descripció)
  • Regiment d'Infanteria nº18 "Francesc Sagarriga"
(sense descripció)
  • Regiment d'Infanteria nº19 "Joan Reart"
(sense descripció)
  • Regiment d'Infanteria nº20 "Ramon Xammar"
  • Regiment d'Infanteria nº21 "Whiters"
  • Regiment d'Infanteria nº22 "Blosset"
(sense descripció)
  • Regiment d'Infanteria nº23 "Bonessana"
(sense descripció)
  • Regiment d'Infanteria nº24 "Carles Llorach"
(sense descripció)
  • Regiment d'Infanteria nº25 "Bwol"
(sense descripció)
  • Regiment d'Infanteria nº26 "Faber"
  • Regiment d'Infanteria nº27 "Granada"

Estendards Regimentals de Cavalleria

La principal font d'informació són, novament, les esquemàtiques descripcions que en va fer el Capità de la Coronela de Barcelona En Francesc de Castellví (1682-1757).

"Advertim os que todos los regimientos de caballería tenían en sus estandartes las armas reales de España y al centro del escudo las de Austria, y en el estandarte principal la imagen de la Concepción, a excepción del regimiento de Aragón que llevaba el escudo vulgarmente dicho de Aragón y a la otra parte la imagen prodigiosa de la Virgen del Pilar con el lema: Sancta Maria de Pilari"
Francesc de Castellví i Obando (1682-1757)
"Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725" Vol. III, pàg. 579

  • Regiment de Cavalleria nº1 "Dragons Reials"
  • Regiment de Cavalleria nº2 "Morras"
  • Regiment de Cavalleria nº3 "Subies"
  • Regiment de Cavalleria nº5 "Joan Nebot"
  • Regiment de Cavalleria nº6 "Josep Nebot"
  • Regiment de Cavalleria nº7 "Josep Moragues"
  • Regiment de Cavalleria nº8 "Reials Guàrdies de a Cavall"
  • Regiment de Cavalleria nº9 "Reials Guàrdies de Cavalleria Catalana"
  • Regiment de Cavalleria nº10 "Mas"
  • Regiment de Cavalleria nº10 "Rosell"
  • Regiment de Cavalleria nº11 "Tàrrega"
  • Regiment de Cavalleria nº12 "Cuïrassers d'Aragó"

 

Banderes de l'Exèrcit de
l'Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat de Catalunya
(1713-1714)

Una mica més es coneix de les banderes de l'Exèrcit de l'Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat de Catalunya.

Cerimònia catòlica de Jurament de les Banderes en nom de Déu, del Rei i de la Pàtria

L'acte de benedicció i jurament de les banderes fou resumit per En Francesc de Castellví (1682-1757) amb les següents paraules:

"Se mandó que los regimientos formados de nuevo fueran cada uno a la iglesia titular de su regimiento a oír misa y bendecir las banderas y lo ejecutaron en la siguiente forma:
cada regimiento formado con todos los oficiales se presentó en la iglesia del titular bajo cuya invocación tenía el nombre, donde se celebró una misa solemne con la asistencia de todo el regimiento, dejadas las armas fuera de la iglesia, entrando solo con las banderas.
Fenecida la misa, se bendecían y salía fuera toda la gente y en presencia de todos los alféreces prestaron el juramento y tomando las banderas, puestos en frente del regimiento, acompañados de todos los oficiales, pusieron las banderas sobre una mesa y por su turno pusieron las clavitos, formado el regimiento en óvalo, las incorporaron al centro y luego el auditor del regimiento leyó en clara y alta voz las ordenanzas militares, añadidos otros capítulos tocantes a la defensa de las leyes y privilegios de Cataluña.
Después, todos los oficiales y soldados prestaron juramento de no abandonar las banderas hasta perder la último gota de sangre, en nombre y defensa del rey Carlos y de las leyes, privilegios, honores y libertades del Principado de Cataluña.
Leídas las ordenanzas y la forma del juramento, dieron libertad de separarse de las banderas los que no quisieran prestar el juramento en la forma prescrita. Immediatamente dio tres descargas el regimiento y vuelto a su cuartel se les mandó dar un refresco.
Francesc de Castellví i Obando (1682-1757)
"Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725" Vol. III, pàg. 591

