| 2010 | 2009 | 2008 | 2007 |
| Notícies, gener 2011 | ||
"El General Moragues, l'heroi oblidat" L'excel·lència és el tret identitari d'ALMA CUBRAE. "El General Moragues, l'heroi oblidat" és un documental amb la voluntat de donar a conèixer i reivindicar el paper i la figura del General Josep de Moragues produït per Zeba Produccions, l'Ajuntament de Sant Hilari Sacalm, i la Generalitat de Catalunya. Escrit i dirigit per Sergi Guix i Eduard Miguel, el format escollit per confeccionar aquest documental és la combinació de reportatge clàssic –és a dir, entrevistes a entesos en la matèria i la mostra de documentació– amb les recreacions històriques, buscant un equilibri entre l'historicisme i la divulgació tant en voga en el gènere. Entre els col·laboradors, destaca la presència de diversos historiadors, com Joaquim Albareda, Antoni Muñoz, Josep Catà i Antoni Pladevall, entre altres, els quals s'encarregaran de contextualitzar la història i aproparan l'espectador a la figura del general Moragues. Pel que fa a les recreacions, enregistrades a Banyoles, hi han col·laborat companyies especialitzades com ara Alma Cubrae, l'associació Miquelets de Catalunya, i actors del grup de teatre i vilatans de Sant Hilari i de Moià. En total hi han participat més de cinquanta persones, entre actors, figurants i tècnics.
|
| Notícies, gener 2011 |
La Guerra en la Catalunya medieval i moderna SÀPIENS i la Universitat de Barcelona organitzen un curs d'extensió universitària sobre la guerra en la Catalunya medieval i moderna. Diversos historiadors de prestigi, com Àngel Casals, Valentí Gual, Ernest Belenguer, Manuel Güell o Josep M. Torras, participaran en les conferències que ens permetran entendre què li va faltar al nostre país per tenir un estat propi i amb quines eines va substituir en el terreny militar la falta d’exèrcit propi Informació
Calendari de conferències
|
| Notícies, novembre 2010 | |
Ciclo de Conferencias-La Guerra de Sucesión Española La A.C. Aetas Rationis tienen el placer de invitarle al ciclo de conferencias titulado "Zaragoza, 300 años después. Reflexiones sobre la Guerra de Sucesión Española. Las charlas tendrán lugar a las 19:30 horas, en el salón de actos del Museo Pablo Gargallo (sito en Zaragoza, en la Plaza de San Felipe nº 3), conforme al siguiente programa:
|
| Notícies, novembre 2010 | |||
Dret Natural - Ius Nature: Som Nació [Segons el "diktat" del Dret Positiu - Iuspostivisme] Catalunya no té dret a decidir. D’acord amb la concepció més comú del dret, [el Iuspositivisme] que remet sempre directament a les lleis, Catalunya no només no té dret a decidir (és a dir, a convocar un referèndum d’autodeterminació o a proclamar la independència) sinó que ni tan sols no és subjecte de dret polític. Si ens remetem a allò que diuen les lleis, [el Dret Positiu - Iuspostivisme] Catalunya no és una nació. És una Comunitat Autònoma dins d’un Estat, amb unes poques competències exclusives i unes moltes de compartides. En el context de les nacions del món, Catalunya no hi figura: per tant s’entén que Extremadura o Astúries o Castella-La Manxa protestin si reivindiquem algun tracte diferenciat o excepcional, ja que res no ens ho justifica jurídicament parlant. Ni drets històrics (anul•lats) ni forals (no considerats) ni lleis o declaracions institucionals pròpies. Dura lex sed lex, i no hi ha cap llei que ens empari com a nació. Cap ni una. [Segons el Dret Positiu] Dret a decidir...? De què?
Per què, tot i així, tenim tan interioritzat que som una nació i que tenim dret a decidir? Doncs perquè les fonts del dret són la llei, el costum i els “principis generals del Dret”. És a dir, som nació per un tema de costum i de principis. Per un assumpte que té a veure amb la cultura, amb allò que tenim més arrelat, amb allò que es considera indiscutible a casa nostra. El repte està en fer-ho indiscutible a nivell universal, i ens hem equivocat creient que una llei (l’Estatut, o fins i tot la independència) és l’única via per a aconseguir-ho. Ja hem provat prou de traslladar, més enllà de la nostra geografia, la nostra realitat viva com a cultura, principis, costum i identitat propis? Això en primer lloc. Però després, ve allò de què tants juristes s’han rigut sempre tant contaminats per una absurda fe positivista, i que és allò que anomenem “iusnaturalisme”: el dret natural. Em va valdre algunes bronques a la facultat de Dret, el dret natural. Es tracta d’aquell dret que és inherent a la realitat, estigui reflectit o no a les lleis. Abans del 1948 hi havia drets humans? Abans que algú els codifiqués, existien o no existien? Tenien dret, els negres, abans que tinguessin dret? Jo sóc dels que pensen que sí: que Catalunya té dret a l’autogovern molt abans que ho digués la Constitució i fins i tot molt abans que ho diguessin les primeres Constitucions Catalanes. Hi havia Catalunya abans que s’escrivís Catalunya, i evidentment molt abans que la beneís una norma. Som una nació, no només per costum i per cultura: ho som per dret natural. Un dret que, d’altra banda, pot acabar enfonsant els sistemes jurídics que es neguen a reconèixer-lo. Ep: si els seus dipositaris no deixen de fer força, és clar. |
| Notícies, novembre 2010 | ||
El gir catalanista de la Santa Seu La feina diplomàtica, discreta i ben feta
Catalunya ja no és un problema per al Vaticà. El missal que Benet XVI farà servir en la litúrgia de la consagració de la Sagrada Família deixa clar que el català serà la llengua vehicular de la cerimònia i, per tant, que la qüestió catalana s'ha entès. La cúpula de l'Església demostra que ha entès la realitat del país Després de 25 anys d'un anticatalanisme explícit de la Santa Seu, que fins i tot va plantejar la inconveniència que es fessin misses en català i va nomenar per a Catalunya bisbes no afins al fet nacional, la nova realitat canvia molt les coses. Des de Catalunya el fet que aquest papa i el seu entorn (és clau la figura de Tarcisio Bertone, secretari d'estat del Vaticà, que va estar a Barcelona i a Montserrat fa pocs mesos) hagin acceptat la “diferència catalana” ha donat peu a una mobilització general de la societat civil, que vol que la visita de Benet XVI serveixi per difondre la identitat del país al món. En aquesta línia s'ha d'emmarcar el manifest catalanista de suport i benvinguda al papa que un grup de creients, encapçalats per l'expresident Jordi Pujol, publicaven ahir al Corriere della Sera, el diari de més difusió a Itàlia. Polítics i intel·lectuals donen la benvinguda al Papa El manifest, que també signen l'expresident del Parlament Joan Rigol, el magistrat del Tribunal Constitucional Eugeni Gay, els alcaldes socialistes de Tarragona i Lleida, Josep Fèlix Ballesteros i Àngel Ros, l'abat de Montserrat, Josep Maria Soler, i el president honorari d'ERC, Jordi Carbonell, entre molts altres polítics i intel·lectuals, és una crida al reconeixement nacional de Catalunya. Un dels paràgrafs ho diu clarament: “Barcelona és cap i casal de Catalunya. Arribeu a un territori amb una consciència de nació que sempre ha estat reconegut per la tradició eclesial, com s'explicita en el document episcopal Arrels cristianes de Catalunya”. Fan referència, doncs, al document amb què l'Església catalana va explicitar la seva identitat catalana i del qual aquest any se celebra el 25è aniversari. Òmnium i el Barça insten a la mobilització catalana En el mateix sentit se situa la crida que diverses entitats, entre les quals hi ha Òmnium Cultural, la Fundació Futbol Club Barcelona i la Fundació Congrés de Cultura Catalana, faran per tal que “la imatge de Catalunya que es mostri al món durant la visita del papa es correspongui amb la de la plena identitat catalana”. La campanya comença avui amb força.
|
| Notícies, novembre 2010 | |||
La Coronela de Barcelona 1705-1714 Ja la tenim aquí, la impressionant obra de referència d'En Francesc Riart, En F.Xavier Hernàndez i En Xavier Rubio, editada per Rafael Dalmau Editor. La presentació pública serà el proper dilluns 13 de desembre, 19:30h, a la Sala de la Caritat de la Biblioteca de Catalunya (c/ Carme nº47, Barcelona).
La càrrega a cavall Després de llegir la detalladíssima argumentació del reputat documentalista Francesc Riart i l'insigne historiador F. Xavier Hernàndez Cardona, més el testimoni de l'antic Conseller Segon de 1711-1712 En Manuel Mas i Soldevila, ja no hi ha lloc per a parlar d'hipòtesi, o inclús de versió, sinó de la realitat dels fets amb total concordància amb protocol militar de l'època. La versió dels fets que ens ofereix En Manuel Mas i Soldevila és molt més plausible que la versió del comisionat secret de Carles III a Barcelona En Joan Francesc de Verneda i Sauleda: el coronel de la Coronela i Conseller en Cap de Barcelona En Rafael Casanova i Comes hauria cabdellat la càrrega de contraatac a cavall. Per a descobrir-ne tots els detalls, no espereu a comprar-la: La Coronela de Barcelona 1705-1714. (P.v.p. 38€)
El passat 16-març-2010 el CCH va organitzar amb en Xavier Rúbio i en Francesc Riart una conferència sobre la Coronela de Barcelona. |
| Notícies, octubre 2010 | ||
Catalunya i Aragó signen un històric acord conjunt de
El conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat, Joan Manuel Tresserras, i el conseller de la Presidència del Govern d’Aragó, Javier Velasco, han signat aquest dimecres el conveni en què s’acorda la reciprocitat televisiva entre ambdós territoris. D’aquesta manera, en aproximadament un mes, els canals de Televisió de Catalunya (TVC) es podran veure a les sis comarques de la Franja de Ponent (Baix Aragó, Baix Cinca, Cinca mitjà, la Llitera, Matarranya i la Ribagorça), mentre que les d’Aragón Televisión ho faran a les zones de Catalunya limítrofes (principalment de la demarcació de Lleida). En el mateix acte, el president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Enric Marín, i el director general de la Corporació Aragonesa de Ràdio i Televisió, Ramón Tejedor, han signat un segon conveni mitjançant el qual els dos òrgans es comprometen a dur a terme els treballs tècnics necessaris per assegurar la difusió i recepció de les respectives emissions. El conveni, que té una vigència de quatre anys, estableix la creació d’una comissió mixta de seguiment integrada per representants d’ambdós governs, la qual podrà acordar l’ampliació de l’acord en la seva cobertura i estendre’l també a les ràdios d’ambdues corporacions. Només falta el País valencià En aquesta legislatura, la Generalitat ha prioritzat assolir acords estables perquè les emissions de TV3 arribin als territoris de parla catalana. D’aquesta manera, els canals de la CCMA es poden veure a les Illes Balears i Andorra, fruit de sengles acords de reciprocitat entre els respectius governs, i a la Catalunya Nord, com a resposta de la Generalitat a la demanda feta des de diferents institucions, ajuntaments, entitats cíviques i culturals i a particulars d’aquest territori. L’únic acord que no ha estat possible és amb la Generalitat valenciana, però en aquest cas ha estat per la manca de voluntat de l’Executiu de Francisco Camps, que per un costat s’empara en la concessió d’un tercer múltiplex per part del Govern espanyol, mentre que per l’altre manté una ofensiva per clausurar els repetidors que emeten el senyal de TV3 al País Valencià. Per això, cal destacar que l’acord signat aquest dimecres amb el Govern aragonès s’ha assolit tot i el litigi que mantenen ambdós executius per l’art sacre. |
| Notícies, octubre 2010 | ||
L’Ajuntament de Sant Hilari Sacalm rep la donació d'un El pintor d’Amer, Eduard Àngel Sánchez, fa donació a l’Ajuntament de Sant Hilari Sacalm d’un quadre del General Moragues coincidint amb l’11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya
El quadre, que fa unes dimensions de 2 x 1,50 metres, serà lliurat a l’Ajuntament el proper 11 de setembre durant l’acte d’ofrenes al General Moragues. La intenció de l’Ajuntament de Sant Hilari és de col·locar aquest quadre del general hilarienc, heroi i màrtir de Catalunya, en una de les sales de l’edifici consistorial. La iniciativa de fer un quadre del general Moragues va sorgir l’any 2006, durant una exposició sobre el general Basset (el ‘Moragues’ del País Valencià) en la que l’Eduard Àngel Sánchez va tenir l’ocasió de contactar amb el president de Memorial 1714, Jordi Miravet, i l’historiador i il·lustrador, Francesc Riart. A partir de les dades que va proporcionar en Francesc Riart, aquest pintor d’Amer va començar el projecte de fer un quadre del general Moragues ajustant-se amb molt de rigor a l’uniforme militar de l’època. Eduard Àngel ha explicat que ”després de fer una recerca, l’ historiador militar Xavier Hernández, va trobar en els arxius de Barcelona la comanda feta pel general Moragues per al seu uniforme, el cost del qual equivalia al cost de 2 anys de salari d’obrer. Amb aquest i d’altres arxius he pogut recrear fidelment com era aquest uniforme: casaca vermell grana amb botons i brodats daurats, mocador de seda, barret amb ploma, faixa groga que representava el color de la casa d’Àustria i perruca típica de l’època. Pel que fa al rostre, s’ha tret de la imatge del General Moragues que hi ha a Sort” . La donació del quadre del general Moragues que rebrà l’Ajuntament de Sant Hilari és l’estudi previ del quadre definitiu que Eduard Àngel Sánchez començarà properament i que romandrà a Memorial 1714 a Barcelona “he volgut fer donació d’aquest estudi a l’Ajuntament de Sant Hilari Sacalm, com un homenatge a la seva figura i al poble a on va néixer Moragues i que al llarg dels anys no ha deixat de recordar-lo i homenatjar-lo”. Eduard Àngel va realitzar els estudis de pintura a l’Acadèmia d’Art de Girona, assistint a classes particulars amb reconeguts pintors hiper-realistes de Girona com Salvador Barrera, Cesc Compte, Vicens Huedo o Mercé Huerta. |
| Actualització | ||||||||||||
General Josep de Moragues i Mas Tres llibres i una revista sobre el General de Batalla Josep de Moragues i Mas, Màrtir de la Pàtria; el primer és una novel·la de ficció històrica obra de l'escriptor pallarès Lluís Pujal i Carreras (1985); el segon és un llibre d'homentge a la seva memòria (1986), i el tercer és la millor biografia existent, malgrat que encara quedin llacunes importants, obra de mossèn Pladevall (2007); finalment la revista Sàpiens nº38, que dedicà un especial a recordar la figura del nostre general màrtir.
