Notícies, març 2013

[Novetat editorial]: "Jo Vilana Perles, marquès de Rialp.
     1714, fets i documents de la Guerra de Successió"

La Biografia complerta de Vilana Perles, el català amb més poder que mai ha tingut Catalunya, consta a l’obra biogràfica: “JO, VILANA PERLES, marquès de Rialp” amb el subtítol “1714, fets i documents de la Guerra de Successió” de Pagès Editors. (en edició). L’autor: Sebastià Sardiné i Torrentallé. Advocat. Investigador històric.

JO, VILANA PERLES, marquès de Rialp

JO, VILANA PERLES, marquès de Rialp”, lluny de textos novel·lats que poc aporten, ofereix als lectors en general, a historiadors i a tot català que s’apreciï, l’oportunitat de conèixer els budells -molts no escrits, altres desconeguts -de la nostra Guerra de Successió, fets i documents del que realment va succeir abans, durant i desprès de 1714. Negociacions secretes prèvies a la capitulació. Consigna: resistir (per a què). Propostes de república catalana. Relació amb Jordi de Hessen, Peterborough, Starhemberg, Berwick, Casanova, Villarroel, Dalmases, Marques de Rubí, compte Felip Ferran i tants d’altres patriotes, tots relacionats amb Vilana Perles. La veritat sobre actuacions i traïcions que ens portaren a la derrota. Catalunya fou un dany col·lateral, per traïcions amigues.


Notícies, març 2013

La Policia Judicial recupera el Privilegio Aragonés
     de Carlos de Austria que se iba a subastar en Madrid

Vilana Perles
Privilegi de Carles d'Àustria concedit el 1706 a la ciutat de Zaragoza, firmat per
Ramon de Vilana Perles

El pasado martes día 26 de febrero, el Juzgado de Instrucción número 7 de Zaragoza emitió un auto en el que se disponía la paralización de la subasta del “Documento otorgando el privilegio de acuñar moneda a la ciudad de Zaragoza. Primero de diciembre de 1706”, que estaba prevista realizarse en Madrid el pasado 28 de febrero, por parte de una casa especializada en numismática tras el encargo de su actual poseedor. El auto del Juzgado dice expresamente que “el citado bien es patrimonio documental conforme al artículo 49.2 de la Ley de Patrimonio Histórico y no se puede adquirir ni siquiera por usucapión (…) no prescribiendo nunca la acción para reivindicar su propiedad”. La operación policial ha sido llevada a cabo por el Grupo de Robos de la Brigada Provincial de Policía Judicial de la Jefatura Superior de Policía de Aragón, en colaboración con la Brigada de Patrimonio Histórico de la Comisaría General de Policía Judicial.


Notícies, març 2013

El Regiment d'infanteria de Sant Narcís
     torna a brandar orgullosament els seus colors

Regiment d'infanteria de Sant Narcís

L'Associació Miquelets de Girona - Regiment de Sant Narcís presentarà el proper diumenge 10 de març el Regiment d'infanteria de línia de Sant Narcís. La presentació tindrà lloc en l'acte de benedicció de la bandera de la 3ª Companyia del lV Batalló "Hortolans del Portal de Sant Antoni" de la Invicta Coronela de Barcelona.

La bandera de la companyia dels Hortolans té Santa Madrona, segona patrona de Barcelona, com a protectora. Un cop beneïda, la bandera serà portada al Baluard i Porta de Santa Madrona, a on onejarà tot el dia. Gràcies a la col·laboració de les Reials Drassanes de Barcelona i Museu Marítim de Barcelona, des d'aquesta porta se sortirà en comitiva fins a la Plaça Josep Mª Folch i Torres amb bestiari de la ciutat, on hi haurà grups tradicionals per a recuperar la Diada de Santa Madrona, la festa de primavera de Barcelona.


Actualitzacions, març 2013

Patent de Coronel d'Infanteria de Miquel Mas i de Regàs
     signada pel Príncep Jordi de Hessen-Darmstadt

Patent de Coronel d'infanteria lliurada el 12-set-1705 a En Miquel Mas i de Regàs , fill del mític Coronel de Fusellers Josep Mas de Roda, i signada pel Landgravi Jordi de Hessen.

Patent de Coronel d'Infanteria
Patent de Coronel d'Infanteria
d'En Miquel Mas i de Regàs,
signada pel Príncep de Darmstadt
( ANC. Fons El Reguer de Tavèrnoles, uc. 5)

Notícies, març 2013

XIV aniversari de Racó Català, dimecres 6 d'abril
     i presentació de "Lliures o morts"

Racó Català cel·lebra els XIV anys i ho cel·lebrarà amb una festa al Centre Artesà Tradicionàrius el proper dimecres 6 d'abril. Podreu gaudir de la presentació, a les 19:00h, del llibre 'Lliures o morts' amb els autors Jaume Clotet i David de Montserrat i l'historiador Xavier Hernàndez Cardona, que parlaran de l'abast de la Guerra de Successió.

Raco Català

Actualitzacions, març 2013

El Casal dels Castellví a Montblanc, i els germans Nebot

Edificat al segle XVIII, va ser la residència dels Castellví, llinatge de militars i polítics. Va arribar molt deteriorat als nostres dies i ha estat transformat en un modern habitatge que ha conservat alguns elements de la façana original. D'entre ells sobresurt el portal i el balcó principal, de línies clàssiques.