Així mateix, la Gazeta de Barcelona - Diario del Sitio de Barcelona, publicà detalladament l'acte de jurament de les Banderes del Regiment d'Infanteria nº6 "Sant Narcís", que tingué lloc en la Diada del Sant Patró Catòlic del regiment, Sant Narcís (29-oct-1713):

"Dia 30. [resum dels fets del dia anterior, 29 d'octubre] el Regimiento de Infanteria Alemana, que Milita baxo la Proteccion del Glorioso Martyr San Narciso , saliò formado de su Quartel, y pasò á buscar à su Coronel Don Juan de Madrenas, que esperava en su Casa, para salir á la bendicion de las Banderas;
luego que llegò el Regimiento , se incorporò dicho Coronel, y marcharon en buena forma, llevando los Tafetanes en una rica Fuente, y tres Soldados las Astas, pararon frente à la puerta principal de la Seo, en donde se formaron y de alli entraron los Oficiales ricamente vestidos, con la divisa de su Regimiento, à la Capilla de dicho Santo, en donde se celebrò la Missa su Capellan Mayor, y despues bendixo las Banderas, con las acostumbradas ceremonias :
hecha la bendicion de la primera, la entregò al Alferez Coronel, y este al General Don Joseph Bellver, quien con el Coronel la puso en la Asta, y despues clavò una tachuela en el nombre de Dios, del Rey, y de la Patria :
hecha la bendicion de la segunda por el mismo Capellan Mayor del Regimiento, la puso en manos de su Alferez, y este en la de el Brigadier Don Joseph Moragull, quiein repitiò la referida ceremonia;
y repitiendo la suya el Capellan Mayor, entregò la tercera à otro Alferez, y este al Coronel Marques de las Nabas quien lo executò como los referidos en la misma conformidad, y luego los Oficiales Mayores, y los que se hallaron dentro la Capilla clavaron en todas tres unos clavetes, y los Alferezes prestaron su juramento, con la solemnidad que requiere su Oficio;
y salieron con las Banderas acompañados de su Coronel, y Oficiales, á la frente de su Regimiento, las pusieron sobre una mesa, y llegando por su turno, los Oficiales Mayores, Capitanes, Sargentos y Cabos de Esquadra, y Soldados fixaron en todas los clavos;
formado el Regimiento en un obalo las incorporaron , y despues de aver leìdo el Auditor del Regimiento las Ordenanças Militares, prestaron todos solemne Juramento Militar baxo dichas Banderas, de no abandonarlas hasta la ultima gota de sangre, en defensa de la C. y C. Magestad del Emperador, y Rey nuestro Señor, ( que Dios guarde) y del Fidelissimo Principado de Cathaluña, teniendo todos tres dedos en alto en nombre de la Santissima Trinidad, y testimonio de su Juramento :
Terminada esta ceremonio, y puestos en forma de Batalla, dieron tres descargas cerradas, y tomaron la marcha à son de Caxas, y Pifano, siguiendo las calles por las Casas del Excelentissimo Señor General Comandante, de la Deputacion, y Ciudad, hasta la de el Coronel, en donde dexaron las Banderas "
Rafael Figueró i Jolis (1669-1751)
"Gazeta de barcelona - Diario del Sitio de Barcelona"30-oct-1713

També la Gazeta de Barcelona - Diario del Sitio de Barcelona, publicà l'acte de benedicció de les Banderes del Regiment d'Infanteria nº4 "Santa Eulàlia", que tingué lloc el (12-gen-1714).