|
||||||||||||
|
| Actes, setembre 2010 | |
XIII Aplec de Cardona Com cada any l'Associació Cultural 18 de Setembre rememora la caiguda del darrer baluard de les Llibertats Catalanes el 1714, la Fortalesa de Cardona. Com en els darrers anys l'aplec comptarà amb la destacada presència dels regiments renaixents de l'Associació Cultural Miquelets de Catalunya, que ja compta amb dues unitats: el regiment d'infanteria de la Diputació del General i el regiment de fusellers del Coronel Vilar i Ferrer.
|
| Actes, setembre 2010 | ||
Resum de la Diada Nacional de Catalunya 2010 També manifestar el nostre agraïment públic a l'equip del programa Espai Internet del Telenotícies cap de setmana de TVC per haver escollir la web www.11setembre1714.org per la Diada d'enguany. Recordar que www.11setembre1714.org tant sols és corretja de transmissió i caixa de ressonància de la feina feta per historiadors, arxivers, documentalistes, agents culturals i bons patricis en general, que dediquen centenars d'hores de feina i estudi a fi de recuperar de l'oblit el sacrifici i el martiri de tots aquells catalans que donaren hisenda i vida per la Llibertat de la nostra Pàtria. |
| Notícies, setembre 2010 | ||
Per fi, un documental Zeba Produccions està completant aquests dies el rodatge del documental ‘General Moragues, l'heroi oblidat', produït per l'Ajuntament de Sant Hilari Sacalm
(03/10/10, Sant Hilari Sacalm, Jordi Camps i Linnell) Sovint, la història és injusta. I casos com el de Josep Moragues i Mas (1669-1715) no fan res més que demostrar-ho. De la guerra de Successió tothom es recorda d'un heroi, Rafael Casanova, però pocs saben gaire, per no dir res, del general Moragues, un dels màxims càrrecs militars que la història ha relegat només com a exemple de càstig exemplar de les tropes borbòniques durant aquell tràgic capítol de la història de Catalunya. Recordem que la seva mort va ser sonada: pres quan fugia a Mallorca, el 27 de març de 1715 va ser arrossegat viu pels carrers de Barcelona per un cavall fins arribar al patíbul, executat, decapitat, esquarterat i, com a escarni, exposat durant 12 anys en una gàbia de ferro penjada al Portal del Mar de Barcelona amb una inscripció en llatí que deia: “Josep Moragues, per haver comès el crim d'una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia”. En el marc d'un cert revisionisme de la seva figura i amb la voluntat de donar a conèixer i reivindicar el paper i la figura de Moragues, Zeba Produccions està enllestint aquests dies el rodatge del documental General Moragues, l'heroi oblidat, produït per l'Ajuntament de Sant Hilari Sacalm amb el suport de la Generalitat de Catalunya. Escrit i dirigit per Sergi Guix i Eduard Miguel, el format escollit per confeccionar aquest documental és la combinació de reportatge clàssic –és a dir, entrevistes a entesos en la matèria i la mostra de documentació– amb les recreacions històriques. És a dir, un equilibri entre historicisme i divulgació tant en voga en el gènere. Entre els col·laboradors, destaca la presència de diversos historiadors, com Joaquim Albareda, Antoni Muñoz, Josep Catà i Antoni Pladevall, entre altres, els quals s'encarregaran de contextualitzar la història i aproparan l'espectador a la figura del general Moragues. Pel que fa a les recreacions, enregistrades a Banyoles fa quinze dies, hi han col·laborat companyies especialitzades com ara Alma Cubrae (els mateixos que van participar en el documental Anatomia d'un rei), l'associació Miquelets de Catalunya i actors del grup de teatre i vilatans de Sant Hilari. En total hi han participat més de cinquanta persones, entre actors, figurants i tècnics. L'efecte croma Un dels aspectes estètics més interessants pels quals han apostat els seus creadors és filmar les recreacions històriques amb una pantalla de croma al rerefons. L'efecte plàstic consisteix a substituir en fase d'editatge el rerefons blau de la pantalla per fotos fixes dels llocs reals on té lloc l'escena (la casa on va néixer Moragues, un paisatge de la zona...), el qual donarà com a resultat un to entre pictòric i teatral d'allò més original. Rodades les recreacions històriques i en ple procés de postproducció d'aquestes escenes i de completar la filmació de les entrevistes, els seus responsables tenen previst entregar el documental complet a final de mes, tal com estava previst. Mentre encara està pendent quina serà la seva distribució, el que és clar és que hi haurà una projecció del film al poble; el mateix poble que se sent orgullós de recuperar la memòria d'un heroi oblidat i un dels seus fills predilectes. Més documentals Zeba Produccions és una productora garrotxina especialitzada en reportatges i documentals, un dels quals, Terra Lliure. Punt final, va tenir cert ressò mediàtic quan es va emetre per TV3. Per a la mateixa cadena també actualment estan acabant La Crida. Història d'una resposta. Un altre encàrrec completat és el documental Memòries de l'aiguat d'Olot.
|
| Actes i convocatòries, setembre 2010 | |
Vinaròs 1710-2010
La Federació Llull, en el marc de la campanya "300 anys. Caminant cap al futur", convida a tothom a participar de les activitats previstes el proper 2 d'octubre a Vinaròs (Baix Maestrat). Enguany, a diferència de les activitats fetes fins ara en anys anteriors, amb Vinaròs es destaca la recuperació de la ciutat a mans de les tropes austriacistes, encapçalades pel comte de Zabala, anys després de la derrota d'Almansa, si bé Vinaròs tornaria a caure l'any 1711 davant de l'exèrcit borbònic, ja de manera definitiva. El proper dissabte 2 d'octubre, en tot cas, tindran lloc els actes commemoratius de tots aquests fets. Xerrades i taules rodones, actes de caire més institucional, una mostra de cultura popular de banda i banda del Sènia i un dinar popular de germanor configuraran el programa d'activitats d'aquesta edició. Tot plegat, coincidirà també amb l'arribada del Correllengua a la capital del Baix Maestrat. Dissabte 2 d'octubre de 2010
|
| Notícies, setembre 2010 | ||
L'Estat Català hauria de tenir un exèrcit professional
Directe!cat entrevista al catedràtic Joan Ramon Resina de la Universitat de Standford (Califòrnia), dins la sèrie d'entrevistes "L'endemà de la independència". El dia que es proclami la independència, què podem preveure que farà l'exèrcit espanyol? Hi haurà remor de sabres, sustentat per la vigència de l’article vuitè de la Constitució espanyola. Però si no es produeix una mena de cop d’estat, amb desafiament militar del poder civil, és molt improbable que hi hagi una actuació real de les forces armades. Potser un moviment demostratiu de tropes, sí que és possible que n’hi hagi, però una acció militar real amb víctimes deslegitimaria l’Estat espanyol com a membre democràtic de la Unió Europea. Es dubtós que Espanya arrisqués la seva pertinença o que la UE tolerés una agressió interna d’aquesta mena, encara que, forçant la realitat, la considerés un afer interior de l’Estat. L'Estat català tindrà exèrcit? Hauria de tenir-ne? Hauria de tenir-ne. Un exèrcit professional amb capacitat dissuasòria i integrat al futur exèrcit europeu. Seria un trasllat del personal de l’exèrcit espanyol cap a l'exèrcit català? Dubtosament hi hauria una part substancial de l’exèrcit espanyol interessada en deixar aquest cos per formar-ne un de català. En cas que es donés aquest interès, caldria estudiar els ingressos cas per cas. Seria molt innocent fundar un exèrcit català amb personal que ha jurat fidelitat a la bandera espanyola i que forma part de les seves forces armades de manera voluntària. La defensa catalana, s’organitzi com s’organitzi, hauria de pertànyer a la OTAN? Haurà de pertànyer a les forces europees i mentre aquestes en formin part, haurà d’estar integrada a l’OTAN. Seran necessaris uns serveis secrets catalans? Quina utilitat tindrien? L’espionatge és una realitat de l’Estat modern. Un servei d’intel·ligència seria indispensable per la supervivència de l’Estat català. (continuar llegint)
|
| Notícies, setembre 2010 |
Conferència el 8 de setembre a Tona: Organitzada per Tona Decideix, la conferència anirà a càrrec de la historiadora Neus Ballbé i Sans i porta per títol: “Pacte dels Vigatans. Inici de la Guerra de Successió”. Ballbé ha estudiat a fons el període de la Guerra de Successió i concretament la figura del convocant de l’anomenat Pacte dels Vigatans, Llorenç Tomàs i Costa del qual n’ha realitzat treballs de recerca universitaris, i n’ha publicat un document a Manuscrits. Revista d’Història Moderna. Serà aquest dimecres 8 de setembre a partir de 2/4 de 9 del vespre a la sala d´actes de l´Ajuntament de Tona.