Casal dels Castellví a Montblanc

Dates de naixement dels germans Nebot, nascuts a Riudoms:


Notícies, març 2013

[Sellarès]: "Ens cal un Servei d'Intel·ligència
     i deixar-nos ja d'anar amb el lliri a la mà"

Considerat un dels màxims experts a Catalunya en matèria de seguretat, Miquel Sellarès (Barcelona, 1946) fa anys que defensa la necessitat de dotar el país d'uns serveis d'intel·ligència. Entre altres motius, per evitar ofensives com la que l'exdirector general de Seguretat Ciutadana considera que l'Estat està llançant contra Catalunya i el seu impuls sobiranista. Sellarès, que actualment presideix el Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC) i que va ser fundador de CDC i l'ANC, a més d'un dels impulsors de l'Assemblea de Catalunya, va predir la situació actual en l'article Les clavegueres i el CNI, publicat en aquest diari el 31 de gener passat.









Notícies, gener 2013

[Sànchez Piñol]: "Francesc de Carreras y el 1714"

Brillant i intel·ligent En Sànchez Piñol, que li carda una repassa al "cuenta cuentos" Francesc de Carreras, gurú dels "Ciutadans-Partido de las mentiras".

Victus

El pasado 9 de enero, Francesc de Carreras publicó el artículo Elliott y el debate catalán, donde se interrogaba sobre el 11 de septiembre de 1714 y el papel de los historiadores. Como el artículo utilizaba el formato de preguntas, me tomo la libertad de contestarlas.

¿Por qué los historiadores no explican que el 11 de septiembre de 1714 fue el final de una guerra de sucesión a la corona de España provocada por el enfrentamiento entre las grandes potencias europeas? En efecto, la guerra empezó como un conflicto sucesorio, pero dentro de España enfrentaba dos concepciones del poder político, la catalana y la castellana, radicalmente opuestas. Los ideólogos castellanos resumían su pensamiento con la expresión “la palabra del rey es ley”. Estos mismos ideólogos recriminaban a los catalanes que “para ellos el rey sólo lo es in abstracto”. Cada vez más, los historiadores consideran el absolutismo borbónico como un paréntesis retrógrado de la historia europea, no sólo en materia de libertades sino también para el desarrollo económico. Por el contrario, al constitucionalismo catalán se lo ha definido como “republicanismo monárquico”.

La Guerra de Sucesión de España

¿Por qué los historiadores no explican que en la mencionada fecha no perdieron los catalanes ninguna libertad sino únicamente los antiguos fueros estamentales? Para empezar, en Catalunya había Constituciones, no fueros. Y es lamentable que el señor Carreras, que es jurista, no haya experimentado la menor inquietud por estudiar el corpus jurídico catalán de inicios del siglo XVIII. En ese caso habría descubierto lo que saben todos los historiadores del periodo: que se trataba de una legislación adelantada, de origen medieval pero constantemente modernizada, y que favorecía a las clases populares en la medida en que ponía límites al poder absoluto del rey y amparaba beneficios sociales en los ámbitos de la fiscalidad, la justicia, la guerra y el control de los ministros reales. Un hecho, por cierto, que explica la desesperada resistencia de los años 1713 y 1714. El mismo Felipe V se quejaba amargamente de que “las últimas cortes los han dejado (a los catalanes) más repúblicos que a los ingleses”. El revisionismo tiende a hacer creer que el pueblo catalán fue manipulado por unas clases dirigentes que lo forzaron al sacrificio, cuando la realidad histórica es la inversa: en 1713, los patricios catalanes votaron contra la defensa de Barcelona, pero la presión popular los obligó a organizar la lucha.

La Guerra de Sucesión de España

¿Por qué los historiadores no explican que en el siglo XVIII, gobernando los Borbones, empezó la prosperidad económica de Catalunya, tras siglos de decadencia, los dos últimos bajo gobierno de los Austrias? He ahí un mito parecido al que vinculaba el desarrollo económico al franquismo, una hipótesis que hoy cuenta con muy pocos partidarios. Para empezar, es una falsedad que los llamados “siglos de decadencia”, que en efecto lo fueron en los aspectos culturales, lo fueran también en el ámbito económico. Las últimas investigaciones demuestran que el Principat tenía una economía productiva y comercial tan dinámica como expansiva, orientada al Atlántico norte y al Mediterráneo occidental. Este edificio sólo pudo hundirlo una catástrofe humana y financiera absoluta: la ocupación militar del ejército borbónico. Los testigos hablan de una represión “peor que la practicada por el duque de Alba en Holanda”.

En su artículo, en fin, el señor Carreras lamenta que los historiadores no quieran contestar sus preguntas. Aquí podríamos estar parcialmente de acuerdo: yo creo que los historiadores profesionales tendrían que dar un puñetazo en la mesa y marcar las líneas rojas de veracidad que no pueden ser traspasadas. El problema es que los académicos experimentan reticencias, muy lógicas, a la hora de enfangarse en debates con los neolerrouxistas, demagogos e histriones partidistas que tanto menudean en el revisionismo histórico españolista. En cualquier caso, el señor Carreras puede estar tranquilo: estoy seguro de que, tenga las dudas que tenga, siempre encontrará entusiastas de la historia dispuestos a aclarárselas.

La Guerra de Sucesión de España
"neolerrouxistas, demagogos [..] del revisionimo histórico españolista"

Notícies, gener 2013

[Marca España]:
    "España es un Estado de caciques y bandidos"

España (llamémosle así) es un Estado de caciques y bandidos, como decía Samblancat. Es un Estado de vividores de la política que hoy se llaman republicanos y mañana monárquicos: bolcheviques, socialistas, cristianos, anarquistas, católicos, sindicalistas, radicales, posibilistas, reformistas y demás farsas modernas, todos caben en la política de España. Burros, tontos y sabios, todos se entienden. Este es el gráfico positivo de España, de esa España que adoran los aragoneses ignorantes, no aquellos que tenemos y poseemos uso de razón; por eso, ahora y siempre, somos y seremos aragoneses.”

