La Pàtria

La Pàtria
El Principat de Catalunya i els Comtats de Rosselló i Cerdanya
"Accurantissima Principatus Cataloniae et Comitatum Ruscinonis et Cerretaniae Descriptio."
(F. de Wit)

"[..] Son también apasionados â su Patria en tal exceso, que les hace transtornar el uso de la Razón en muchas materias, [..] "
Informe de l'Intendent de l'Exèrcit borbònic a Catalunya José Patiño y Rosales
presentat al Consell de Castella el 13-jun-1715
Archivo Histórico Nacional, Consejos l. 6811-A, exp. 84, f. 63
Reproduït per Catà i Muñoz; "Repressió borbònica i resistència catalana"; pàg 189


Règim Constitucional Català

"[..] borrándoles de la memoria â los Catalanes todo aquello, que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones, ussáticos, fueros y costumbres, sino ceden en beneficio [de] V.Mg; porque de otra forma se seguirá, que se les irrite el ánimo, siempre que les acuerden el nombre [de] sus primitivas libertades, [..] "
Informe final del Consell de Castella presentat a Felip V el 13-jun-1715
Archivo Histórico Nacional, Consejos l. 6811-A, exp. 84, f. 221
Reproduït per Catà i Muñoz; "Repressió borbònica i resistència catalana"; pàg 155

vineta Les Constitucions i altres drets de Catalunya
  Constitució
  Capítol de Cort
  Acte de Cort
  Usatge
  Costum
vineta El Tribunal de Contrafaccions

vineta Les Corts: El Parlamentum
  Rei
  Braç Eclesiàstic
  Braç Militar
  Braç Reial
vineta La Junta General de Braços: Una Cort sense el Rei

vineta La Junta de Govern: el Govern de Catalunya en temps de guerra
  Junta 36ª de Govern (9-jul-1713 ~ 23-des-1713)
  Junta 18ª de Govern (1-gen-1714 ~ 27-feb-1714)
  Junta 24ª de Govern (27-feb-1714 ~ 11-set-1714)

 

Els Tres Comuns

vineta 1er Comú: Diputació del General de Catalunya (Generalitat de Catalunya)
  Llista de diputats de la Diputació del General de Catalunya
vineta 2on Comú: El Consell de 100 de Barcelona
  Llista de consellers de Barcelona
vineta 3er Comú: Braç Militar de Catalunya
  Llista de Protectors del Braç Militar de Catalunya
La Conferència dels Tres Comuns

 

La concepció de la democràcia
als segles XVI, XVII i XVIII

"La nobleza que los griegos llaman aristocracia, se constituye cuando participan unos pocos, y estos de gran virtud, de la potestad real.
La república, verdaderamente llamada así, existe si todo el pueblo participa del poder supremo; pero de tal modo y tal templanza que los mayores honores, dignidades y magistraturas se encomienden a cada uno según su virtud, dignidad y mérito lo exijan.
Mas, cuando los honores y cargos de un Estado se reparten a la casualidad, sin discernimiento ni elección, y entran todos, buenos y malos, a participar del poder, entonces se llama democracia, pues no deja de ser una gran confusion y temeridad, querer igualar á todos aquellos á quienes la misma naturaleza ó una virtud superior han hecho desiguales
La oligarquia es aquella forma de gobierno en que solo participan del poder unos pocos; y así como en la aristocracia se busca la virtud y la nobleza como cualidad indispensable para participar del poder real, en esta solo se consideran las riquezas de tal manera, que el que escede á los demás en rentas se prefiere á todos.
La tirania, finalmente, es la última y mas execrable forma de gobernar, y está en oposicion con el poder real, ó de de uno solo, porque ejerce en sus súbditos una postestad siempre pesada, y las mas veces arrebatada por la violencia; y si algunas procede de un principio sano y justo, degenera por necesidad en todos los vicios, y con especialidad en la avaricia, la lujuria y la crueldad.
Juan de Mariana (1536-1624)
"De rege et regis institutione"; libri I, Cap. V

El naixement de la Democràcia a Atenes

El terme «democràcia» prové del grec (δημοκρατία) i nasqué a Atenes el segle V a.C. a partir dels vocables (δημος) «poble» i (κρατω) «poder» o «govern». El seu sentit literal és «govern del poble». L'Assemblea va ser el símbol de la democràcia atenesa, on no existia el concepte de representació, sinó que els càrrecs de govern eren ocupats alternativament per tots els ciutadans i la sobirania de l'Assemblea de ciutadans era absoluta.

La ciutadania en les ciutats democràtiques

El centre de la democràcia era l'Assemblea de ciutadans. L'assemblea estava formada per la reunió de tots els Ciutadans de la ciutat. La condició de ciutadania estava reservada als homes mascles lliures, quedant per tants exclosos de l'Assemblea democràtica el 75% restant de la població: nens, dones, esclaus i estrangers. També quedaven exclosos de l'assemblea aquells que tot i gaudir de la condició de ciutadans, tinguessin el seus drets suspesos, típicament per tenir deutes amb la Ciutat. A diferència de les societats oligàrquiques, en la democràcia grega no existien requisits de possessió de riqueses o propietats que restringissin l'accés a la condició de la ciutadania; d'aquesta manera s'aconseguí que una porció relativament gran de la població arribés a participar en el govern d'Atenes i en el de les altres ciutats democràtiques.