|
| Notícies, agost 2010 |
Agustí Alcoberro i Xevi Camprubí faran la El dijous 9 de setembre a les 8 del vespre tindrà lloc a l’Ateneu La Central de Vic la conferència prèvia a La Marxa dels Vigatans. Enguany, el tema escollit és “L’11 de setembre i la premsa de l’època”, i concretament se centrarà en el “Diario del sitio y defensa de Barcelona”. Anirà a càrrec d’Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història de Catalunya, i del tonenc Xevi Camprubí, periodista i historiador. Una presentació de luxe dels autors de l'estudi introductori de l'edició facsímil del “Diario del sitio y defensa de Barcelona”. València: Edicions 3i4. La intervenció d'Agustí Alcoberro girarà a l'entorn del paper i el significat d'una publicació com el “Diario del sitio y defensa de Barcelona” en el marc del setge de 1713-1714, així com en la importància de la publicística de guerra en general en el context de la Guerra de Successió. La intervenció de Xevi Camprubí es centrarà en explicar les característiques d'aquesta publicació, tant pel que fa als aspectes formals com del contingut, així com en fer un apunt biogràfic de Rafael Figueró (Manlleu, 1642 - Barcelona, 1726), impressor del “Diario del sitio y defensa de Barcelona”. El “Diario del sitio y defensa de Barcelona” és un full informatiu imprès que es va publicar des del mes de juliol de 1713 fins l'agost de 1714, durant el setge borbònic de la capital catalana. Es tracta d'una excel·lent mostra de la premsa i la publicística de guerra de l'època Moderna, no tan sols pel seu valor testimonial, sinó també pel seu paper actiu en la defensa de Barcelona des del terreny de les idees i de la lògica de la guerra. Avui en dia es conserva la col·lecció completa, que consta de 42 números. L'any 2009 l'editorial 3i4 va publicar l'edició facsímil, amb el títol El setge de Barcelona, 1713-174. “Diario del sitio y defensa de Barcelona”, que conté una edició crítica a cura de la filòloga Mireia Campabadal i un estudi històric introductori a càrrec d'Agustí Alcoberro i Xevi Camprubí.
|
| Notícies, agost 2010 | ||||
Salva de honor por los Fueros de Aragón El 20 d'agost d'enguany s'han commemorat els 300 anys de la Batalla de Zaragoza, victoriosa per a les armes Austriacistes. La derrota borbònica permeté el restabliment temporal dels Furs i Privilegis del Regne d'Aragó, que havien estat abolits conjuntament amb els Furs del Regne de València per Felip V el 1707. L'Associació Aetas Rationis ha impulsat la col·locació d'una placa commemorativa en el lloc on tingué lloc la batalla per tal de recuperar la memòria històrica d'aquella contesa.
(C. Peribáñez; Zaragoza) "No, no existían uniformes de verano", se cansaban ayer de repetir los miembros de la asociación recreacionista Aetas Rationis, enfundados en trajes de basto paño de época, con sus vueltas rojas y sus puntillas en el caso de los oficiales. Con cerca de 35 grados, un puñado de fusileros y unas cuantas damiselas de la corte recordaron en las lomas de Torrero, en el espacio que hoy ocupa Puerto Venecia, uno de los episodios más trascendentes y desconocidos de la historia de Aragón. Hace exactamente 300 años se enfrentaban en cruenta batalla las tropas borbónicas de Felipe V y las tropas del archiduque Carlos de Austria, pretendiente al trono español. Más de 45.000 hombres se desplegaron entre Torrero y la Cartuja para dirimir, entre otras cosas, la derogación o supervivencia de los Fueros de Aragón. "¡Carguen armas! ¡Muerdan cartucho! ¡Abran cazoleta! ¡Saquen baqueta! ¡Atraquen! ¡Apunten!" La pólvora se hacía esperar. Muchos de los congregados querían escuchar la salva de honor, pero "el protocolo de carga de armas era complicado en el siglo XVIII", explicaba ayer Gonzalo Aguado, vicepresidente de Aetas Rationis. Aguado encabezaba el desfile del regimiento y relataba que en este episodio de la guerra de Sucesión "hubo más de 6.000 víctimas de los arcabuces de avancarga y los espontones". Aguado recordaba que en la ciudad flamenca de Audenarde o en la francesa de Amillés se están recuperando los campos de batalla de esta guerra casi olvidada en España. "La excepción la constituye Almansa, donde hay un centro de interpretación, un museo e, incluso, se conmemora anualmente la batalla", explica Alfonso Gamero, el presidente de la asociación, que anima al Consistorio zaragozano a tomar ejemplo. "Es una efeméride muy importante porque, aunque de forma efímera, recuperó el privilegio del Fuero aragonés", recordaba Gamero, que ya el pasado mes de mayo y con 300 figurantes recreó la batalla de 1710 ante unos 10.000 zaragozanos. Hace tres siglos, el pasado mayo y también ayer eran testigos de los hechos María Luisa de Saboya (esposa del duque de Anjou), la princesa de los Ursinos y una fiel sirviente de la reina. La reina comentaba divertida ayer que su tocado estaba inspirado en el de la esposa de Luis XIV, "a quien se le voló el sombrero durante una cacería y, ni corta ni perezosa, se arrancó una liga y se recogió el pelo creando una moda que se prolongaría 50 años". Agitando su abanico, María Luisa atendió a cómo se descubría una placa conmemorativa en la plaza de las Máscaras de Puerto Venecia. El director de relaciones institucionales del complejo, Salvador Arenere, comentó con ironía: "Los ingleses han vuelto". "Hace 300 participaron en el campo de batalla y ahora, en el mismo escenario, son los promotores de este centro de ocio y comercial", apuntó.
|
| Conferències |
"Claus històriques per entendre la Catalunya d'avui"
"El dia D+1. L'endemà de la Independència"
|
| Notícia | ||
El Vicepresident Carod-Rovira també reconeix
El vicepresident del Govern, Josep Lluís Carod-Rovira, exposa en un article al diari Avui el procés que creu convenient per assolir la independència de Catalunya. Carod destaca que la sobirania no pot ser “cosa de dos dies”, insisteix en la projecció internacional del país i defensa l’establiment d’un exèrcit català. Segons Carod, el procés requerirà una supervisió però també una preparació internacional. Cal una xarxa de complicitats treballada al llarg dels anys, explica, amb política exterior envers tots els àmbits. "No ens reconeixeran mai com a nou estat si abans no ens coneixien com a vell país", un objectiu al qual Carod proposa treballar 'amb simpatia, interès i prestigi exterior'. Finalment, com en tota separació, Carod apunta que la secessió de Catalunya comportarà un repartiment de "béns, actius, propietats, patrimoni i tresor acumulats al llarg del temps", amb Espanya. Això inclou edificis públics, paradors nacionals, correus, xarxa ferroviària, instal•lacions de RTVE, parcs o empreses estatals. Un repartiment sobre el qual caldrà arribar a un acord també en les propietats de l'exterior. Carod acaba destacant la necessitat "imprescindible" que Catalunya, un cop assoleixi l'estat propi tingui també exèrcit. Caldrà una "mínima estructura professional de defensa nacional proveïda, en part, pel que li hagi correspost en el repartiment a causa de la separació, tant en equipaments militars com en material, ja sigui procedents dels diferents exèrcits, com dels serveis d'intel•ligència i els cossos de seguretat". El president del Parlament, Ernest Benach, ha coincidit amb Carod-Rovira tot subratllant que no cal precipitar-se malgrat la possibilitat d'assolir la independència aviat. Segons Benach "hi ha més consciència que mai que aquest país ha de tenir estructures d'Estat" però, no per aquest motiu, cal pensar que el procés s'acabarà en poc temps.
|
| Notícies, abril 2010 | |
El catedràtic F. Xavier Hernàndez Cardona
El Bon Patrici i insigne historiador Francesc Xavier Hernàndez, doctor en història contemporània i catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona, s'ha associat a Reagrupament Independentista aquest diumenge, 25 d'abril, coincidint amb el 303è aniversari de la batalla d'Almansa. Hernàndez ha triat el 25 d'abril pel simbolisme que s'ha atribuït a aquesta data com a inici de la pèrdua de les llibertats nacionals dels Països Catalans. Doctor en història contemporània i catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona. Ha ocupat diferents càrrecs de gestió a la UB, el més rellevant dels quals com a president de la Divisió de Ciències de l’Educació. En el camp de la Història, les seves contribucions més rellevants han estat en història militar, amb la reconstrucció de batalles com la d’Empúries, Muret i de l’Ebre, l’excavació arqueològica i interpretació de batalles com les de Talamanca, Prats de Rei, Cardedeu o l’Ebre, o treballs de gran abast com els quatre volums de la Història Militar de Catalunya. Tot seguit el seu article: El mal d'Almansa. 25 d'abril de 1707 A les tres de la tarda del 25 d’abril de 1707 els soldats aliats van atacar decididament l’exèrcit borbònic, amb coratge i decisió, però no els va somriure la victòria. La Guerra de Successió, un conflicte d’abast mundial, no es va decidir, però, en aquell encontre. Els exèrcits del nostre rei Carles III encara van triomfar a Almenar i Saragossa el 1710 i en els fronts europeus els aliats sovint van acaronar la victòria total. Tanmateix, la fi del conflicte es va segellar a les taules de negociació d’Utrecht, l’absolutisme dels Borbó, una via morta en la història d’Europa, en va sortir triomfant. Almansa no va decidir res, però la derrota d’Almansa va ser premonitòria del totalitarisme. El mal d’Almansa va aniquilar successivament les llibertats del País Valencià, Aragó i de Catalunya i Mallorca. I el mal d’Almansa inherent a l’absolutisme ha bufat de llavors ençà portant misèria, terror i opressió. Els Borbó, encara avui, continuen essent la pedra angular, l’emblema, de la política espanyola. Els Borbó van engendrar la Dictadura de Primo de Rivera i els monàrquics van preparar la monstruosa sublevació de 1936. El 1947 els Borbó no van tenir dubtes, Don Joan va renunciar a qualsevol intent d’instaurar la democràcia i va pactar amb Franco la continuïtat dinàstica. La monarquia va falcar durant tres decennis, i de manera directa, una sanguinària dictadura responsable de crims contra la Humanitat. El príncep Joan Carles va ser durant anys col·laborador íntim de Franco. No estava defensant la democràcia ni a l’exili ni a l’oposició, estava amb el dictador i, òbviament, ningú l’obligava. I el vent d’Almansa va continuar bufant. La segona restauració borbònica del 1975, molt similar a la primera restauració borbònica del 1874, va portar un règim postfranquista vertebrat per la Constitució del 1979 dissenyada per garantir la impunitat i continuïtat dels franquistes, i també per assegurar la pervivència de la cultura política franquista i els seus valors nacionals i socials. Una democràcia formal, però no real, perquè no hi pot haver democràcia sense cultura democràtica. Una democràcia almansina en la qual els partits dinàstics, controlats per aparells sistemàticament dominats per desvagats, incompetents i ignorants s’han preocupat exclusivament del propi benefici. Almansa ens va donar i ens dóna estatuts d’autonomia que, amb l’aplaudiment, l’ajut i la mala gestió dels nostres partits dinàstics (PSC, CiU, ERC, ICV) serveixen per legitimar l’espoli del país. Trenta anys d’estatuts han posat Catalunya contra les cordes. Almansa, a Madrid i a Barcelona, és la corrupció política generalitzada, és la inexistència d’un sistema judicial, la ineficàcia d’un sistema educatiu, el desgavell de les polítiques econòmiques i d’immigració, el centralisme absurd dels transports, la vulneració de les llibertats individuals i col·lectives… El mal d’Almansa campa com mai i empeny l'única institució eficaç de l’Estat: els ordinadors d’hisenda encarregats d’escurar i arruïnar la classe mitjana, especialment la dels Països Catalans. L’acceptació col·laboracionista del marc imposat per la monarquia i la Constitució espanyoles ens està portant a una situació terminal amb l’aplaudiment del nostre parlament de 'sipaios'. Avui, com ahir, el mal d’Almansa només té una resposta: la lluita per la llibertat. Cal canviar les regles del joc, això no dóna més de si, cal una ruptura democràtica, la Constitució espanyola no ha estat una drecera, és una via morta. La independència de Catalunya ja no és solament una qüestió ètica o estètica esdevé un imperatiu de dret i del dret a la supervivència. Contra el mal* d’Almansa: república i llibertat.