Gaspar Torrente: “Exaltación. ¿Qué es España”, El Ebro nº73, octubre de 1922.

Gaspart Torrente

Notícies, gener 2013

"Un CNI [Centro Nacional de Inteligencia]
     desacomplexat contra Catalunya

"El CNI usará todos los medios para ahondar en las diferencias internas del frente soberanista"

Centro Nacional de Inteligencia

A pocs dies de l'entrevista del President de la Generalitat, Artur Mas, amb les més altes autoritats de l'Estat, l'ofensiva d'aquest darrer és encara més impecable que mai. A banda de les clavegueres, l'Estat també usa, d'una forma encara més desacomplexada, el CNI (Centro Nacional de Inteligencia), un ens que ha mogut la seva estratègia: abans dirigida fonamentalment contra ETA, el món abertzale i l'amenaça jihaidista, i ara contra l'enemic que suposa el sobiranisme català. El CNI apunta ara en contra de l'intent de la darrera colònia espanyola d'assolir el seu dret a decidir i la seva sobirania nacional.

Després d'una barroera actuació de les clavegueres de l'Estat, a través d'El Mundo, La Razón, Intereconomía, etc., obrint d'aquesta manera el ventilador de les pseudo-informacions sobre possibles corrupcions a Catalunya, ara sembla, segons l'analista de prestigi dels serveis d'intel·ligència espanyols, Fernando Rueda, que el cap de l'Estat i el president del Govern han creat una cèl·lula d'intel·ligència dirigida per Félix Sanz [Roldán] per tal d'evitar, per tots els mitjans, l'estat favorable de la població, la societat, el món econòmic i financer a la proposta del dret a decidir i la sobirania del poble català .... (continuar llegint).



Notícies, gener 2013

El Aragonés: una Lengua románica

El Aragonés: una Lengua románica

A partir del día  20 de enero y durante los siguientes 16 domingos, hará su aparición en fascículos con El Periódico de Aragón, la obra El aragonés: una lengua románica. Este proyecto, coordinado desde nuestra asociación y coeditado con el Consello d’a Fabla Aragonesa, cuenta con el patrocinio de Zaragoza Cultural, y el apoyo de la Universidad de Zaragoza y el Instituto de Estudios Altoaragoneses.

Esta obra es el resultado de un enorme esfuerzo colectivo (más de sesenta personas han colaborado con el equipo de redacción) por difundir el pasado y el presente de una lengua amenazada, por dignificar algo que es patrimonio de todos los aragoneses (incluidos los que no han nacido aquí). Es una importante contribución para que esa realidad cultural tan nuestra, sea a partir de ahora mejor conocida y valorada.


Notícies, gener 2013

¿Por qué un referéndum para la independencia?

¿Por qué un referéndum para la independencia?

Notícies, gener 2013

[Tribuna]: Tres encerts del cardenal Martínez Sistach

El cardenal Lluís Martínez Sistach, arquebisbe de Barcelona, ha tingut tres encerts en aquests darrers dies. El primer és relatat per "El Pregó", publicació quinquenal eclesial d'informació i opinió. L'esmentada publicació ha col·locat el cardenal en el quadre d'honor per la seva piulada en defensa de la immersió lingüística. "El nostre model educatiu –son paraules de Martínez Sistach- evita la segregació escolar, afavoreix la cohesió social i assoleix bon coneixement del català i del castellà".

Tres encerts del cardenal Martínez Sistach

El segon encert és el dinar que Sistach ha mantingut amb uns quaranta periodistes amb motiu de la festa de Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes. Hi assistiren professionals que es dediquen a informació de caràcter religiós o no. Aquesta apertura informativa es deu, en bona part, al nou delegat Ramon Ollé Ribalta, casat i pare de família. Home, també, de gestió industrial i empresarial en universitats i empreses dels Estats Units i Suïssa. Persona de gran agilitat mental, Ollé es prepara per a rebre l'ordenació com a diaca permanent. El cardenal va agrair als mitjans de comunicació la seva col·laboració en divulgar la "bona notícia de l'Església i la tasca eclesial a favor dels més desafavorits, especialment en aquest temps de crisi". "Necessitem la vostra tasca – va afegir – per comunicar encara millor el paper de l'Església en la nostra societat, compromesa a construir-la més justa i humana. Necessitem la vostra col·laboració per fer arribar l'anunci de l'Evangeli, a tanta gent que cerca un sentit a la seva vida".

Un tercer encert. Martínez Sistach continua essent atacat per mitjans anònims que es presenten com cristians però que utilitzen i manipulen la fe cristiana per fer una política reaccionaria. Ser atacats, amb agror i mentides, per aquesta gent, és un honor. Significa que es va pel bon camí.


Actualització, gener 2013

Les Banderes Negres del 1714

Bandera Negra: significació

Al segle XVIII una bandera negra tenia la significació que la guarnició d'una fortalesa es negava a capitular, o siga, que lluitarien fins a la mort.