"[resum dels fets del dia anterior, 29 d'octubre] Este mismo dia se hizo solemne Bendicion de las Banderas del Regimiento de Santa Eulalia, con solemidad, y concurriencia de grave, y universal musica; fue luzido el concurso, con el de todo el Regimiento formado, que disparò tres Salvas Reales, y despues de las acostumbradas ceremonias de bendicion, tuvo un esplendido Banquete en su Casa el Marquès de las Nabas Coronel de dicho Regimiento. ;
Rafael Figueró i Jolis (1669-1751)
"Gazeta de barcelona - Diario del Sitio de Barcelona"12-gen-17143

 

Micalets del Regne de València Micalets del Regne de València
Micalets del Regne de València Micalets del Regne de València
Micalets del Regne de València Micalets del Regne de València
Acte de Jurament de la Bandera de la Guàrdia Vaticana alçant els
tres dits
en nom de la Santíssima Trinitat

De la mateixa manera, els soldats catalans de 1714
juraren en nom de la Santíssima Trinitat
defensar al Rei Carles III i les Constitucions de la Pàtria Catalana

Banderes Regimentals d'Infanteria

La principal font d'informació són, novament, les esquemàtiques descripcions que en va fer el Capità de la Coronela de Barcelona En Francesc de Castellví (1682-1757).

"No omitió el gobierno circunstancia para animar los naturales a la defensa, practicando todos los actos que confirmasen la resolucion que habían tomado, estrechando con los vínculos de un particular juramento a la defensa.
Para esto mandó que en la bandera coronela de cada regimiento se imprimiera la imagen del tutelar o patrón del regimiento y en la bandera coronela de todos los regimientos que eran bajo invocaciones diferentes de la Virgen, con las armas reales de España y las de Cataluña, y en los estandartes, lo mismo
Francesc de Castellví i Obando (1682-1757)
"Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725" Vol. III, pàg. 591








Estendards Regimentals de Cavalleria

La principal font d'informació són, novament, les esquemàtiques descripcions que en va fer el Capità de la Coronela de Barcelona En Francesc de Castellví (1682-1757).

Para esto mandó que en la bandera coronela de cada regimiento se imprimiera la imagen del tutelar o patrón del regimiento y en la bandera coronela de todos los regimientos que eran bajo invocaciones diferentes de la Virgen, con las armas reales de España y las de Cataluña, y en los estandartes, lo mismo
En el estandarte coronel del regimiento de la Fe estaba impreso un Santo Cristo con el lema: Pro Lege, Patria et Rege y a la otra parte la imagen de la Concepción; al pie de la imagen del Santo Cristo, las armas reales; bajo ellas, las armas del coronel y a las cuatro esquinas las de Cataluña."
Francesc de Castellví i Obando (1682-1757)
"Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725" Vol. III, pàg. 591





(sense descripció)

(sense descripció)


Banderes de
la Coronela de Barcelona



Banderes Negres

Bandera Negra: significació

Al segle XVIII una bandera negra tenia la significació que la guarnició d'una fortalesa es negava a capitular, de manera que lluitarien fins a la mort.

En deixà constància Francesc de Castellví (1682-1757) quan narrà la campanya aragonesa del 1706 del regiment d'infanteria de les Reials Guàrdies Catalanes. El tinent coronel del regiment Antoni Meca i de Cardona custodià la vila fronterera de Magallón amb les companyies del capità Antoni Puig i Sorribes, el capità Carles de Regàs i Cavalleria, i el capità Antoni Cortada i Regàs, reforçades amb 40 cavalls del Regiment de cavalleria de Miquel Subies. Paral·lelament, la resta del regiment de les Reials Guàrdies sota el comandament del coronel Antoni de Peguera i Aimeric custodià la propera vila de Gallur, amb el reforç de 3 companyies de la milícia de Saragossa i 600 homes de les milícies aragoneses. Poc després el tinent general borbònic Sangil inicià l'atac contra la frontera de l'Aragó amb 400 cavalls, el regiment d'infanteria d'Astúries, el regiment d'infanteria de la Reina, i 3.000 homes de les milícies castellanes i navarreses. El 11-ago-1706 arribà davant la vila de Magallón, custodiada pel tinent coronel Antoni Meca i de Cardona; aquest es negà a rendir la plaça mentre els aragonesos del poble se li oferiren per unir-se a les tropes i defensar la vila fins a la última extremitat alhora que donaven queviures a les Reials Guàrdies Catalanes. El 12-ago-1706 les tropes borbòniques envestiren la vila per tres llocs però l'assalt fou rebutjat. Les bales començaren a exhaurir-se però els aragonesos entregaren plom i ferro a les Reials Guàrdies per mantenir la defensa, alhora que es resolgué enarborar una bandera negra en senyal que mai no capitularien. El 14-ago-1706 el destacament de 40 cavalls del coronel Miquel Subies aconseguí sortir de Magallón i arribar fins a Gallur, on es trobava acantonat la resta del regiment de les Reials Guàrdies Catalanes, que el 15-ago-1706 acudí en socors fent fugir les tropes borbòniques.