|
| Notícia, maig 2010 | ||||||
Normalització del debat: l'exèrcit de Catalunya Article d'en David Bajona, analista del CEEC (Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya), en resposta a l'article de l'escriptora Eulàlia Solé
(L'Avui 10-mai-2010) El projecte d'un Estat català, sobirà i independent, que no en prevegi la seva pròpia defensa i seguretat no és un projecte seriós. És per aquesta raó que aquells que volen portar Catalunya cap a un estatus d'Estat independent, igual inter pares en el concert internacional, no tenen una altra opció que plantejar què pensen fer per garantir la pròpia seguretat i defensa dels catalans i quins recursos militars -sí militars- estan disposats a posar en joc amb els seus eventuals amics i aliats. Es pot discutir si el projecte de portar el país a la independència és fer volar coloms o no, o si és convenient o no. Però des d'una anàlisi rigorosa és clar que ningú en el pla internacional es prendrà seriosament un projecte que no consideri els compromisos i dificultats previsibles de Catalunya en el seu entorn geoestratègic, i més enllà, en defensa i seguretat. De fet, que els catalans que promouen la independència s'ocupin o no d'aquestes qüestions és, per als actors internacionals realment decisius, "la prova del cotó" de la seva veritable determinació. Repassem fets: cap dels nous Estats europeus sorgits des de la desintegració del bloc soviètic, per vies pacífiques, és com Costa Rica. Tots disposen de forces armades. Argumentar, des de posicions pacifistes ben legítimes, que aquest és un debat a evitar, per al qual no cal projecte ni discurs més enllà de l'abolició dels conflictes i els exèrcits, és obviar la realitat. És, a més, fer-se trampes al solitari pensar en un procés democràtic que dugui el país a la independència i condemnar-lo a la improvisació estratègica. Llevat, és clar, que senzillament es sigui partidari de la dependència actual, amb matisos o no.
Entenc que aquest debat pot sorprendre alguns, com sorprenia fa trenta anys debatre que els catalans havíem de tenir policia. Afortunadament avui tenim prop de quinze mil homes i dones que integren un cos policial, deixeu-me dir-ho, exemplar i eficaç. En aquest sentit, la normalització del debat i l'anàlisi sobre què volem els catalans en seguretat, intel·ligència i defensa és un símptoma de maduresa, no a la inversa. És una mostra de serietat i de realisme, no d'irresponsabilitat. És completament lògic. El que és absurd és negar la realitat.
|
| Notícia, maig 2010 | |
El diari "Heraldo de Aragón" (Partit Popular) El diari Heraldo de Aragón (afí al Partit Popular) ha iniciat una nova campanya d'intoxicació mediàtica a fi d'enverinar les relacions polítiques entre l'Aragó i Catalunya. El proppassat 18-mai-2010 va quedar vist per sentència el judici civil que ha de dirimir finalment la propietat de les obres de l'art sacre de les parròquies de Franja d'Aragó que formen part del Bisbat de Barbastre-Montsó.
A fi de demostrar la plena propietat en franc alou de les obres per part del Bisbat de Lleida s'ha al·legat Usucapio i les factures del compra del Bisbe Meseguer. La Usucapio, concepte paral·lel al de l'Aprisio, legitima la propietat d'un bé o dret en base a la demostració que aquest bé o dret ha estat utilitzat durant un període de temps, independentment de la bona o mala fe d'aquell que s'ha apropiat del bé o dret. Tant la Usucapio com l'Aprisio tenen el seu fonament legal en l'Usatge Omnes Causae, que prescriu l'extinció de tot dret de propietat al seu legítim propietari si només si es demostra que transcorregut un període de temps prolongat, no ha exercit el seu dret com a propietari a fer-ne ús; aquesta institució jurídica constitueix part del dret consuetudinari català i s'incorporà als Usatges de Barcelona provinent de la Lex Visigothorum a fi d'incentivar la colonització de les noves terres conquerides als sarraïns que les havien abandonat per haver-ne estat expulsats. Per la part contraria s'al·lega Exequatur, a fi que l'estat espanyol reconegui com a pròpia la resolució administrativa vaticana que adjudicava els béns de les parròquies del Bisbat de Barbastre-Montsó, al Bisbat de Barbastre-Montsó. Ara, amb el suposat pretext de reivindicar la propietat de les obres sacres i mentre s'espera la sentència, el diari afí al Partit Popular ha endegat la campanya "Per la devolució dels béns aragonesos", fonamentada en un manifest públic que diverses personalitats i polítics aragonesos, inclús socialistes, s'han avingut/resignat a signar. Novament el Partit Popular instrumentalitza políticament un tema cultural per enverinar les relacions entre l'Aragó i Catalunya, atacar políticament al president catalanoparlant d'Aragó Marcel·lí Iglesias i reconduir el puixant aragonesisme polític tant cap a posicions espanyolistes d'una banda, com anticatalanistes de l'altra. En definitiva, el PP està intentant implantar a l'Aragó el model valencià. Per la seva banda el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació Joan Manuel Tresserras (ERC), tant encertat en alguns temes i tant desencertat en d'altres, continua sense veure-les venir. I és que sigui quina sigui la resolució judicial definitiva, en el fons al PP les obres d'art li importen un borrall; ells saben perfectament a què estant jugant, però ho sap el Tripartit? |
| Article, maig 2010 |
Aragó i Catalunya: Baralla de germans Reproduïm article del diari Avui; la ceguesa de la nostra classe política, incapaç de bastir aliances estratègiques intel·ligents, afebleix i menyscaba la lluita contra l'autèntic i real enemic. Sabem més que de sobres que l'espanyolisme (la gran Castella), conscient de la seva feblesa, ha aplicat i aplica sistemàticament el 'divide y venceràs' a fi d'alimentar els enfrontaments interns entre els antics territoris de la Corona d'Aragó: un bloc frontal d'unió entre Aragó, País Valencià, Balears i Catalunya significaria un daltabaix en l'actual marc polític espanyol. Però els nostres polítics són incapaços de veure-hi més enllà de les següents eleccions de torn, i ansiosos per guanyar-se quatre vots en la seva pròpia parròquia, es dediquen a fer-li el joc a l'enemic convertint-se d'aquesta manera en els principals col·laboradors del PP i l'espanyolisme en general. El terreny de joc polític espanyol és el que és, i pretendre enfrontar-se absolutament en solitari contra l'espanyolisme, no només és garantia total de fracàs, sinó que a més estúpid. Les velles friccions entre Catalunya i l'Aragó afloren de manera intermitent. Aquesta setmana s'han tornat a escenificar en el judici per l'art sacre de la Franja. Les relacions entre dues regions històricament vinculades s'han deteriorat per interessos polítics que han quallat en la societat. (L'Avui 23-mai-2010; Bibiana Guarch) El litigi civil sobre la propietat de les obres d'art sacre de la Franja ha generat de nou estires i arronses entre Catalunya i Aragó. Tot i que la visió dels aragonesos sobre els catalans no és unívoca i depèn de les circumstàncies i de les persones, la majoria social coincideix a culpar Catalunya en aquest tema, que s'arrossega des de fa dotze anys. El conflicte pels béns de la Franja va llastrar fins i tot un dels moments de més apropament entre les dues regions. En una època dolça, Catalunya i l'Aragó van lluitar juntes en contra del Pla Hidrològic Nacional, ideat per l'expresident espanyol José María Aznar. Alhora, Pasqual Maragall, volia impulsar l'Euroregió Mediterrània, un projecte que es va truncar per les diferències sobre la ubicació dels béns. El president del centre d'estudis polítics i econòmics Rolde de Estudios Aragoneses, Vicente Pinilla, dóna força importància als conflicte dels béns. Creu que el litigi "ha estat molt negatiu perquè ha reforçat els arguments dels anticatalanistes, els més espanyolistes, i els que eren filocatalanistes, dels ambients socials progressistes, s'han sentit decebuts i menyspreats". El periodista i analista José Luis Trasobares defensa en ferm que les obres d'art haurien de tornar a la Franja, ja que van sortir d'aquest territori. "De la mateixa manera que Catalunya ha reivindicat els documents que eren a l'Arxiu de Salamanca, hauria de ser més generosa i més oberta, menys egoista i mesquina", afirma. Des de la Franja –la terra d'enmig– la situació es veu d'una altra manera. Pel president de l'Associació Cultural del Matarranya, José Miguel Gràcia, els béns eclesiàstics s'estan utilitzant electoralment. "A partir del sorgiment de les autonomies, cada vegada les relacions estan més malmeses perquè el Partit Popular (PP) i el Partit Aragonès (PAR) aprofiten qualsevol qüestió per aconseguir vots. El PSOE es manté en una situació d'equilibri, però tampoc mou fitxa", explica. Segons Gràcia, "les relacions no són equilibrades". Ell mai s'ha sentit fora de lloc a Catalunya i el fet de venir de l'Aragó li ha suposat un plus. En canvi quan "es toca el tema de Catalunya o dels catalans a l'Aragó, aquests solen sortir molt mal parats. Es posen de manifest tots els tòpics possibles, alimentats pels polítics, els mitjans de comunicació que busquen augmentar les seves vendes amb aquest tipus d'idees, els tertulians i columnistes que s'apunten al carro". El columnista Trasobares apunta que a l'Aragó hi ha un recel permanent cap a Catalunya "que reneix de tant en tant per causes concretes i objectives o bé per interessos polítics locals", ja que els partits aprofiten per fer soroll i enervar els votants, com ha passat amb la ja aprovada llei de llengües. I és que la Plataforma No Hablamos Catalán, amb el suport polític del PP i el PAR, encara es manifesta pel fet d'anomenar català a la llengua de la Franja. L'explicació, segons Trasobares, ve de les vivències de la Guerra Civil. "Les relacions del Consejo de Aragón amb la Generalitat de Catalunya van fer néixer un discurs anticatalanista que ha arrelat", diu. Per Trasobares, els sectors conservadors s'encarreguen d'alimentar la por a l'expansionisme de Catalunya, el pancatalanisme. Un exemple d'aquest temor és que només a la Franja es produeixen governs del PP amb el PAR, quan a la resta d'Aragó l'associació és PSOE-PAR. Crear l'enemic Artur Quintana, president d'Iniciativa Cultural de la Franja i membre de l'IEC, segueix pensant que la unió de les dues regions és possible. "M'agradaria que no hi hagués baralles, tot i que soni a utopia", diu. Quintana –mig aragonès, mig català– sosté que sembla que els manyos tenen la necessitat de crear-se un enemic: "No són capaços d'enfrontar-se a l'enemic real, que és l'Estat centralista i ho fan contra el fictici, que som nosaltres". "No trobo que hagin tingut mai por de l'expansionisme espanyol, no en queda gairebé res de l'aragonès", assenyala. Segons Quintana, "els aragonesos primer deien sobre els catalans que 'nos roban el agua'. Ara diuen 'nos roban el arte', i quan s'acabi la qüestió dels béns en vindran d'altres, com ara la candidatura dels Jocs Olímpics de Jordi Hereu". L'enèsima presentació de la candidatura d'Aragó era, fa poc, un tema indiferent i fins i tot rebutjat socialment perquè és considerava malbaratar diners, i va ser l'anunci de Barcelona el que va retornar la "vitalitat" a l'aspiració, segons Trasobares. Els problemes de l'Arxiu de la Corona d'Aragó L'arxiu històric de la Corona d'Aragó també ha estat font de problemes i, per aquesta raó, l'Aragó va ser una de les cinc comunitats autònomes que va interposar un recurs d'inconstitucionalitat en contra de l'Estatut de Catalunya, cada una pels seus motius. El govern aragonès considerava que l'Arxiu de la Corona, situat físicament a Barcelona, era un ens indivisible que havia de ser gestionat per les quatre comunitats implicades: Aragó, Balears, Catalunya i València, a més del govern estatal. Pels aragonesos, l'Estatut català modifica les competències del seu govern en aquesta matèria perquè Catalunya es vol apropiar de l'arxiu. En aquest sentit, Quintana creu que els aragonesos s'apropien amb "més afany" de tot el que sona a Corona d'Aragó i la persona del rei Pere el Gran. Més enllà, del distanciament polític i social pel conflicte de l'art sacre, Pinilla insisteix que entre els aragonesos es comparteix una mena d'admiració per com els catalans saben defensar allò que és seu, "una opinió que no està esbiaixada per la política". A més, és indiscutible que des del segle XVI hi ha una gran vinculació econòmica i, alhora, una unió humana causada per l'onada migratòria del segle XX.