El Born Centre Cultural
Samarreta amb el lema dels militar catalans
amb quarter general a la fortalesa de Cardona el 1714

En deixà constància Francesc de Castellví (1682-1757) quan narrà la campanya aragonesa del 1706 del regiment d'infanteria de les Reials Guàrdies Catalanes. El tinent coronel del regiment Antoni Meca i de Cardona custodià la vila fronterera de Magallón amb les companyies del capità Antoni Puig i Sorribes, el capità Carles de Regàs i Cavalleria, i el capità Antoni Cortada i Regàs, reforçades amb 40 cavalls del Regiment de cavalleria de Miquel Subies. Paral·lelament, la resta del regiment de les Reials Guàrdies sota el comandament del coronel Antoni de Peguera i Aimeric custodià la propera vila de Gallur, amb el reforç de 3 companyies de la milícia de Saragossa i 600 homes de les milícies aragoneses. Poc després el tinent general borbònic Sangil inicià l'atac contra la frontera de l'Aragó amb 400 cavalls, el regiment d'infanteria d'Astúries, el regiment d'infanteria de la Reina, i 3.000 homes de les milícies castellanes i navarreses. El 11-ago-1706 arribà davant la vila de Magallón, custodiada pel tinent coronel Antoni Meca i de Cardona; aquest es negà a rendir la plaça mentre els aragonesos del poble se li oferiren per unir-se a les tropes i defensar la vila fins a la última extremitat alhora que donaven queviures a les Reials Guàrdies Catalanes. El 12-ago-1706 les tropes borbòniques envestiren la vila per tres llocs però l'assalt fou rebutjat. Les bales començaren a exhaurir-se però els aragonesos entregaren plom i ferro a les Reials Guàrdies per mantenir la defensa, alhora que es resolgué enarborar una bandera negra en senyal que mai no capitularien. El 14-ago-1706 el destacament de 40 cavalls del coronel Miquel Subies aconseguí sortir de Magallón i arribar fins a Gallur, on es trobava acantonat la resta del regiment de les Reials Guàrdies Catalanes, que el 15-ago-1706 acudí en socors fent fugir les tropes borbòniques.

[..] El día 12 embistieron la villa por tres partes. El fuego fue vivo. Fueron rechazados con pérdida. A los sitiados faltaban balas. Los moradores dieron plomo y hierro. Resolvióse enarbolar bandera negra, señal que no querían capitulación. En Gallur se resolvió el socorro. Dióse aviso [..]
Francesc de Castellví i Obando (1682-1757)
"Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725" Vol. II, pàg. 200

Així mateix Francesc de Castellví deixà constància que quan la Junta General de Braços de Catalunya proclamà la continuació de la guerra contra Felip V i contra França el 9-jul-1713, pels carrers de Barcelona es cridava "Privilegis o mort!".

Luego que se publicó el pregón de la guerra, que las cajas y clarines informaron al pueblo, lo celebró éste con común aplauso, indecible gozo y quietud de ánimo. No se oían por las calles otras voces que Privilegios o morir. Aún no se habían separado les estados aquella mismo mañana del día 9 [..]
Francesc de Castellví i Obando (1682-1757)
"Narraciones Históricas desde el año 1700 al 1725" Vol. III, pàg. 581

 

Bandera negra hissada a Montjuïc, i les dels regiments de l'exèrcit a Cardona

Proclamada la continuació de la guerra el 9-jul-1713, s'hissà a Montjuïc una bandera negra amb el lema "Mort o els nostres Privilegis conservats", amb la significació que si no es conservaven les Constitucions de Catalunya preferien morir abans que rendir-se a Felip V. Al costat de Barcelona també resistia la fortalesa de Cardona, la qual esdevindria el quarter general dels regiments que s'alçaren per formar l'exèrcit de l'exterior comandant pel marquès del Poal. Aquests regiments tenien per colors [bandera] unes banderes negres amb el lema "Viurem lliures o morirem". En deixà constància una publicació coetània dels fets publicada a Londres a finals del 1714, un llibre escrit en llengua anglesa que fou titulat The Deplorable history of the Catalans, on es narrava la Traïció Anglesa al signar la Pau d'Utrecht i com provocà la subsegüent Guerra de 1713-174.

It was upon the Departure of that General that the Catalans proclaimed War, by beat of Drum and sound of Trumpet, against France and the Duke of Anjou, resolving rather to perish than to surrender to King Philip, before their lawful Privileges were confirmed ; in order to which they sent all the useles Mouths out of the City, and hung out a black Standard at Montjouy with this Inscription. Death or our Privileges maintained.They likewise raifed three new Regiments' in the City, and gave them the Names of the Holy Faith, the Rosary and the Conception. [..] The Inhabitants of Cardona and the Neighbouring Country being resolved likewise to defend themselves to the last Extremity, put that Place into a good Posture of Defence, and have formed five new Regiments to which they gave black Colours with Motto's importing, That they wil live Free, or Die.
[traducció]Fou en el moment de la marxa d'aquell general quan els catalans proclamaren la guerra, batent tambors i fent sonar trompetes, contra França i el Duc d'Anjou resolent morir abans que no rendir-se al rei Felip si els seus Privilegis no eren mantinguts; a tal fi enviaren fora de la ciutat a totes les boques inútils, i penjaren a Montjuïc un estendard negre amb la inscripció Mort o els nostres Privilegis conservats. Així mateix alçaren tres nous regiments dins la ciutat als quals donaren els noms de Santa Fe, Roser i Immaculada Concepció. [..] Els habitants de Cardona i rodalies, havent resolt defensar-se fins a la darrera extremitat posaren el lloc en condicions de defensar-se i formaren cinc nous regiments als quals donaren colors [banderes] negres amb el lema que Viurem lliures o morirem.
Deplorable History of the catalans (1714), pàg. 73

  • Bandera Negra hissada a Montjuïc el 1713

  • Bandera Negra dels regiments militars catalans
    amb quarter general a la Fortalesa de Cardona

 

Bandera Negra, amb calavera, que s'hissà a Barcelona el 1-ago-1714

Altrament, a part de la bandera negra hissada a Montjuïc el jul-1713 tot just després de proclamar-se la continuació de la guerra, una altra font coetània dels fets ens descriu la bandera negra que s'hissà sobre les muralles de Barcelona el 1-ago-1714: la Bandera Negra de la calavera.