[..] El día 12 embistieron la villa por tres partes. El fuego fue vivo. Fueron rechazados con pérdida. A los sitiados faltaban balas. Los moradores dieron plomo y hierro. Resolvióse enarbolar bandera negra, señal que no querían capitulación. En Gallur se resolvió el socorro. Dióse aviso [..]
Francesc de Castellví i Obando (1682-1757)
"Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725" Vol. II, pàg. 200

Així mateix Francesc de Castellví deixà constància que quan la Junta General de Braços de Catalunya proclamà la continuació de la guerra contra Felip V i contra França el 9-jul-1713, pels carrers de Barcelona es cridava "Privilegis o mort!".

Luego que se publicó el pregón de la guerra, que las cajas y clarines informaron al pueblo, lo celebró éste con común aplauso, indecible gozo y quietud de ánimo. No se oían por las calles otras voces que Privilegios o morir. Aún no se habían separado les estados aquella mismo mañana del día 9 [..]
Francesc de Castellví i Obando (1682-1757)
"Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725" Vol. III, pàg. 581

Bandera negra hissada a Montjuïc, i les dels regiments de l'exèrcit a Cardona

Així mateix s'hissà a Montjuïc una bandera negra amb el lema "Mort o els nostres Privilegis conservats", amb la significació que si no es conservaven les Constitucions de Catalunya preferien morir abans que rendir-se a Felip V. Al costat de Barcelona també resistia la fortalesa de Cardona, la qual esdevindria el quarter general dels regiments que s'alçaren per formar l'exèrcit de l'exterior comandant pel marquès del Poal. Aquests regiments tenien per colors [bandera] unes banderes negres amb el lema "Viurem lliures o morirem". En deixà constància una publicació coetània dels fets publicada a Londres a finals del 1714, un llibre escrit en llengua anglesa que fou titulat The Deplorable history of the Catalans, on es narrava la Traïció Anglesa al signar la Pau d'Utrecht i com provocà la subsegüent Guerra de 1713-174.

It was upon the Departure of that General that the Catalans proclaimed War, by beat of Drum and sound of Trumpet, against France and the Duke of Anjou, resolving rather to perish than to surrender to King Philip, before their lawful Privileges were confirmed ; in order to which they sent all the useles Mouths out of the City, and hung out a black Standard at Montjouy with this Inscription. Death or our Privileges maintained.They likewise raifed three new Regiments' in the City, and gave them the Names of the Holy Faith, the Rosary and the Conception. [..] The Inhabitants of Cardona and the Neighbouring Country being resolved likewise to defend themselves to the last Extremity, put that Place into a good Posture of Defence, and have formed five new Regiments to which they gave black Colours with Motto's importing, That they wil live Free, or Die.
[traducció] Fou en el moment de la marxa d'aquell general quan els catalans proclamaren la guerra, batent tambors i fent sonar trompetes, contra França i el Duc d'Anjou resolent morir abans que no rendir-se al rei Felip si els seus Privilegis no eren mantinguts; a tal fi enviaren fora de la ciutat a totes les boques inútils, i penjaren a Montjuïc un estendard negre amb la inscripció Mort o els nostres Privilegis conservats. Així mateix alçaren tres nous regiments dins la ciutat als quals donaren els noms de Santa Fe, Roser i Immaculada Concepció. [..] Els habitants de Cardona i rodalies, havent resolt defensar-se fins a la darrera extremitat posaren el lloc en condicions de defensar-se i formaren cinc nous regiments als quals donaren colors [banderes] negres amb el lema que Viurem lliures o morirem.
Deplorable History of the catalans (1714), pàg. 73

  • Bandera Negra hissada a Montjuïc el 1713

  • Bandera Negra dels regiments alçats a la Fortalesa de Cardona

Bandera Negra amb calavera hissada a Barcelona

Altrament, a part de la bandera negra hissada a Montjuïc el jul-1713 tot just després de proclamar-se la continuació de la guerra, una altra font coetània dels fets ens descriu la bandera negra que s'hissà sobre les muralles de Barcelona el 1-ago-1714: la Bandera Negra de la calavera.