|
| Recreacions de batalles, maig 2010 | ||
Festa Barroca - Batalla de Torredembarra (1713) El proper diumenge 23-mai-2010 es celebrarà la Festa de la Batalla de Torredembarra. Els actes de la festa són:
Tal com informa En Lluís Vilalta, webmestre de The Catalan Wargames Resource i Desperta Ferro edicions, en aquesta entrada: El Patronat de Turisme de Torredembarra celebra des de fa 2 anys una recreació de la batalla que va tenir lloc a aquella vila el 16 de Juliol del 1713, durant la Guerra de Successió. Normalment fan un mercat tradicional al carrer i hi participen grups de recreació històrica. Aquest any la data escollida és el diumenge 23 de maig. El cas és que l’Organització ens ha demanat muntar una activitat de divulgació mitjançant jocs d'estratègia i simulació històrica que hem anomenat Jocs de Simulació Històrica sobre el Segle de les Llums. No només això, sinó que el Patronat de Turisme ens ha fet saber que vol obrir aquesta convocatòria a tots els grups, empreses o associacions que tinguin a veure amb aquest tema (els jocs d’estratègia i el segle XVIII) i que vulguin participar en l’esdeveniment. La idea és organitzar una petita fira especialitzada sobre el tema dintre l’activitat general i sense cap cost per als qui hi participin. Creiem que és una bona oportunitat que no s’hauria de desaprofitar, doncs permet de posar en relació persones i col·lectius de diferents àmbits relacionats amb la recreació històrica, amb un període específic com a punt de connexió. Una mica com el cèlebre Tàrraco Viva, si us hi fixeu. Així doncs, això és una crida a tots els que, amb el poc temps del que disposem, vulguin venir a fer públic el seu material, productes o afició. Disposareu de lloc (ens han dit que muntaran carpes) i podreu, fins i tot, oferir els vostres productes al públic sense que l’organització us cobri res. Si en voleu saber més coses encara, podeu llegir aquesta entrada del bloc La Trompa de Nyarla; i, si el tema us interessa prou, poseu-vos en contacte amb nosaltres al correu jangonzalo [arrova] gmail.com, o també a webmestre [arrova] wargames.cat. |
| Recreacions de batalles | |||||||
Las tropas de Carlos de Austria derrotan a Felipe V Zaragoza.- El Archiduque Carlos de Austria ha resultado victorioso en la Batalla de Zaragoza que ha tenido lugar este domingo en los Montes de Torrero.
Alrededor de 300 recreacionistas procedentes de siete países europeos han reconstruido esta batalla acontecida en agosto de 1710 durante la Guerra de Sucesión Española en una mañana en la que el cierzo ha sido el principal protagonista. Tras desfilar ante el público que se ha congregado en las inmediaciones de los montes, ambos bandos han desplegado sus formaciones. Los soldados del Archiduque de Austria han formado en línea en lo alto de una de las colinas, mientras que las tropas de Felipe V, compuestas por soldados de la Corona de Castilla y Aragón, franceses, walones, italianos e irlandeses, les han aguardado en la falda de los Montes de Torrero. Un disparo de cañón ha marcado el arranque de las escaramuzas entre los bandos. Al intercambio de disparos de ambos ejércitos han sucedido diversas cargas de caballería.
La primera de ellas ha sido llevada a cabo por los soldados del Regimiento Lusitania que, con sus uniformes amarillos han sido una de las agrupaciones más espectaculares y para el público que ha asistido a la recreación de esta batalla. La vistosidad y fidelidad de los uniformes con la época ha sido uno de los aspectos más destacados por los asistentes a esta recreación, aunque los niños se han decidido por los cañones, los caballos y las cargas de caballería que se han podido ver en las campas de Torrero. El director de la organización Aetas Rationis, Alfonso Gamero, ha destacado la labor previa de investigación. “Es más el tiempo que inviertes investigando cómo era ese uniforme que en la confección del mismo”. Asimismo, Gamero ha explicado que los trajes se realizan “siguiendo las especificaciones de cada época” en cuanto a materiales y colores “de la manera más veraz”.
Aragón recupera sus Fueros
El 20 de agosto de 1710, los ejércitos borbónico y aliado se enfrentaron a las puertas de Zaragoza en la única batalla de la Guerra de Sucesión que contó con la presencia de ambos pretendientes, Felipe V y el Archiduque de Austria. En la Batalla de Zaragoza (o batalla del Monte Torrero) participaron más de 20.000 personas de las tropas borbónicas (partidarios de Felipe V), que acamparon junto a Zaragoza para reorganizarse. Formaban parte de este batallón castellanos, aragoneses, walones, italianos e irlandeses. Frente a ellos, más de 25.000 soldados aragoneses, castellanos, ingleses, alemanes, austriacos, portugueses, holandeses y hugonotes, partidarios del archiduque Carlos de Austria. El resultado de la batalla fue la retirada de Felipe V y la pérdida de 8.000 soldados del ejército borbónico por los 2.000 de los austracistas. Tras el combate, se restituyeron los Fueros de Aragón derogados por Felipe V en 1707 aunque la posterior victoria en la guerra de los borbones los volvió a liquidar.
|
| Article, maig 2010 |
Andreu Mayayo: "El 1714 de tot Espanya" Andreu Mayayo és catedràtic d'història de la Universitat de Barcelona: (El Periódico 14-abr-2010) Sovint s’ha postulat que la prosperitat econòmica del segle XVIII legitima l’absolutisme introduït pels Borbons com a factor de modernitat política. Una altra interpretació ho qüestiona i defensa que la via frustrada a la modernitat va ser la del parlamentarisme del bàndol austracista, que ampliava la participació de nous sectors socials emergents ahora que limitava el poder del monarca. Aquesta és la tesi central del llibre de Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra, director de l’Institut Jaume Vicens Vives i un dels especialistes més prestigiosos de la guerra de successió espanyola (1700-1714). Un debat, per una altra banda, recurrent també en la història contemporània, com recentment ha posat en relleu Borja de Riquer al qüestionar que el desenvolupament econòmic dels anys 60 pugui ser una font de legitimació de la dictadura de Franco. La guerra de sucesión de España (Crítica) planteja el conflicte en el seu doble vessant internacional i espanyol. La successió a la corona hispànica, a la mort de Carles II, va provocar una llarga i cruenta guerra que va tenir com a escenaris diversos països europeus (així com part de les colònies) deixant més d’un milió de morts. L’Almirall de Castella la va definir com «una guerra tan universal com no se n’ha vist mai». Anglaterra va encapçalar una coalició formada per Àustria, les Províncies Unides, Portugal,… davant la «monarquia universal borbònica» recolzada per Lluís XIV. No només es tractava de mantenir l’equilibri continental: també hi era present l’ombra del conflicte entre catòlics i protestants, i, per descomptat, la cobdícia per l’atractiu imperi colonial espanyol. Per primer cop l’opinió pública va tenir una incidència important en el curs de la guerra, sobretot en els països d’àmplia alfabetització com Holanda i Anglaterra, animada per escriptors famosos. Així, el 1710, quan els conservadors anglesos accedeixen al poder, aprofiten la ploma d’escriptors com Daniel Defoe o Jonathan Swift per posar fi a la guerra, i la causa austracista va tenir com a líder el filòsof i matemàtic Leibniz. No és fàcil definir les trinxeres dels contendents en aquella guerra civil espanyola: tant felipistes com austracistes canvien de trinxeres i d’arguments en el curs del conflicte i no es tracta tant d’una guerra entre Castella i Aragó com entre diferents visions sobre l’estructura del poder. Encara que el mateix Felip V, el 1706, va traçar amb nitidesa la geografia dels territoris fidels –«les dues Andalusies, Castella, Galícia, Principat d’Astúries i Senyoriu de Biscaia»–, hi ha austracistes castellans que procedeixen de l’alta noblesa contrària als Borbons per motius dinàstics mentre que la base social als territoris de la Corona d’Aragó és molt més àmplia i popular. El que va ser la pedra angular del patriotisme català, que va alimentar un sentiment inqüestionable d’identitat i d’adhesió política a les lleis pròpies, va ser la cultura política constitucionalista. El jurista Francisco Solanes ho va sintetitzar amb encert: «No és el Príncep el que ha d’estar per damunt de les lleis, sinó les lleis per damunt del Príncep». L’any 1932, Manuel Azaña va vindicar aquesta fidelitat a les llibertats i una visió més plural d’Espanya dels austracistes: «L’últim Estat peninsular de l’antiga monarquia catòlica que va sucumbir al pes de la corona despòtica i absolutista va ser Catalunya; i el defensor de les llibertats catalanes va poder dir, amb raó, que ell era l’últim defensor de les llibertats espanyoles».
|
| Diada de la Mare de Déu de Montserrat | |||
Diada de la Mare de Déu de Montserrat (27-abril) El Vilorai és l'Himne dedicat a la Mare de Déu de Montserrat que comença amb els versos “Rosa d’abril, Morena de la serra, de Montserrat estel”. La lletra fou composta per Mossèn Jacint Verdaguer i el 1880 fou publicada amb motiu del Mil·lenari de Montserrat; en el programa del mil·lenari s'oferí el premi d’un flabiol d’or a la millor melodia que s’adaptés al text de Verdaguer. El 25 d’abril del 1880 fou declarada guanyadora la melodia de Josep Rodoreda.
|
| Recreacions de batalles, abril 2010 | ||||
Zaragoza recrea la batalla de la Guerra de Sucesión
Zaragoza. 21/4/2010 - Cerca de 400 voluntarios de ocho países diferentes recrearán la Batalla de Zaragoza. Los días 15 y 16 de mayo la capital aragonesa viajará en el tiempo a agosto de 1710 cuando se enfrentaron los ejércitos borbónicos y aliados en la Guerra de Sucesión. La representación tendrá lugar en Macanaz, Paseo Independencia y Torrero. El consejero de Cultura y Grandes Proyectos, Jerónimo Blasco, ha adelantado que los tres lugares acogerán campamentos y pequeños escaramuzas, mientras que la gran batalla se celebrará “a petición popular” en el escenario dónde realmente ocurrió, en el barrio de Torrero. “Tendrá lugar junto a Ikea en un lugar que ya hemos delimitado”, ha precisado. El Ayuntamiento destinará 100.000 euros a los actos que contarán además con los recursos de los patrocinadores. “Consideramos que es una actividad rentable para la ciudad, pues es un atractivo turístico”, ha indicado Blasco. Este evento forma parte del proyecto municipal de que la ciudad sea el escenario todos los años de una recreación histórica y entrar así en el calendario de ciudades españolas que organizan este tipo de actos. “Los años impares se realizará una recreación histórica de Los Sitios, mientras que los pares haremos otro momento de la historia de Zaragoza”, ha informado el consejero.