La Bandera Negra de la calavera és, però, la més ben documentada doncs ha estat possible contrastar-la amb un testimoni directe dels fets. La font documental primària que ens descriu la Bandera Negra de la calavera és la narració oficial francesa de la Guerra de 1713-1714 anomenada Histoire de la derniere revolte des catalans et du siege de Barcelonne [Història de la darrera revolta dels catalans i del setge de Barcelona], redactada el mateix 1714 en clau de lloança cap el mariscal duc de Berwick:

Le premier d'Août [..] On vint sur le midy une troupe de femmes & de Licentiados, (ce font des Ecoliers) s'avancer jusqu'à a la brêche, & y planter un drapeau noir, orné d'une tête de mort : nos Bombardiers, qui les apperçurent, leur détacherent quelques bombes, qui les firent rentrer bien vîte dans la place.
[traducció] El primer d'agost [..] Arribat el migdia una tropa de dones i llicenciats, (que són els escolars) s'avançaren fins a la bretxa, i hi plantaren una bandera negra, adornada amb una calavera; els nostres bombarders, que els perceberen, els llençaren unes quantes bombes, que els feren retornar ben aviat dins la plaça.
Histoire de la derniere revolte des catalans et du siege de Barcelonne (1714), p.181

Aquesta narració dels fets redactada a finals de 1714 està contrastada per la correspondència d'un testimoni directe dels fets, Jacques de Viguier, cavaller francès de l'Orde de Malta, que mitjançant cartes privades escrites a bord del vaixell francès Furieux informava dels fets militars del setge de Barcelona al seu oncle el bisbe de Castres Honori de Quiqueran. La correspondència, conservada als Arxius Departamentals de les Boques del Roine, fou transcrita i publicada el 1910 per Jean Audouard (Le Siège de Barcelone en 1714, raconté par un arlésien a un arlésien). La carta que el cavaller Jacques de Viguier redactà el 2-ago-1714 informat dels fets ocorreguts en els dies precedents corrobora que el dia 1-ago-1714 s'hissà a Barcelona una bandera negra amb una calavera, aportant encara altres detalls:

Le 1er du mois d'aoust [..] L'apres midi les ennemis mirent trois drappeaux sur les rempars à differentes fois, le premier étoit rouge, le second blanc avec des aigles et les 3e noir avec un tête de mort blanche au milieu, apparemment qu'ils ne veulent point de quartier, [..]
[traducció] El primer del més d'agost [..] Després migdia els enemics posaren tres banderes en les muralles en diferents moments, la primera era vermella, la segona blanca amb les àguiles i la tercera negra amb una calavera blanca al centre, [donant a entendre] aparentment que no volen cap quarter, [..]
Lettre IV. A bord de "Furieux" à la rade de Barcelonne le 2 août 1714
Le Siège de Barcelone en 1714, raconté par un arlésien a un arlésien, pàg. 94

Efectivament, al segle XVIII, una bandera vermella era emprada com símbol marítim per indicar que no es donaria quarter als presoners. La bandera blanca amb les àguiles fa referència al l'àguila imperial bicèfala del Sacre Imperi Germànic, significant que Barcelona continuava sota obediència i fidelitat a l'emperador Carles d'Àustria. I finalment la bandera negra, adornada amb una calavera, indicava als enemics que no capitularien, és a dir, que es lluitaria fins a la mort.

  • Bandera Vermella: no us donarem quarter
    [no farem presoners, els matarem a tots]
  • Àguila Imperial: Barcelona resta fidel a Carles d'Àustria
  • Bandera Negra amb calavera: no capitularem
    [Lluitarem fins a la mort]

La notícia que a Barcelona s'havia hissat una Bandera Negra amb una calavera pintada degué impactar profundament a la Cort de França doncs pocs dies després, el 9-ago-1714, en la correspondència privada i particular de la Duquessa d'Orleans Élisabeth-Charlotte -la cunyada del rei de França Lluís XIV-, en una carta tramesa a la comtessa Louise, li féu saber els fets, tot i que la duquessa resident al Palau de Marly (França), o rebé la notícia ja deformada, o exagerà una mica la descripció:

On espère que Barcelone sera bientòt pris; on s'est emparé du chemin couvert. Une circonstance que je trouve drôle, c'est la gasconnade du gouverneur Villareal. [..] il a, en attendant, fait arborer un drapeau noir semé de têtes de morts.
[traducció] Esperem que Barcelona serà presa ben aviat; [doncs] ja ens em emparat del camí cobert. Un fet que em sembla curiós, és la gasconada [fanfarronada] del governador[sic] Villareal [Villarroel] [..] ell, per la seva banda, ha fet arborar una bandera negra plena de calaveres.
Marly, 9 août 1714
Correspondance complète de Madame duchesse d'Orleans, pàg. 143

També el filòsof i historiador Voltaire (Le siecle de Louis XIV, 1751; Essai sur les moeurs et l'esprit des Nations, 1756) descrigué amb estupefacció la hissada de la Bandera Negra de la calavera a la Barcelona assetjada pels exèrcits borbònics; altrament però, Voltaire no especificà la data, i en les obres històriques franceses publicades posteriorment el fet es situà cronològicament, no el 1-ago-1714, sinó després dels assalts borbònics dels dies 12-13-14-ago-1714.