La Bandera Negra de la calavera és, però, la més ben documentada doncs ha estat possible contrastar-la amb un testimoni directe dels fets. La font documental primària que ens descriu la Bandera Negra de la calavera és la narració oficial francesa de la Guerra de 1713-1714 anomenada Histoire de la derniere revolte des catalans et du siege de Barcelonne [Història de la darrera revolta dels catalans i del setge de Barcelona], redactada el mateix 1714 en clau de lloança cap el mariscal duc de Berwick:

Le premier d'Août [..] On vint sur le midy une troupe de femmes & de Licentiados, (ce font des Ecoliers) s'avancer jusqu'à a la brêche, & y planter un drapeau noir, orné d'une tête de mort : nos Bombardiers, qui les apperçurent, leur détacherent quelques bombes, qui les firent rentrer bien vîte dans la place.
[traducció] El primer d'agost [..] Arribat el migdia una tropa de dones i llicenciats, (que són els escolars) s'avançaren fins a la bretxa, i hi plantaren una bandera negra, adornada amb una calavera; els nostres bombarders, que els perceberen, els llençaren unes quantes bombes, que els feren retornar ben aviat dins la plaça.
Histoire de la derniere revolte des catalans et du siege de Barcelonne (1714), p.181

Aquesta narració dels fets redactada a finals de 1714 està contrastada per la correspondència d'un testimoni directe dels fets, Jacques de Viguier, cavaller francès de l'Orde de Malta, que mitjançant cartes privades escrites a bord del vaixell francès Furieux informava dels fets militars del setge de Barcelona al seu oncle el bisbe de Castres Honori de Quiqueran. La correspondència, conservada als Arxius Departamentals de les Boques del Roine, fou transcrita i publicada el 1910 per Jean Audouard (Le Siège de Barcelone en 1714, raconté par un arlésien a un arlésien). La carta que el cavaller Jacques de Viguier redactà el 2-ago-1714 informat dels fets ocorreguts en els dies precedents corrobora que el dia 1-ago-1714 s'hissà una bandera negra amb calavera, aportant encara altres detalls:

Le 1er du mois d'aoust [..] L'apres midi les ennemis mirent trois drappeaux sur les rempars à differentes fois, le premier étoit rouge, le second blanc avec des aigles et les 3e noir avec un tête de mort blanche au milieu, apparemment qu'ils ne veulent point de quartier, [..]
[traducció] El primer del més d'agost [..] Després migdia els enemics posaren tres banderes en les muralles en diferents moments, el primer era vermell, el segon blanc amb les àguiles i el tercer negre amb una calavera blanca al centre, [donant a entendre] aparentment que no volen cap quarter, [..]
Lettre IV. A bord de "Furieux" à la rade de Barcelonne le 2 août 1714
Le Siège de Barcelone en 1714, raconté par un arlésien a un arlésien, pàg. 94

Efectivament, al segle XVIII, una bandera vermella era emprada com símbol marítim per indicar que no es donaria quarter als presoners. La bandera blanca amb les àguiles fa referència al l'àguila imperial bicèfala del Sacre Imperi Germànic, significant que Barcelona continuava sota obediència i fidelitat a l'emperador Carles d'Àustria. I finalment la bandera negra, adornada amb una calavera, indicava als enemics que no capitularien, és a dir, que es lluitaria fins a la mort.

  • Bandera Vermella: no es donarà quarter
  • Àguila Imperial: Barcelona resta sota obediència de Carles d'Àustria
  • Bandera Negra amb calavera: no capitularem [Lluitarem fins a la mort]

La notícia que a Barcelona s'havia hissat una Bandera Negra amb una calavera pintada degué impactar profundament a la Cort de França doncs pocs dies després, el 9-ago-1714, en la correspondència privada i particular de la Duquessa d'Orleans Élisabeth-Charlotte -la cunyada del rei de França Lluís XIV-, en una carta tramesa a la comtessa Louise, li féu saber els fets, tot i que la duquessa resident al Palau de Marly (França), o rebé la notícia ja deformada, o exagerà una mica la descripció:

On espère que Barcelone sera bientòt pris; on s'est emparé du chemin couvert. Une circonstance que je trouve drôle, c'est la gasconnade du gouverneur Villareal. [..] il a, en attendant, fait arborer un drapeau noir semé de têtes de morts.
[traducció] Esperem que Barcelona serà presa ben aviat; [doncs] ja ens em emparat del camí cobert. Un fet que em sembla curiós, és la gasconada [fanfarronada] del governador[sic] Villareal [Villarroel] [..] ell, per la seva banda, ha fet arborar una bandera negra plena de calaveres.
Marly, 9 août 1714
Correspondance complète de Madame duchesse d'Orleans, pàg. 143

També el filòsof i historiador Voltaire (Le siecle de Louis XIV, 1751; Essai sur les moeurs et l'esprit des Nations, 1756) descrigué amb estupefacció la hissada de la Bandera Negra de la calavera a la Barcelona assetjada pels exèrcits borbònics; altrament però, Voltaire no especificà la data, i en les obres històriques franceses publicades posteriorment el fet es situà cronològicament, no el 1-ago-1714, sinó després dels assalts borbònics dels dies 12-13-14-ago-1714.

Les assiégés se défendirent avec un courage fortifié par la fanatisme. Les prêtes, les moines, coururent aux armes & sur les breches, comme s'il s'était agi d'une guerre de religion. Un fantôme de liberté les rendit sourds à toutes les avances qu'ils reçurent de leur maître. Plus de cinq-cents ecclésiastiques moururent dans ce siege les armes à la main. On peut juger, si leurs discours et leurs exemples avaient animé les peuples. Ils arborerent sur la breche un drapeau noir, & soûtinrent plus d'un assaut.
[traducció] Els assetjats es van defensar amb un coratge fortificat pel fanatisme. Els sacerdots, els monjos, es van apressar a les armes i a les bretxes com si es tractés d'una guerra de religió. Un fantasma de la llibertat els va fer sords a tots els avisos que van rebre del seu senyor. Més de 500 eclesiàstics van morir durant el setge amb les armes a la mà. Es pot jutjar si llurs discursos i llur exemple van animar al poble. Arboraren sobre la bretxa una bandera negra, i sostingueren més d'un assalt.
François Marie Arouet de Voltaire
Volum 1 de Le siecle de Louis XIV, 1752, pàg. 349

La historiografia espanyola no se'n féu ressò fins el segle XIX, quan el 1822 es publicà la Historia General de España de Juan de Mariana, continuada per Miñana, i després continauda amb les taules cronològiques des de 1700-1789 del Dr. José Sabau y Blanco (1757-1838).

Por todas estas razones era muy dificil conquistar esta ciudad defendida por hombres tan valientes, tan hábiles y tan desesperados. El primero de Agosto plantaron sobre la brecha un estandarte en el qual habia pintada una cabeza de muerto, para dar à entender à los sitiadores que moririan con las armas en la mano ántes que rendirse.
José Sabau i Blanco
Historia General de España, Tomo XX, pàg. 252

També el polític Pascual Madoz Ibáñez publicà els fets al seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España el 1846. Prenent el fet de la historiografia francesa, situà els fets també en data posterior als assalts borbònics dels dies 12-13-14-ago-1714.

BARCELONA. [..] Terminada la guerra por el tratado de Utrecht [..] Se renovaron los asaltos al dia siguiente con mayor número de gente, y se apoderaron de ambos baluartes; pero otra vez fueron embestidos por los intrépidos defensores de Barcelona, que llevaban una bandera negra con una calavera pintada, en señal de que ni esperaban cuartel, ni le darian. Berwick, con las pérdidas que tuvo en aquellos combates, se hizo mas precavido, y dispuso que siguiese disparando su artilleria a las murallas, hasta abrir brechas bastante espaciosas, para que por ellas cupiesen compañías enteras de frente.
Pascual Madoz Ibáñez
Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España; letra B [Barcelona]

Posteriorment, al 1860, Víctor Balaguer també publicà el fet en la seva obra Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, prenent com a font l'obra francesa publicada el 1714 Histoire de la derniere revolte des catalans et du siege de Barcelonne.