Así, el pasado año comenzó esta serie de actividades con un recuerdo a Los Sitios de 1808, acto que “tuvo un gran éxito” con la asistencia de más 50.000 personas. A Zaragoza llegarán recreacionistas de Francia, Italia, Irlanda, Reino Unido, Suecia, Letonia, Finlandia y de comunidades autónomas españolas. Además, la recreación de la denominada Batalla del Monte de Torrero contará con 30 caballos y seis piezas de artillería los que protagonizarán los actos previstos.
|
| Actualització | ||||||
Coronel Francesc Macià i Bac de Roda Un parell de llibres sobre el Coronel de Fusellers Francesc Macià i Ambert - Bac de Roda, Màrtir de la Pàtria; la primera és una biografia obra de mossèn Pladevall editada per Rafael Dalmau en la col·lecció Episodis de la Història. La segona és una obra magna editada per l'ajuntament de Massies de Roda obra d'En Florenci Barniol i d'En Jordi Vilamala.
|
||||||
| Miquelets de Catalunya, abril 2010 | |||
Miquelets de Catalunya - Diada de Sant Jordi L'Associació Cultural Miquelets de Catalunya es complau a convidar-vos el proper divendres 23 d'abril amb motiu de la festivitat de Sant Jordi patró de Catalunya, a la desfilada que protagonitzarà pel centre de Manresa el Regiment de la Generalitat (1705-1714). La desfilada començarà a les 7 de la tarda i farà el recorregut d'anada i tornada entre les places de Crist Rei i de Sant Domènec, amb l'anada pel passeig de Pere III i la tornada pel carrer d'Àngel Guimerà. Els fusellers del regiment realitzaran salves d'honor a les places de Crist Rei i de Sant Domènec. Els músics interpretaran diverses marxes, entre elles la "Marxa de Cardona", composada en honor dels darrers defensors de les llibertats de Catalunya que en aquesta fortalesa no van capitular fins el 18 de setembre de 1714.
|
| Àudio, abril 2010 | ||||
Villancet a la Mare de Déu de la Cinta de Tortosa Una mostra de la música barroca catalana que sonava durant la "Guerra de Successió", obra del compositor valencià afincat a Tortosa Josep Escorihuela (1674-1743); es tracta de l'ària amb què finalitza el villancet (no confondre amb les nadales de Nadal) “Al ver que María”, que es pot sentir al disc "Arda el Ayre", interpretat pel grup l'Harmonia del Parnàs sota direcció de Marian Rosa Montagut.
|
| Article | ||
El Baluard de Migdia de 1714, tapiat Les restes de la muralla i el baluard de Migdia de 1714 han quedat emparedats pels nous edificis, mentre l’Ajuntament de Barcelona encara rumia com fer el passeig arqueològic que va prometre
L'Avui; Maria Favà; Ult. Act. 23/11/2009 01:59 El tram de la muralla de mar i la part del baluard de Migdia que van aparèixer al subsòl dels terrenys del que va ser l’estació de Rodalies de Renfe a la Barceloneta ja quasi no es veuen. Tots dos elements han quedat emparedats per vuit edificis d’una promoció immobiliària de Sacyr Vallhermoso que ja està pràcticament acabada. Només es veu un tros petit del mur i, des de l’aire, la vora superior del que podria ser un camí de ronda. Mentrestant, l’Ajuntament encara s’està pensant com es pot fer realitat el passeig arqueològic que l’alcalde, Jordi Hereu, va anunciar el 10 de maig del 2008, quan, a més del baluard i la muralla, que havien aparegut un any abans, es va descobrir en aquest mateix indret un vaixell del segle XIII. Els experts van coincidir que tantes troballes juntes s’havien de fer ressaltar i es va constituir una comissió, formada per diversos departaments de l’administració, per vigilar que Vallehermoso mantingués a la vista la muralla. Un any i mig després, els edificis ja estan a punt de ser ocupats i se sap que la muralla només es podrà veure des del primer pis de l’aparcament subterrani. És difícil d’imaginar en què consistirà aquest passeig, si finalment es fa, i si quedarà algun element visible. De tots els historiadors consultats perquè opinessin sobre aquesta obra, només Francesc Xavier Hernàndez Cardona ha volgut donar el seu parer. “La destrucció del patrimoni vinculat a l’epopeia catalana de 1705-1714 ha estat sistemàtica. En el seu dia l’oriolbohiguisme [en referència a l’arquitecte municipal Oriol Bohigas] provincià va generar una cultura de demolició que es va concretar en l’arc de Santa Maria, la deformació del Fossar de les Moreres, la destrucció de la muralla de la Ciutadella i la cruel destrucció del barri de Sant Pere”, diu aquest historiador i catedràtic de didàctica de les ciències socials de la UB. “Fa pocs mesos es va excavar i colgar el portal de Sant Daniel, del baluard de Santa Clara. I en aquests moments l’empresa Sacyr, que col·labora amb l’Ajuntament en la degradació del paisatge urbà de la Barceloneta, està procedint a emparedar el baluard de Migdia i la muralla de mar”. Una peixera al pàrquing Les restes arqueològiques van aparèixer quan la immobiliària va començar a excavar per fer els fonaments. Primer es van tronar altres vestigis de diverses èpoques i finalment es van descobrir el baluard i el tros de muralla. L’AVUI va informar de la troballa el 21 de novembre del 2007 i va denunciar que la immobiliària, en vista de la lentitud de l’Ajuntament, ja havia decidit tapar les restes i oferia col·locar una mena de peixera al pàrquing del primer subsòl, a través de la qual es podria veure un tros del baluard. Dues setmanes després, el 5 de desembre, la comissió de govern de l’Ajuntament va aprovar una modificació del planejament del conjunt de l’Estació de França per tal de poder preservar la muralla i el baluard i va obligar Sacyr Vallehermoso a canviar la disposició dels edificis perquè la muralla quedés exempta. Aquest canvi va requerir una modificació del Pla Metropolità i de les qualificacions dels terrenys. També es va moure de lloc un edifici del Patronat de l’Habitatge, que va créixer en alçada per deixar més espai lliure a nivell de carrer. Però finalment les edificacions de Sacyr han quedat enganxades a la muralla.
|
| Notícies, març 2010 | ||
L'excel·lentíssim i fidelíssim Principat Catalunya Catalunya no tingué el títol de regne perquè el seu sobirà detentà la dignitat de Comte de Barcelona. Catalunya fou constituïda com un estat medieval pel rei Alfons II d'Aragó el Cast, fill de Ramon Berenguer IV i de Peronella d'Aragó, en unificar legislativa, jurídica i culturalment la majoria dels comtats catalans que estaven sota la seva jurisdicció. I per bé que les jurisdiccions medievals rebien la dignitat dels seus sobirans, el rei Alfons II d'Aragó mantingué com a sobirà de Catalunya el títol del seu pare, el de ser comte de Barcelona. Pere el Cerimoniós li donà la dignitat de Principat en ésser el títol de Princeps el que rebien els comtes de Barcelona en els Usatges de Barcelona. Per contra, quan en les fonts històriques no oficials es cita a Catalunya en qualitat de regne, no es feia perquè el Principat de Catalunya tingués aquesta dignitat, sinó perquè regne era sinònim d'estat; de la mateixa manera els reis catòlics qualificaven els seus dominis de república, i no pas perquè fossin republicans. Un mateixa paraula, dos significats. Afegim comentari del blog "Per a bons patricis"
Catalunya no era un regne: i què? De vegades caiem de quatre grapes en les provocacions dels nostres enemics. Un amic em reenvia la pàgina web d'Histocat, on s'apleguen testimonis documentals on s'anomena el nostre país amb l'expressió Regne de Catalunya. En realitat, es tracta de simples mencions de caràcter genèric. No, el nom oficial del nostre país era el de Principat de Catalunya i Comtats de Rosselló i Cerdanya. I no passa res, perquè el que compta és que Catalunya fou un estat dotat de plena sobirania compartida entre el monarca i la terra fins a l'ocupació borbònica d'inicis del Setcents. Catalunya mantingué una mera dependència formal dels hereus dels reis francs fins al segle XIII. A la pràctica, però, es configurà com un territori lliure dotat de plena sobirania. El seu monarca, però, en ser-ho també del Regne d'Aragó i per tant ostentar ja el títol de rei, mai no tingué la necessitat de dotar "de facto" Catalunya d'aquesta distinció. Junts formaren i desenvoluparen amb l'adquisició de nous territoris (els Regnes de Mallorca i València) l'estructura confederal de la Corona d'Aragó. Quan els nostres enemics diuen que Catalunya no fou un regne el que volen es dir que mai no exercirem la sobirania. Per replicar-los no cal entrar en el seu joc i discutir sobre si el nostre país tingué o no aquest títol. El que cal és demostrar-los (és ben fàcil), que Catalunya disposà d'un sistema polític propi de plena sobirania compartida amb el monarca, fins i tot el més complet en comparació amb el que desenvoluparen als altres tres territoris de la Corona d'Aragó que sí tenien la definició de Regne. Resumint en tres aspectes clau:
I afegim: que el títol de regne se'l poden possar allí on vulguin, que nosaltres no volem ser ni com el regne de Provença, ni com el regne de Borgonya, sinó que ens conformen a tornar a ser només un Principat, com ara el Principat de Liechtenstein, el Principat d'Andorra, o el Gran Ducat de Luxemburg.
|
| Actualització, març 2010 | |
Revista Sàpiens, març 2010 Què se’n va fer dels herois de la guerra de Successió?. Executats, confinats a les presons, castigats o exiliats. Aquests van ser, a grans trets, els destints dels comandaments vençuts de l'últim exèrcit de Catalunya. Després d'una gran tasca d'investigació, Sàpiens ha aconseguit reconstruir la sort, i sobretot, la dissort, dels caps militars més significatius de la defensa de Barcelona i Cardona, i restituir les biografies dels generals Villarroel i Basset. Magnífic i completíssim article de n'Arnau Cònsol, amb la col·laboració d'Agustí Alcoberro, Josep Catà i Antoni Muñoz.