La idea que amparava la ciutadania era el (ó βουλóμενος) "Ho boulomenos" «Qualsevol que ho desitgi», expressió que denotava el dret de qualsevol ciutadà a prendre la paraula en l'assemblea i tenir la iniciativa, ja fos per proposar una llei, iniciar un judici, o qualsevulla altre cosa. El grau de participació en la democràcia era voluntari, essent inconcebible l'existència de polítics professionals, doncs la base de l'activitat política era que tots els ciutadans tenien el dret a participar en l'acte polític a través de l'Assemblea, concebuda en idea del: «Qualsevol que ho desitgi».

El sistema d'elecció democràtic: el sorteig

L'administració de l'estat s'encomanava als magistrats o funcionaris, els quals eren escollits d'entre els mateixos ciutadans de l'Assemblea pel mètode democràtic: el sorteig. Els ciutadans escollits com a magistrats per sorteig no tenien cap habilitat ni coneixement en particular: era quelcom inherent al sistema democràtic, que allò que perseguia era la implicació dels ciutadans en la política, no la creació de polítics professionals de per vida. Els ciutadans escollits com a magistrats per sorteig tenien un període de mandat anual, i eren considerats "servents" de la ciutadania; com a tals, podien ser recriminats si no actuaven en pos del bé públic i ser castigats. D'altres magistratures que exigien una alta professionalització, les menys, com ara el (στρατηγός) "strategos" «general de l'exèrcit», era escollit per votació. Aquests pocs magistrats escollits per votació estaven sotmesos a un rígida revisió abans i després d'haver ostentat el càrrec, podent ésser destituïts en qualsevol moment per l'Assemblea de ciutadans.

L'elecció per sorteig era el sistema d'elecció per a les magistratures públiques perquè el sorteig era considerat el mètode més democràtic. Per contra, el sistema de votació, o afavoria els més rics, o els més populistes i famosos, o els més eloqüents i xarlatans en assemblees, mentre que el mètode per sorteig repartia la responsabilitat de l'administració de l'estat entre tota la ciutadania que, en paraules d'Aristòtil, era “governar i ser governat per torns” (Política 1317b28-30). L'assignació per sorteig d'un càrrec públic es basava únicament en la seva condició i mèrit d'ésser Ciutadà, i no en la seva popularitat, demagògia, o mèrits particulars passats; qualsevol forma de popularitat pot ser comprada, quedant d'aquesta manera intrínsecament reservada només a aquells inidividus prou rics per comprar-la. El mètode democràtic, el sorteig, fou concebut per donar a tots els ciutadans igualtat política total, de manera que tot ciutadà tingués les mateixes probabilitats d'ésser escollit per a la responsabilitat d'ostentar una magistratura governamental, prevenint així contra la compra corrupta de vots o la compra de popularitat. L'elecció per sorteig s'efectuava mitjançant el sistema de la fava, disposant unves faves negres i blanques dins una capsa o bossa, i resultant escollit per a la magistratura el ciutadà que n'extreiés la d'un color determiant.

Per contra, l'assignació totalment aleatòria d'una responsabilitat governamental a un ciutadà que podia ser perfectament un total incompetent en la matèria implicava un greu risc pel bé públic. A fi de minimitzar aquest risc intrínsec al sistema democràtic, les magistratures governamentals atenenques s'exercien treballant en equips o juntes, de manera que la responsabilitat mai no recaiés en un sol i particular individu. Així mateix, també s'establiren una criteris mínims per a aquells ciutadans que podien ser escollits per sorteig: en algunes magistratures s'exigia un edat mínima de 30 anys, i en d'altres 40 anys; i també es duia a terme la (δοκιμασία) "domikasia", un procés d'examen a fi de comprovar les capacitats del ciutadà sortejat abans que aquest prengués possessió. Finalitzat el seu mandat anual, el ciutadà era novament sotmès a l'escrutini públic (εuθuνη) "euthune". Tot i aquestes precaucions, Sòcrates criticà durament el sistema democràtic de sorteig, essent partidari del «govern dels millors» i no del «govern de tots», fet que acabà suposant la seva condemna, tal com recordava en la seva defensa Xenofont:

"Però per Zeus! deia el seu acusador, Sòcrates induïa els seus deixebles a menysprear les lleis establertes, quan sostenia que era estúpid nomenar per mitjà de faves els magistrats de la Ciutat, quan ningú no voldria per timoner a un d'escollit per sorteig, ni per constructor, ni per flautista, ni per cap dels altres oficis, tot i que les faltes en aquests oficis produeixen danys menors que els comesos en la governació de la Ciutat."
Xenofont (428 aC - ~355 aC)
"En record de Sòcrates"; I.2.9

L'Assemblea de ciutadans

 

El Consell de 500 d'Atenes