Los enemigos pudieron ver en esta ocasión a una multitud de estudiantes y mujeres que, enarbolando una bandera negra con una calavera por escudo, fueron a clavarla en la brecha, a vista del campo contrario. Verdadera bandera de la muerte aquella, indicaba la resolución de los barceloneses. Arbolaban entre los escombros de la brecha la negra señera para desafiar a los enemigos y hacerles ver que estaban dispuestos a sucumbir antes que entregarse.
Victor Balaguer
Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, pàg. 251

A partir d'aleshores i fins a finals del segle XIX els il·lustradors de les obres d'història sobre la Guerra de Successió Espanyola representaren la dita Bandera Negra de la calavera afegint-hi dues tíbies creuades. Això no obstant però, els testimonis presencials que el 1-ago-1714 la varen veure voleiar entre les bretxes fumejants de les muralles de Barcelona certifiquen que al centre de la Bandera Negra hi havia només una calavera.

L'emblema del web www.11setembre1714.org fusiona les Banderes Negres de 1714; d'una banda el color roig de "11 Setembre 1714" que hi ha sobre la, pròpiament, Bandera Negra; a sota hi ha el lema "Viurem lliures o morirem" que figurava en les Banderes Negres dels regiments militars catalans amb quarter general a la Fortalesa de Cardona i, al centre, i fins avui en dia, hi havia una calavera amb dues tíbies creuades.

Però com que els dos eixos rectors de www.11setembre1714.org són aconseguir la màxima divulgació i socialització del coneixement científic produït pels acadèmics, preservant sempre el rigor històric, verificant i contrastant documentalment la informació publicada, el web www.11setembre1714.org ha modificat el seu emblema retirant les dues tíbies que havíem adoptat seguint els il·lustradors del segle XIX, per atenir-nos literalment als testimonis presencials que la van veure el 1-ago-1714. Per a l'elecció de la calavera ens em inspirat en la calavera que hi ha la tomba de Viena del nostre legítim monarca, l'arxiduc Carles d'Àustria.

Calavera de la tomba del nostre legítim monarca
l'emperador Carles d'Àustria

 

Destí de les Banderes Catalanes

El dia 12 de setembre de 1714, el Duc de Berwick acabà atorgant Capitulacions a la Ciutat, amb la seva Paraula d'Honor. El dia 13 de setembre de 1714, les tropes borbòniques entraren a Barcelona. El dia 14 de setembre de 1714, a les 8:00h del matí, els soldats de l'Exèrcit de Catalunya formaren al davant de les Drassanes de Barcelona, on feren entrega pública de les seves armes i lliuraren un total de 25 banderes de l'Exèrcit Català corresponent a 5 regiments d'infanteria i 3 regiments de cavalleria. El dia 15 de setembre de 1714, el Duc de Berwick exigí l'entrega de les 42 banderes de la Coronela de Barcelona, la Bandera de Santa Eulàlia de Barcelona, i la Bandera de Sant Jordi de la Diputació del General (Generalitat de Catalunya). Un total de 25+42+1+1=69 banderes.

Un cop reunides les banderes catalanes, el Duc de Berwick les envià a Madrid, i foren col·locades a l'Església de la Virgen de Atocha, lloc on s'exivien normalment les banderes capturades als exèrcits enemics com a trofeu de guerra. Així ho recollí En Francesc de Castellví:

"Este día mandó el duque que los "conselleres" entregasen todas las banderas de la Coronela, en número de 42, y la tan nombrada de Santa Eulália. El marqués de Guerchy instó al coronel Dalmau pasase a persuadir a los "conselleres" no interpusieses réplica ni resistencia porque harían peor la condición.
Pasó el coronel Dalmau a representarlo a los "conselleres", y el día 15 fueron entregadas todas las banderas de los gremios y la antiquísima bandera de Santa Eulàlia, que tantas veces había pasado el mar con los barceloneses a diferentes expediciones, como refieren las historias. El mismo día entregaron los diputados la bandera de San Jorge, que es la que representa el Principado.
Esparcida la noticia en la ciudad, se conocía la tristeza en todos los semblantes y más sensible fue a la nación verse despojada de este antiquísmo blasón o por lo menos se advirtió mas sentimiento que en haber quedado la ciudad superada por la fuerza.
Luego que tuvieron juntas las banderas y estandartes con otros tantos soldados a caballo, trayendo una cada soldado, marcharon desde la casa de la Ciudad derecho a la puerta de San Antonio a las 3 dadas de la tarde y las llevaron al real duque que, rendida la ciudad, pasó a alojarse desde la parte de levante a poniente.
El duque remitió luego a Madrid las banderas y fueron colocadas en el templo de la Virgen de Atocha, y poco después no se vieron más."
Francesc de Castellví i Obando (1682-1757)
"Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725" Vol.IV, pàg. 312