|
| Notícies |
Avís als catatònics: eleccions 2010 Article d'en Joan Carretero publicat al diari L'Avui amb el títol de Catalunya catatònica En els darrers temps, els ciutadans de Catalunya han contemplat, amb gran estupefacció, una colla d’esdeveniments que han posat en evidència un país feble, sense tremp ni energia, per afrontar el present i el futur amb cap mena d’optimisme. Així, s’han succeït situacions caòtiques en la mobilitat ciutadana provocada pel funcionament dels trens de rodalia, també pels xàfecs –la sequera només fou pal·liada per les pregàries a la Moreneta–; en les comunicacions i els serveis bàsics com l’energia elèctrica, col·lapsats per una minsa nevada; en la gestió d’un incendi forestal, amb la dramàtica mort d’uns bombers en acte de servei, que serveix per a debats estèrils i frustrants; en el sistema educatiu, incapaç de portar-nos cap a l’excel·lència desitjada; en com n’és, d’absolutament impotent, la capacitat política de Catalunya, per a les negociacions de l’Estatut d’Autonomia i del finançament; en unes dades econòmiques que situen Catalunya en posició de màxim risc, i en tot de més casos i maneres d’obrar que fan de Catalunya una nació en franca decadència. La Generalitat, govern i Parlament, no té ni la capacitat ni la voluntat de liderar la societat. No vol –tampoc pot gaire– exigir a les grans empreses oligopolístiques, que fan i desfan al seu caprici, els mínims necessaris per garantir uns serveis bàsics de qualitat, mentre que els ciutadans rebem el tracte d’administrats, també, en el sentit d’haver de pagar serveis de país del Primer Món però rebre prestacions de país del Tercer Món. Fem ús de la memòria per recordar com el Parlament és ridiculitzat pel dirigent d’una companyia elèctrica, gairebé monopolística a Catalunya, per la desídia d’uns parlamentaris que no es creuen que representen els ciutadans d’un territori maltractat històricament pels dirigents polítics. Després de la transició política, Catalunya ha consolidat una casta de polítics professionalitzats, sense retorn a la vida civil, permanentment preocupats per ser els primers servidors de la metròpoli i, per tant, incapaços de negociar altra cosa que engrunes, és a dir, fer allò que es coneix com la pràctica del peix al cove. Llinatge de polítics que ha retrobat amb entusiasme les millors dites de la por catalana: “El nostre mal no vol soroll”, “Qui dies passa, anys empeny”. Les qüestions nacionals han esdevinguts folklòriques per deixar pas a l’assumpció de veritats absolutes, presumptament de caràcter progressista, que s’expressen exponencialment en períodes electorals mitjançant la concurrència per part de tots els partits polítics a una subhasta de drets i, tantes com siguin possibles, promeses de més prestacions públiques. Avui però, amb horror i temor, la crisi econòmica ha evidenciat, a aquest grup social endogàmic que són els polítics professionalitzats, que els diners públics no existeixen per ells mateixos, sinó que són el fruit dels impostos que genera l’economia productiva i, per tant, les empreses no són l’enemic, sinó la font del benestar. Fent palesa la certesa que el país es troba en un carreró sense sortida i necessita una reacció vigorosa i decidida. En paral·lel, aquest procés de decadència es presenta entre la ciutadania de Catalunya, la qual ha delegat en les institucions públiques bona part de les seves responsabilitats individuals i col·lectives. Ha cregut els missatges dels dirigents polítics, n’ha fet cas, i ara espera que tot ho endreci l’administració. Els ciutadans viuen, en general, una situació volguda de dependència, pensen que tot ha de ser resolt pels altres, que l’esforç individual no cal, que sempre hi ha d’haver algú que es fa càrrec de tot el que l’envolta. L’educació dels fills ha estat transferida al sistema d’ensenyament en progressió idèntica a l’augment del fracàs escolar que va campant amb total indiferència de molts; el sistema de salut trencarà les vores per incapacitat de tots d’afrontar les disfuncions actuals; i fins i tot s’ha establert la conscienciació que, pel que fa als fenòmens meteorològics, l’administració pública se n’encarregarà des de l’inici. En un país que no es pot regir per si mateix, els serveis i les infraestructures només es mantenen en situacions d’estricta normalitat, gairebé senzillament per inèrcia. Aquest és un avís del quals molts no fan cas, uns perquè exigeixen fer el que els ve de gust en qualsevol circumstància, d’altres perquè han decidit castigar el sistema polític amb la seva indiferència i incloure’s en el gruix d’abstencionistes, actualment en xifres rècord, i amb increment notable d’aquells que voten en blanc. La catatonia es defineix com una síndrome caracteritzada per la inèrcia i la manca d’iniciativa motora. L’anàlisi que faig del nostre país em porta a concloure que Catalunya en pateix; altrament, estic convençut que disposa de capacitat per sortir d’aquest marasme. Catalunya ha de reaccionar i ha de fer-ho ara. És urgent una mobilització ciutadana per rescatar el país de l’atonia, de la catatonia. Des de Reagrupament treballem en aquesta direcció, la nostra proposta de país parteix de la necessitat d’una ruptura. L’experiència ha mostrat que cal dirigir Catalunya cap enfora des de dins. El primer trencament volem que es produeixi en les eleccions al Parlament que s’han de celebrar a la tardor. Aquestes eleccions han de ser un plebiscit entre els que ara hi són, aquells que volen que tot segueixi igual, i aquells que volem que Catalunya tingui les eines necessàries per estar, en condicions d’igualtat amb la resta de nacions, en el concert dels Estats del món. Que el nostre país tingui capacitat de defensar els seus interessos, de donar benestar a la seva ciutadania, de disposar d’empreses amb capacitat per competir en els mercats mundials. A Reagrupament ens esforcem perquè les properes eleccions permetin l’elecció als ciutadans de Catalunya entre el conjunt de partits que plantegen la continuïtat en les maneres de fer des d’un Parlament autonòmic, i una candidatura àmplia i transversal disposada a treballar per fixar el destí lliure del nostre país, compromesa amb la independència de Catalunya i amb la democràcia. L’astorament pot esdevenir una victòria si la majoria de ciutadans lliures, valents i responsables, diem prou a la resignació, diem sí a la llibertat i sí a la plenitud nacional.
|
| Conferència, març 2010 | |
Conferència Sàpiens-MHCat El Museu d'Història de Catalunya presenta la conferència "Què se’n va fer dels herois de la guerra de Successió?", a càrrec de n'Antoni Muñoz i d'en Josep Catà, historiadors, i amb la participació de n'Agustí Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya, i d'en Jordi Creus, director de la revista "Sàpiens". Dijous 11 de març del 2010, a les 19:00h, al Museu d'Història de Catalunya
|
| Notícia |
La "Katalunia light i de disseny" pateix una derrota: Ernest Maragall ha dit que tot i que la societat catalana és laica "no ha de renegar de la seva tradició i història" El conseller d'Educació, Ernest Maragall, ha assegurat que no canviarà la denominació de les vacances de Nadal i Setmana Santa per la de vacances d'hivern i de primavera tal com va proposar el Consell Escolar de Catalunya (CEC) en el seu últim informe sobre el calendari. Maragall ha recordat que els informes del CEC no són vinculants, i ha afegit que tot i que la societat catalana és laica, "no ha de renegar de la seva tradició i història", ha dit en declaracions a RAC 1. "Ho respecto perquè estem en un país laic i ningú està forçat a creure ni a participar en res que no es correspongui amb les seves conviccions", ha reconegut el conseller, però ha afegit que Catalunya té una tradició i història de la qual "no cal renegar en absolut". "No penso fer-ho", ha conclòs Maragall, el qual ha advertit que tot i que la conselleria canviés aquesta denominació "ni es notaria, perquè la realitat és molt tossuda". Amb això, ha puntualitzat: "Més val que les formes i la realitat estiguin tan d'acord com sigui possible". Per acord majoritari, el CEC va argumentar que el canvi de nom, a més de respondre a la diversitat social, permetria una distribució més racional dels períodes lectius i de descans.
|
| Notícia | |||
Acte de Memòria Austriacista Durant l'any 2007 el grup de recerca DIDPATRI va excavar i recuperar, a l'interior de l'església de Sant Vicenç dels Horts, les restes de Guillem Raimon d'Iborra, Baró de Cervelló, abrandat defensor de la causa del nostre rei Carles III, durant la Guerra de 1705-1714. Es va procedir a un estudi exhaustiu de les restes humanes i d'indumentària, que ha estat modèlic i referent des del punt de vista científic. La recerca s'ha concretat en el llibre: "Un noble català a la Guerra de Successió. Exhumació de la tomba del Baró de Cervelló" de Nayra Llonch, Marta Pujol i Joan Santacana, publicat per l'editorial Llibres de Matrícula - Edicions Universitàries. www.llibresdematricula.blogspot.com
El proper dia 23 d'octubre a les 19h, les restes del Baró seran retornades a l'església de Sant Vicenç dels Horts amb una guàrdia d'honor dels Miquelets de Catalunya que procediran a disparar les salves d'ordenança usuals en els protocols del s. XVIII. Tot seguit, en el mateix lloc, es procedirà a la presentació del llibre.
|
| Notícia | |
Les Passions de Jesucrist declarades Les representacions de la Passió de Cervera, Olesa de Montserrat, Ulldecona i Esparreguera han estat declarades "Tresor del Patrimoni Cultural Immaterial de Catalunya i Andorra"
La ciutat de Cervera (la Segarra) ha acollit aquest diumenge a la tarda, dia 4 d’octubre, l’acte públic de reconeixement a les passions com a un dels 10 Tresors del Patrimoni Cultural Immaterial de Catalunya i Andorra, iniciativa promoguda per l’organització Capital de la Cultura Catalana (www.ccc.cat) amb la voluntat de projectar, divulgar, sensibilitzar i salvaguardar el ric patrimoni cultural immaterial català i andorrà. Un total de 100 propostes van optar a convertir-se en tresor del Patrimoni Cultural Immaterial. Elegits per votació ciutadana de 37.418 persones, els 10 Tresors del Patrimoni Cultural Immaterial de Catalunya i Andorra són els següents:
L’acte públic de distinció a La Passió com a Tresor de Catalunya i Andorra s’ha celebrat a l’Església de Santa Maria del Coll de les Sabines de Cervera. Els presidents de les passions de Cervera, Esparreguera, Olesa de Montserrat i Ulldecona, les més antigues de les més de trenta que se celebren, han rebut de mans de Xavier Tudela, president de l’organització Capital de la Cultura Catalana, el diploma que acredita les passions com a un dels 10 tresors catalans i andorrans. |
| Article |
Oriol Junqueras: "Els Carlins són el poble" A l'entorn dels segles XII i XIII, les noves formacions estatals, que s'anaven constituint a Europa, prenen com a referent el dret públic romà. I, probablement, un dels espais polítics on aquest vincle resulta més evident és el nostre. Fins al punt que la denominació de "Principat" de Catalunya s'inspira en el "Principatus" d'August. Però, mentre el dret públic romà esdevenia un dels fonaments de la construcció dels estats europeus durant la baixa edat mitjana, el dret privat romà no va merèixer gaires consideracions. Fins que, al tombant del segle XVIII al XIX, en el context post-revolucionari francès, davant la necessitat d'intentar ordenar les noves realitats socials i econòmiques impulsades pel capitalisme, Napoleó s'hi va inspirar a l'hora de redactar els nous codis civil i mercantil. Uns codis napoleònics que, durant el segle XIX, seran adoptats per gairebé tots els estats europeus, inclosos els governs "liberals" espanyols. De fet, en la mesura que -almenys- alguna de les branques del liberalisme polític europeu també va intentar donar un contingut cultural i ideològic al capitalisme econòmic, els nous estats liberals van utilitzar el dret privat romà per justificar la seva voluntat de transformar les estructures de propietat, les formes de treball i les relacions comercials pròpies de l’anomenat Antic Règim (és a dir, del vell món feudal, gremial i mercantil). En aquest context, la definició romana de propietat privada va servir per eliminar les tradicionals formes de propietat comunal i municipal, que havien jugat un paper fonamental durant el darrer mil•lenni. En concret, el capitalisme exigeix un model de propietat privada amb unes fronteres molt nítides entre allò que és d'algú i allò que no ho és. I, en aquest sentit, el fet que la definició romana es basi en els conceptes de possedere, utere et abutere (posseïr, usar i abusar) permet liquidar les fórmules de propietat compartida entre els membres d'una comunitat o d'un municipi... i també tots els drets consuetudinaris que permetien l'ús col•lectiu de determinats aspectes de la propietat d'una altra persona. Com, per exemple, el dret de tots els vilatans de recollir les espigues que haguessin quedat abandonades en qualsevol camp després de la sega, d'endur-se les branques seques de qualsevol bosc o de pasturar les cabres en qualsevol erm... En el segle XIX, d'exemples de resistència de les tradicionals estructures comunals i compartides en front de la nova definició capitalista de propietat privada en trobem areu del món. I, a Catalunya, en bona mesura, és encarnada pel carlisme. Així, doncs, més enllà del component religiós, les partides carlines estan farcides de pagesos que veuen com l'estat liberal els arrabassa els seus drets i els condemna a la misèria. Tant és així que Karl Marx va afirmar, si fa o no fa, que: "Els liberals són les idees sense el poble i els carlins són el poble sense idees... però són el poble". Oriol Junqueras, Historiador i Diputat d'Esquerra al Parlament de Brussel·les |
| Diada Nacional de Catalunya 2009 | |||||||||||||||||||||||
BUM (Barcelona Universal Models): Reproduïm la notícia publicada a The Catalan Wargames Resource sobre la presentació de les figures històriques per a Wargames (Jocs de Guerra) de la Guerra de Successió i de l'11 de setembre de 1714 editat per BUM (Barcelona Universal Models): Potser alguns recordareu, per la crònica que el passat 8 d'Agost en férem, que hi havia prevista la presentació de la col·lecció a escala 1/72 de soldadets catalans de la Guerra de Successió Espanyola, que havia estat convocada per al dia 8 de Setembre per part del seu fabricant, la firma catalana Barcelona Universal Models (BUM). Tot i que fins ara no n'havíem escrit res, nosaltres hi vam ser: més concretament, l'amic Xavier Rubio -un dels ponents de la conferència- i el webmestre que us escriu, en qualitat de convidat en nom de The Catalan Wargames Resource.