Les assiégés se défendirent avec un courage fortifié par la fanatisme. Les prêtes, les moines, coururent aux armes & sur les breches, comme s'il s'était agi d'une guerre de religion. Un fantôme de liberté les rendit sourds à toutes les avances qu'ils reçurent de leur maître. Plus de cinq-cents ecclésiastiques moururent dans ce siege les armes à la main. On peut juger, si leurs discours et leurs exemples avaient animé les peuples. Ils arborerent sur la breche un drapeau noir, & soûtinrent plus d'un assaut.
[traducció] Els assetjats es van defensar amb un coratge fortificat pel fanatisme. Els sacerdots, els monjos, es van apressar a les armes i a les bretxes com si es tractés d'una guerra de religió. Un fantasma de la llibertat els va fer sords a tots els avisos que van rebre del seu senyor. Més de 500 eclesiàstics van morir durant el setge amb les armes a la mà. Es pot jutjar si llurs discursos i llur exemple van animar al poble. Arboraren sobre la bretxa una bandera negra, i sostingueren més d'un assalt.
François Marie Arouet de Voltaire
Volum 1 de Le siecle de Louis XIV, 1752, pàg. 349

La historiografia espanyola no se'n féu ressò fins el segle XIX, quan el 1822 es publicà la Historia General de España de Juan de Mariana, continuada per Miñana, i després continuada amb les taules cronològiques de 1700-1789 del Dr. José Sabau y Blanco (1757-1838).

Por todas estas razones era muy dificil conquistar esta ciudad defendida por hombres tan valientes, tan hábiles y tan desesperados. El primero de Agosto plantaron sobre la brecha un estandarte en el qual habia pintada una cabeza de muerto, para dar à entender à los sitiadores que moririan con las armas en la mano ántes que rendirse.
José Sabau i Blanco
Historia General de España, Tomo XX, pàg. 252

També el polític Pascual Madoz Ibáñez publicà els fets al seu Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España el 1846, prenent el fet de la historiografia francesa, i situant-lo cronològicament en data posterior als assalts borbònics dels dies 12-13-14-ago-1714.

BARCELONA. [..] Terminada la guerra por el tratado de Utrecht [..] Se renovaron los asaltos al dia siguiente con mayor número de gente, y se apoderaron de ambos baluartes; pero otra vez fueron embestidos por los intrépidos defensores de Barcelona, que llevaban una bandera negra con una calavera pintada, en señal de que ni esperaban cuartel, ni le darian. Berwick, con las pérdidas que tuvo en aquellos combates, se hizo mas precavido, y dispuso que siguiese disparando su artilleria a las murallas, hasta abrir brechas bastante espaciosas, para que por ellas cupiesen compañías enteras de frente.
Pascual Madoz Ibáñez
Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España; letra B [Barcelona]

Posteriorment, al 1860, Víctor Balaguer també publicà el fet en la seva obra Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, prenent com a font l'obra francesa publicada el 1714 Histoire de la derniere revolte des catalans et du siege de Barcelonne.

Los enemigos pudieron ver en esta ocasión a una multitud de estudiantes y mujeres que, enarbolando una bandera negra con una calavera por escudo, fueron a clavarla en la brecha, a vista del campo contrario. Verdadera bandera de la muerte aquella, indicaba la resolución de los barceloneses. Arbolaban entre los escombros de la brecha la negra señera para desafiar a los enemigos y hacerles ver que estaban dispuestos a sucumbir antes que entregarse.
Victor Balaguer
Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, pàg. 251

A partir d'aleshores i fins a finals del segle XIX els il·lustradors de les obres d'història sobre la Guerra de Successió Espanyola representaren la dita Bandera Negra de la calavera afegint-hi dues tíbies creuades. Això no obstant però, els testimonis presencials que el 1-ago-1714 la varen veure voleiar entre les bretxes fumejants de les muralles de Barcelona certifiquen que al centre de la Bandera Negra hi havia només una calavera.

L'emblema del web www.11setembre1714.org fusiona les Banderes Negres de 1714; d'una banda el color roig de "11 Setembre 1714" que hi ha sobre la, pròpiament, Bandera Negra; a sota hi ha el lema "Viurem lliures o morirem" que figurava en les Banderes Negres dels regiments militars catalans amb quarter general a la Fortalesa de Cardona i, al centre, i fins avui en dia, hi havia una calavera amb dues tíbies creuades.

Però com que els dos eixos rectors de www.11setembre1714.org són aconseguir la màxima divulgació i socialització del coneixement científic produït pels acadèmics, preservant sempre el rigor històric, verificant i contrastant documentalment la informació publicada, el web www.11setembre1714.org ha modificat el seu emblema retirant les dues tíbies que havíem adoptat seguint els il·lustradors del segle XIX, per atenir-nos literalment als testimonis presencials que la van veure el 1-ago-1714. Per a l'elecció de la calavera ens em inspirat en la calavera que hi ha la tomba de Viena del nostre legítim monarca, l'arxiduc Carles d'Àustria.

Calavera de la tomba del nostre legítim monarca
l'emperador Carles d'Àustria

Notícies, gener 2013

[General Moragues]: Descobert el misteri de la mort
     de la seva primera muller, Cecília de Regàs

L'investigador Lluís Llirós (vegi's el coronel de Fusellers Antoni Llirós) ha descobert al Llibre d'òbits de la Catderal de St. Ot de la Seu d'Urgell (1678-1718) la data de l'òbit -mort- de Na Cecília de Regàs i de Bas, primera muller del General Josep de Moragues; el decés es produí el 14-gen-1711 a la Seu d'Urgell.