Completant, o contradient parcialment, el destí final de les banderes que recollí el Capità Francesc de Castellví, el següent gravat alemany denunciava que les banderes, un cop arribaren a Madrid foren rebutjadess per Felip V al·legant que ell no reconeixia cap bandera de rebels, així que Felip V ordenà que les banderes retornessin a Barcelona i que fossin cremades pel botxí públic de la Ciutat, talment com si estigués executant a un grup de delinqüents acusats del delicte de rebelió.

Gravat en alemany del segle XVIII?,
que denuncïa la crema de les banderes catalanes decretada per Felip V.
Font: AHCB
  • Gravat: amb text en alemany i d'origen desconegut, conservat al AHCB
  • Text: "Barcelona 1714. Estendards i Banderes són cremats 1714. Els Estendards i Banderes, les quals el Duc de Berwick cap a Madrid havia enviat, foren per Felip. V. de nou retornats, amb l'afirmació que ell no reconeixia cap bandera rebel, i a més que públicament pel botxí de Barcelona fossin cremades."
  • Any d'el·laboració: s.XVIII???

La mateixa versió dels fets fou publicada en la traducció a l'anglès de les Memòries del Duc de Berwick, editades el 1738 a partir de la original francesa de 1737 a càrrec de François Girard:

[original francès] "Ce fut le Comte de Tynmouth, qui porta au Roi d'Espagne les drapeaux des Barcelonnois, & des Catalans, au nombre de soixante. S M.C. le reçut très. gracieusement, & lui donna l'Ordre de la Toison d'Or; mais elle renvoya au Maréchal de Berwik ces drapeaux, pour être brûlés par la main de Bourreau, dans la Place publique de Barcelonne, de même que les robes de ceux qui s'étant érigés en Magistrats de la Dèputation, soutenoient & dirigeoient les affairs dans le tems de la revolte: ce que ce General fit executer sur les champ".
[versió anglesa] "The Earl of Tinmouth carried to the King of Spain the colours and standards of the Barcelonians and Catalans, to the number of sixty. His Catholick Majesty received him graciously, and gave him the order of the Golden Fleece, but sent back to Marshal Berwick these colours, in order to be burnt by the hand of the hangman in the publick place of Barcelona, as well as the robes of those, who having set themselves up for Magistrates of the deputation, had supported and directed affairs in the time of the revolt. The Marschal immediately caused his order to be put into execution.".
[traducció] El Comte de Tinmouth [Berwick] portà al Rei d'Espany els colors [banderes] i estendards dels Barcelonins i Catalans, en nombre de seixanta. La Seva Catòlica Majestat el rebé a ell graciosament, i li donà la Orde del Toisó d'Or, però envià de nou al Mariscal de Berwick aquests colors [banderes], per tal que fossin cremades per la mà del botxí a la plaça pública de Barcelona, així com també les robes d'aquelles que havent-se nomenat a ells mateixos com a Magistrats de la diputació [Generalitat], havien donat recolzament i dirigit els afers en el temps de la revolta. El Mariscal posà inmediatament les seves ordres en execució."
François Girard
"Memoires du Marechal de Berwik, duc et pair de France et generalissime des armées de sa majesté" (1737) t. II, pàg. 280
Guillaume Plantavit de La Pause de Margon
"The life of James Fitz-James, duke of Berwick [tr. from the Mémoires du maréchal de Berwik of G. Plantavit de la Pause]" (1738), t. II, pàg. 462-463