Recull de fotografies de l'acte de presentació: Vídeo de la conferència - Part 1: Inici de la presentació Vídeo de la conferència - Part 8: Exemplars paraules del Director del CHCC |
| Actualització, Llibres | ||
Us presentem les darreres adquisicions. "La Traïció Anglesa. Comerç colonial i destrucció de la sobirania catalana (1706-1715)", de N'Antoni Muñoz i En Josep Catà. La Traïció anglesa mostra el preu de l’abandonament de Catalunya pels anglesos i la importància de la diplomàcia de Felip V per aconseguir fer un tomb en la difícil situació política en què es trobava el 1709. El llibre explica que la política espanyola no va anar sempre a remolc de la de Lluís XIV sinó que va gaudir d’un cert marge d’independència. Bergheyck fou la peça fonamental en aquest canvi de rumb en el moment en què va proposar oferir als enemics anglesos i holandesos millors avantatges comercials que als aliats francesos. Bergheyck va reblar el clau quan va aconsellar al Borbó espanyol no consentir que el monarca francès negociés en el seu nom les ofertes comercials americanes. Tot aplicant aquests principis, Monteleón, ambaixador espanyol a Londres, va negociar directament amb el govern tori anglès, però afegint, com a condició prèvia, que Felip V tingués les mans lliures per poder esclafar el poble català i les seves constitucions. La reina Anna, i el govern anglès, malgrat el Tractat de Gènova (1705) i la paraula de la reina de defensar-les, van cedir als desitjos del monarca espanyol de destruir la sobirania catalana, a canvi d’un sucós benefici comercial amb les colònies espanyoles d’Amèrica. Per tot plegat, es pot dir que el poble català fou l’únic poble que perdé la Guerra de Successió
Presentació del llibre:
Dades del llibre:
|
| Actualització, Llibres | |
Us presentem les darreres adquisicions. "La Conferència dels Tres Comuns (1697-1714). Una Institució decisiva en la política catalana", d'Eduard Martí Fraga. Obra clau del Doctor Martí Fraga sobre la, fins ara, enigmàtica Conferència dels Tres Comuns, obra premiada amb la III Beca de Recerca Ernest Lluch. La Conferència dels Tres Comuns fou una institució consultiva no-permanent formada per delegats designats pels 3 Comuns (Generalitat de Catalunya, Consell de Cent de Barcelona i Braç Militar de Catalunya) que era instituïda quan sorgia un assumpte de cabdal importància política per a Catalunya i que tenia l'objectiu de coordinar i consensuar una resposta política unificada dels 3 Comuns. Més enllà del seu caràcter consultiu, quan els membres de la Conferència consensuaven una decisió, aquesta decisió era assumida inapel·lablement com a pròpia per cadascun dels Comuns, solidificant un bastió comú de les Institucions de la Terra en contra de les agressions i dèries absolutistes de la monarquia. La Conferència dels Tres Comuns va assolir d'aquesta manera un protagonisme de primer ordre en la defensa de les Constitucions de Catalunya, coordinant a les 3 Institucions de la Terra i arrossegant a la Generalitat, gràcies al Braç Militar i al Consell de Cent, cap a posicions cada volta més combatives i agosarades a l'hora de prendre decisions polítiques transcendentals per a l'esdevenidor de la nostra Pàtria. Si els castellans sempre han seguit la màxima del "divide y venceràs", l'establiment de conferències entre els 3 Comuns per bastir una política unitària fou la millor estratègia. No resulta estrany doncs, que la Conferència fos titllada pels borbònics de "perniciosa y maliciosa (...) triplealianza (...) oráculo de toda la nación catalana", i que finalment el Duc d'Anjou, Felip V, acabés prohibint que els Comuns de Catalunya poguessin fer conferències entre ells. No seria fins a l'entronització de Carles III que la Conferència seria legalitzada constitucionalment, reprenent encara amb més força el seu lideratge sobre la política de les institucions catalanes, aconsellant la convocatòria de la Junta de Braços que acabaria per declarar la Guerra a Ultrança contra França i Felip V el 1713, i la negativa a escoltar la oferta borbònica de negociació el setembre de 1714.
|
| Actualització, Llibres | |||
Us presentem les darreres adquisicions. "Un cadàver exquisit", de Jordi Mata, és una novel·la històrica situada en els crucials darrers anys del regnat de Carles II, caracteritzats per les intrigues i maquinacions a la cort de Madrid i a la resta d'Europa per tal d'establir qui seria el nou successor al tron de la Monarquia Hispànica. La novel·la ens acosta a la vida d’aquell canvi de segle de la mà dels protagonistes: en Jesús Arguimbau, un empordanès que fa de criat a la cort, en Gaietà Betoret, un aventurer reusenc, i l’Ettienne, un francès radicat a Barcelona. Aquests protagonistes ficticis es barregen amb d'altres catalans reals de l'època, com ara en Pau Ignasi de Dalmases i Ros i en Narcís Feliu de la Penya, recreant d'aquesta manera el tèrbol i tens ambient de l'època mentre progressivament es desgranen les motivacions i els interessos que acabaren provocant l'esclat de la "Guerra per la Successió a la Monarquia Hispànica". "Emmordassats i complaguts. La Guerra de Successió que no ens contem", també de Jordi Mata, Premi Nacional d'Assaig Francesc Ferrer i Gironès 2008. Interessant assaig d'anàlisi sociològic i històrico-polític; en Jordi Mata abandona el conreu de la ficció per atacar la doctrina del victimisme polític que s'ha imposat sobre la societat catalana durant les darreres dècades. L'estratègia que segueix l'autor és la d'explicar com alguns dels fets memorables ocorreguts durant la "Guerra dels Segadors" i durant la "Guerra per la Successió" han estat convenientment velats i menystinguts per la Catalunya oficial i políticament correcta; posa d'aquesta manera en evidència, en palpable i cru negre sobre blanc, com la doctrina del victimisme polític esbiaixa i tergiversa de manera implacable la memòria col·lectiva de la nostra nació, per tal de preservar el domini sobre el nostre poble a base de mantenir-lo mesell i fatalment resignat. Hom conclou que la pràctica i divulgació del victimisme no és res més que una manera de col·laborar amb l'enemic.
Menys encertada, o més agosarada, ens resulta la tàctica emprada per l'autor; el to del llibre es caracteritza per la ironia, pràcticament corrosiva, i el sarcasme, a vegades demolidor i fatalista; emprar la tàctica de l'enemic per a derrotar a l'enemic és, si més no, ser molt agosarat, resultant a vegades pràcticament contradictòria la tàctica emprada amb l'objectiu buscat. Tot i així, el llibre conté frases clares i punyents que s'alcen violentament assenyalant amb dit acusador: "Perquè, a casa meva, es feia el silenci sobre successos susceptibles de millorar una autoestima que, me n'adonava, no s'atacava només des de l'exterior?" "El passat de Catalunya (...) presenta una peculiaritat selectiva negativa que a la llarga ens pot perjudicar irremeiablement, si és que ja no ho ha fet. Un poble que es resumeix en el dolor i la desesperança, que oculta o menysprea aquelles empremtes que el fan coratjós, s'ha rendit, per molts discursos reivindicatius que es facin per a crear la il·lusió d'una futura prosperitat o d'una incorporació al concert de les nacions plenament lliures." "I de mica en mica es perfila la gran pregunta: si una dada amb característiques que no la fan prescindible, de sobte ho és, si l'existència d'un fet es pot esborrar independentment de la seva magnitud o a causa de la seva magnitud, quins trossos de la història d'aquest país sofert i irritant ens han amagat els uns i els altres, els qui ens veuen com a regió, i els qui ens proclamen nació?" "(...) cal preguntar-se perquè determinats passatges de la nostra història en els quals predomina l'acció, una moral emprenedora i immediata que subratlla la realitat de la nació, romanen en la foscor sotmesos a una manipulació passiva, però manipulació al cap i a la fi." "A quin 'nosaltres' - no 'nosotros' - representatiu d'un 'partit', d'una 'capelleta', d'una 'classe' o d'un 'tinglado', que diria Fuster, li complau perpetuar en el pensament col·lectiu que la feblesa del nostra poble és endèmica?" "Amb aquesta marginació en el nostre imaginari col·lectiu de la Catalunya triomfant present en el cant dels segadors, el patriotisme de butxaca vencia la realitat i feia de la frustració un senyal d'identitat predominant. Que el segrest de part de la nostra història encara no està resolt ho prova no tan sols la seva total absència en el bagatge cultural mitjà de la població, sinó la desídia d'organismes públics (...)" "A un fill d'una educació espanyola integrista no se li podien ni poden demanar miracles. El problema es planteja quan són els mateixos catalans qui comparteixen aquesta ignorància per no se sap ben bé quins sous." "Fem que unes velles realitats catalanes, malgrat la por, la timidesa o el càlcul d'uns grapats de catalans, comencin a compartir honors en les memòries (...)"
|
| Actualització, Dilluns 24 d'Agost de 2009 | ||||||||||||||||
Quadre d'En Joan de Llinàs i Farell Quadre atribuït a En Joan de Llinàs i Farell, gentilesa de la família Monteys Llinàs La família Monteys Llinàs ha tingut la gentilesa d'adreçar-nos la fotografia del quadre atribuït al Ciutadà Honrat de Barcelona i Cavaller Joan de Llinàs i Farell, un dels polítics catalans més destacats durant el període de la "Guerra per la Successió". En Joan de Llinàs i Farell va arribar a ser membre del 59% de les Conferències del Tres Comuns tingudes entre 1697-1714, formant part de la Junta General de Govern l'any 1713 i participant en la darrera Junta de Govern tinguda enmig de la Batalla de l'11 de setembre entre les 14:00 i 15:00h al Fort del Portal de Sant Antoni.
El quadre forma part de la col·lecció de la família Monteys Llinàs, i segons consulta adreçada als experts, podria ser fruit d'un encàrrec del seu fill, el Coronel Joan de Llinàs i Escarrer, un cop aquest fou alliberat. Així mateix, la família Monteys Llinàs ha tingut l'amabilitat d'adreçar-nos fotografies d'altres quadres de la seva gal·leria, d'entre els quals destaquen l'Arquebisbe José Llinás y Aznar, que oficià el casament entre Carles III i Elisabet-Cristina de Brünswick a la Catedral de Barcelona el 1708, i el Coronel Josep Maria de Llinàs i de Ortiz-Repiso, germà del també Coronel Joan Antoni de Llinàs i de Ortiz-Repiso, que el 25-oct-1841 oficià la cerimònia d'enderroc de la primera pedra del Ciutadella de Barcelona al crit de "Victòria per Catalunya i per Barcelona!".
També hem aconseguit còpia de la Llicència de retorn que Felip V concedí al General Francesc Sans Miquel i de Monrodon, al seu fill Ramon Sans i de Monrodon, i al Coronel Joan Antoni de Llinàs i Escarrer.
|
| Actualització, Llibres | |
Us presentem les darreres adquisicions. "L'Onze de Setembre: Història de la Diada (1886-1938)", de Pere Anguera. Aquesta obra analitza de forma detallada el procés de formació de la Diada de l'11 de Setembre fins a esdevenir la Diada Nacional de Catalunya. A base de resseguir la premsa de l'època, l'autor estableix una densa aproximació a la cronologia de la Diada i a la seva expansió territorial per les diferents ciutats catalanes. L'estudi s'inicia amb el funeral de 1886 convocat pel Centre Català a l'església de Santa Maria del Mar, i finalitza amb la diada de 1938. De l'interessantíssim blog La Renaixensa n'extraiem el següent comentari: El professor Pere Anguera, al seu llibre “L’Onze de Setembre. Història de la Diada (1886-1938)” (editat el passat 2008 pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat), ha resseguit la premsa de l’època barcelonina i de moltes poblacions de la resta del Principat per fer una cronologia de la celebració de l’11 de Setembre com a Diada Nacional, des dels primers anys de la commemoració fins el darrer any abans de l’entrada dels franquistes a Barcelona. La tasca, a més de meritòria, és excepcional. L’autor ha aconseguit establir el calendari de l’expansió de la commemoració de la caiguda de Barcelona a mans de l’exèrcit francoespanyol, des del llunyà 1886, en un moment en què es començaven a besllumar els primers intents del catalanisme ..... (continuar llegint).
|
| 2010 | 2009 | 2008 | 2007 |