Fins avui en dia totes les biografies sobre el General Moragues especulaven en situar la data de la mort entre el 1707 i el 1710, però l'investigador Lluís Llirós esclareix amb la seva descoberta que aquesta tingué lloc el 14-gen-1711, així com també que el 18-feb-1709 Na Cecília de Moragues [i de Regàs] havia estat padrina del baptisme de Na Rita Llirós Corrales, filla del notari, i futur coronel de fusellers, Antoni Lliros i de la seva muller Francesca Corrales, a la Seu d’Urgell. Aquests vincles familiars ente el General Moragues i el notari Antoni Llirós aporten llum sobre la guerra al front exterior, el seu finançament, així com també el paper que tingué l'Esquadra de Fusellers de la Cerdanya (1706-1713) i el Regiment de Fusellers del coronel Antoni Llirós (1713/1714-1714).

El nostre profund agraïment a En Lluís Llirós i als homes com ell que, sense veure un ral, sinó més aviat tot el contrari, fan avançar vertaderament les banderes de la nostra Pàtria.

Òbit de Cecília de Moragues i Regàs
IMATGE I TRANSCIRPCIÓ CEDIDES PER EN LLUÍS LLIRÓS
Dª. Cecilia de Moragues --?-- --?---?-- /
Als 14 de Janer de 1711 en la Po de St Ot de la Ygla. Cathedral
de la ciutat de Urgell, aven rebuts lo SS. segons disposicio de Sta.
mare Ygla. es passada de aquesta vida al altra
Dª Cecilia Moragues ÿ a son cos seli ha donada eclesiastica
cepultura en lo Convent

Notícies, gener 2013

Perquè TV3 es nega a emetre el documental sobre
     el General Moragues?

«El General Moragues, l’heroi oblidat» només s'ha pogut veure en una sessió privada emesa a Sant Hilari Sacalm. El documental fou produït per Zeba Produccions i l'Ajuntament de Sant Hilari Sacalm, i comptà amb la col·laboració Departament de la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya i del Centre d'Història Contemporània de Catalunya.

Amb una durada de 30 minuts, s'explica tota la biografia del General Josep Moragues, des de la seva joventut com a pagès de Sant Hilari fins al seu protagonisme en la lluita contra Felip V a Catalunya i la posterior captura i execució exemplar a mans del nou règim. La participació d'Antoni Pladevall, biògraf del General Josep Moragues, juntament amb els historiadors Joaquim Albareda, Josep Catà, Francesc Xavier Hernàndez i Antoni Muñoz, han ajudat a donar rigor històric al documental i a entendre els fets més rellevants de la vida de Moragues i, alhora, de la Guerra de Successió.


Actualitzacions, gener 2013

Darreres actualitzacions i ampliacions de contingut:

Jutges del Reial Senat [Reial Audiència] de Catalunya que es declararen partidaris de la continuació de la guerra contra l'Absolutisme i es mantingueren dins Barcelona el jul-1713:


Notícies, gener 2013

En honor al Dr. Llorenç Tomàs i Costa (c.1660-1738)

Ampliem informació sobre el Canceller de Catalunya Llorenç Tomàs i Costa. Havent estat rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, aquesta vila li dedicà un monòlit on cada Diada de l'11 de Setembre se li reten honors.

Santa Eulàlia de Riuprimer
Monòlit d'honor al Dr. Llorenç Tomàs i Costa
bastit a Santa Eulàlia de Riuprimer

Per contra, a la seva vila natal, la Seu d'Urgell, amb prou feines és conegut i reconegut, comptant-hi tant sols amb el nom d'un carrer.


Notícies, gener 2013

[Quim Torra]: "Lliures o morts"

Els amics Jaume Clotet i David de Montserrat acaben de publicar llibre. Que els amics publiquin llibres és una bona notícia; que a més a més publiquin bons llibres, és una notícia excel•lent; però quan a sobre el llibre t’interpel.la i et porta a proclamar la independència des del balcó de casa mitja dotzena de vegades mentre el llegeixes, aleshores el llibre esdevé alguna cosa més que un llibre, es converteix en un arma d’emocions.

Sovint m’he queixat del dramàtic desconeixement de la nostra història que té el nostre poble. Fa feredat. I no veig que les coses canviïn gaire, justament on més haurien de canviar: a les escoles. Generacions i generacions de catalans surten de les nostres escoles sense conèixer com deurien la història del seu país. La revolució francesa se la saben de meravella, però la repressió que va seguir a la desfeta de 1714, els sona a una vaga idea sobre algú que va caure ferit en una batalla on ben bé no acaben de situar qui s’enfrontava a qui i que cada 11 de setembre se li manifesten pel davant. No cal afegir que, en comparació amb la guerra de successió, la guerra del desastre nacional (també coneguda a Espanya com guerra civil) encara és, i costa de creure, més desconeguda.

Sense conèixer la nostra història no hi ha futur possible. És a dir, no hi ha el nostre futur, sinó el seu. La cultura, i la història n’és una part fonamental, serveix per alliberar-nos. Llegir i conèixer la nostra història és el pas clau per entendre per qui toquen les campanes. Aquest país tan inclement amb el seus mites i símbols, té en els nostres episodis nacionals l’arc de volta que ho suporta tot. Si passem per sobre sense adonar-nos-en, el fracàs és rotund.

Lliures o morts

Per això celebro tant el “Lliures o morts” d’en Jaume i d’en David. Perquè necessitem aquests llibres. Una estranya combinació de rigor i triples salts mortals per fer avançar la novel.la per tots els escenaris de la Guerra de Successió, i que el lector caigui dempeus. Si lliguen tan bé la maionesa com els personatges del llibre, acceptin qualsevol invitació a dinar a casa seva. Tots els noms que se’ls poden ocórrer tenen el seu petit moment a “Lliure o morts”. Perquè amb l’excusa de resseguir la vida del coronel Ermengol Amill, l’heroi oblidat, el llibre és una crònica viva i entretingudíssima dels avatars de la guerra. Una guerra que es va poder guanyar fins el final i que encara avui és un brutal exercici de mirar-se en el mirall per a qualsevol català. Té això, la guerra de successió: has de triar. O les banderes catalanes (la bandera negra, la creu de Sant Jordi, la bandera de santa Eulàlia, la senyera) o les banderes de l’exèrcit francoespanyol de les Dues Corones. O les llibertats catalanes o l’absolutisme espanyol.

Em sembla que comercialment el presenten com el “Braveheart” català. Fantàstic. Per què tots els pobles del món poden tenir els seus herois i estar-ne orgullosos i els catalans no? Jo em sento orgullós de la meva història, que té de tot però que és la meva, i honoro els meus herois perquè encara m’interpel•len i m’exigeixen lleialtat. El dia que oblidem que els catalans de 1714 van decidir lluitar o morir per la seva llibertat ja no serem poble ni res. 

Per tant, comprin el llibre, s’emocionin i recordin: lliures o morts.


Notícies, gener 2013

Twitter de notícies de www.guerradesuccessio.cat

Twitter oficial de notícies i novetats del portal web www.guerradesucció.cat amb constants informacions i novetats aportats pel doctor i investigador del DIDPATRI Xavier Rubio. Hi podreu trobar entre d'altres la descoberta del diari oficial francès del setge de Barcelona de 1714, l'esquema de les paral·leles i bretxes del setge a Barcelona després de l'arribada de Berwick (juliol-setembre 1714) i moltes més novetats.


Notícies, gener 2013

[Toni Soler]: "Jeroni Graupera, a galeres"

Toni Soler

UNA MISSIVA. El juny del 1656, poc després que s'acabés la Guerra dels Segadors, la Generalitat de Catalunya es va dirigir al virrei, el marquès de Mortara, en relació al cas del pagès de Llavaneras Jeroni Graupera. Aquest individu va ser detingut per oficials reials i confinat a galeres, acusat -cal suposar- d'algun delicte comú. La Diputació del General, que tenia la comesa de vetllar per l'aplicació de les lleis del país, va exigir al virrei que el galiot fos alliberat del seu trist destí i conduït davant d'un tribunal, ja que, com a català, no podia ser detingut, i encara menys condemnat, sense una ordre judicial prèvia. En canvi, el pobre Graupera havia estat "rrapat y posat al rem en la galera de Guadalupe sens pressehir deffensas ni subseguir-se sentència alguna", la qual cosa era del tot il·legal. Aquest dret bàsic, més conegut pels juristes com a habeas corpus, estava recollit en les Constitucions catalanes des del segle XIII -no gaire més tard que a Anglaterra- i constituïa la pedra angular de tot un entramat de garanties jurídiques dels ciutadans enfront d'un poder reial que tendia sovint a l'arbitrarietat.

LA CORONELA. Aquest episodi potser ajuda a entendre la dèria dels catalans de l'Edat Moderna per les seves prerrogatives i l'enuig que això provocava en els seus enemics, habituats a fer complir la voluntat del rei sense més miraments ("Si las constituciones causan embaraço, ¡el diablo lleve las constituciones!", recomanava el comte duc d'Olivares al virrei de Catalunya). També explica per què mig segle després, el 1714, Barcelona s'immolaria lluitant en solitari contra dos monarques absoluts -Felip V i Lluís XIV- amb una milícia formada per forners, assaonadors, estudiants de dret, notaris, ollers, corders, traginers, etc., agrupats en els regiments de la Coronela. En aquella lluita no estava en joc només una determinada pulsió identitària, sinó una manera d'entendre l'organització de la societat i la relació de la gent amb els poders públics. La Catalunya constitucional del 1714, amb tots els seus defectes, amb unes institucions rovellades i sovint malbaratades per la incompetència i la corrupció, representava malgrat tot uns valors que anaven molt més enllà dels seus límits nacionals, i això és el que explica la grandesa de la seva lluita i el fervor amb què el poble senzill va implicar-s'hi.

MIRAR ENRERE. Una capbussada per la Barcelona anterior al 1714, que és menys coneguda del que ens pensem, ens podria ajudar a entendre bona part del que avui ens neguiteja i ens fa bellugar, i desmentiria tres fal·làcies que el neonacionalisme espanyol intenta imposar a base de reiteracions: la primera -la més ridícula- és que som aquí gràcies a la Constitució del 1978; la segona, que el catalanisme és només un impuls emocional i identitari; la tercera, que l'accés dels Borbons al tron d'Espanya ens va situar (a nosaltres i al conjunt de la Corona) en la ruta de la modernitat. Cal que projectem, encara que sigui de manera fugaç, aquesta mirada enrere -el 2014 serà una gran ocasió per fer-ho- no només per justícia històrica, sinó per entendre què volia dir ser català per a un pagès humil de Llavaneres com Jeroni Graupera. Potser així ens convencerem que qualsevol procés polític de caire sobiranista s'ha de basar en uns valors i un ideal social compartits.


Notícies, gener 2013

[Àudio] En guàrdia - La Guerra de Successió (IV)

El quart capítol de la sèrie dedicada a la Guerra de Successió relata el tram central del conflicte, a partir de la desfeta de la batalla d'Almansa el 1707. L'historiador Antoni Espino rememora la violenta repressió de les tropes borbòniques sobre Catalunya, l'últim reducte de la Península controlat pels austriacistes. La resposta del poble català contra la crueltat de l'exèrcit de Felip V va ser la guerra de guerrilles protagonitzada per miquelets, el sometent i noves forces de voluntaris.