Després de pràcticament un segle d'ocultació, una nova generació d'historiadors catalans ha reeixit en el seu esforç per tal que la 'Guerra per la Successió a la Monarquia Hispànica' sigui coneguda pels catalans.

    Són molts els polítics, catalans, interessats a què no se'n parli. Volen mantenir-la amagada, oculta, en la obscuritat de la ignorància. Uns, perquè volen una Catalunya de disseny amputada de les seves tradicions i de les seves arrels; altres, perquè volen una Catalunya de cartró-pedra, light, que renegui del seu esperit de guerra i sang; i els últims finalment, perquè així poden mantenir el conte de fades en què nosaltres, els catalans, som unes eternes víctimes i no els executors de la Història.

    El projecte d'aquesta web es va iniciar el 2005 amb una simple llista de les unitats militars catalanes a la Batalla de l'11 de Setembre de 1714. Eren dos els objectius a aconseguir: primer, realitzar un humil homenatge a tots els militars catalans que, en suprem martiri, oferiren la seva vida en la defensa de les Llibertats de la nostra Pàtria i la salvaguarda de l'Honor de la nostra Nació; i segon, donar a conèixer que aquell dia tingué lloc una de les batalles més salvatges, brutals i sanguinàries de tota la història del segle XVIII,

    la Batalla de l'11 de Setembre de 1714.

Nou número de
     "A Carn! Història Militar Catalana"

Número 13, juny del 2010

• Vincle: A Carn! Revista electrònica d'Història Militar de Catalunya

• Enllaç: de Bàrcino a Bcn
• Font: Entrevista web Història Joaquim Albareda (bcn.cat)

• Secció: Vídeos i Àudios

Todo por Cataluña, Patria general de todos los Catalanes
     Tot per Catalunya, Pàtria general de tots els Catalans

"Todo por Cataluña, Patria general de todos los Catalanes": parafrasegem aquesta patriòtica frase dels temps del 1714, en la llengua en què fou publicada orginialment, per a introduir aquest vídeo de Reagrupament:

• Font: Reagrupament

Reagrupament
     III Assemblea: Units pel Futur

Vídeo de la III Assemblea de l'Associació Patriòtica Reagrupament

• Font: Reagrupament

Jordi Pujol: "estava equivocat"

Amb motiu dels 80 anys del President Jordi Pujol TV3 ha emès un documental sobre aquest polític en el què, malgrat persistir encara en la seva dialèctica, prejudicis i ideies regional-catalanetes, acaba reconeixent finalment que la reforma d'Espanya és impossible i la via autonomista ha fracassat.

• Font: TV3: Jordi Pujol: 80 anys

El Vicepresident Carod-Rovira també reconeix
     la necessitat de restablir l'Exèrcit de Catalunya

El Vicepresident Carod-Rovira també reconeix la necessitat "imprescindible" de l'Exèrcit de Catalunya

El vicepresident del Govern, Josep Lluís Carod-Rovira, exposa en un article al diari Avui el procés que creu convenient per assolir la independència de Catalunya. Carod destaca que la sobirania no pot ser “cosa de dos dies”, insisteix en la projecció internacional del país i defensa l’establiment d’un exèrcit català. Segons Carod, el procés requerirà una supervisió però també una preparació internacional. Cal una xarxa de complicitats treballada al llarg dels anys, explica, amb política exterior envers tots els àmbits. "No ens reconeixeran mai com a nou estat si abans no ens coneixien com a vell país", un objectiu al qual Carod proposa treballar 'amb simpatia, interès i prestigi exterior'. Finalment, com en tota separació, Carod apunta que la secessió de Catalunya comportarà un repartiment de "béns, actius, propietats, patrimoni i tresor acumulats al llarg del temps", amb Espanya. Això inclou edificis públics, paradors nacionals, correus, xarxa ferroviària, instal•lacions de RTVE, parcs o empreses estatals. Un repartiment sobre el qual caldrà arribar a un acord també en les propietats de l'exterior.

Carod acaba destacant la necessitat "imprescindible" que Catalunya, un cop assoleixi l'estat propi tingui també exèrcit. Caldrà una "mínima estructura professional de defensa nacional proveïda, en part, pel que li hagi correspost en el repartiment a causa de la separació, tant en equipaments militars com en material, ja sigui procedents dels diferents exèrcits, com dels serveis d'intel•ligència i els cossos de seguretat". El president del Parlament, Ernest Benach, ha coincidit amb Carod-Rovira tot subratllant que no cal precipitar-se malgrat la possibilitat d'assolir la independència aviat. Segons Benach "hi ha més consciència que mai que aquest país ha de tenir estructures d'Estat" però, no per aquest motiu, cal pensar que el procés s'acabarà en poc temps.

• Font: El Singular Digital

L'Alcalde Jordi Hereu vol ocultar el Baluard de Migdia
     i la memòria històrica de l'11 de Setembre del 1714

L'Alcalde de Barcelona, el socialista Jordi Hereu vol sepultar les restes de 1714 del Baluard de Migdia

Corren mals temps per a l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu. A hores d’ara el seu nom és ben present a la majoria de mitjans de comunicació catalans i no precisament per bones notícies. L’afer de la Diagonal ha estat un exemple flagrant de com un govern pot dilapidar la seva credibilitat i els diners dels ciutadans apostant per aventures del tot allunyades de la realitat dels habitants de la seva ciutat i més en situacions de crisi com la que tenim. Però més enllà del referèndum de la Diagonal, podríem trobar molts altres exemples on la gestió del govern municipal no ha estat a l’alçada que caldria esperar dels seus mandataris. Alguns d’aquests exemples ni tan sols apareixeran mai a la primera plana dels diaris, ni ocuparan cap minut en les tertúlies radiofòniques, tot i que la seva importància ho exigiria, almenys en termes culturals i històrics. El tema que aquí ens ocupa és el projecte de conservació del Baluard del Migdia de Barcelona, única mostra que ha sobreviscut fins als nostres dies de l’antiga muralla de mar del segle XVI, descoberta a finals de l’any 2007, al costat de l’Estació de França de Barcelona.

Sense ànims de caure en un relat massa escrupulós dels fets, direm que les restes del baluard foren descobertes arrel d’unes obres de construcció d’uns pisos que la immobiliària Sacyr Vallehermoso estava construint a la zona. L’espectacularitat de les restes i el seu perfecte estat de conservació va generar un moviment ciutadà que va portar l’Ajuntament de Barcelona a aprovar-ne la protecció en Comissió de Govern (9 juliol del 2008), tot canviant els plans urbanístics de la zona per tal d’aconseguir la preservació de les restes històriques. L’alcalde va parlar de construir un parc arqueològic, es va informar els ciutadans que l’ajuntament vetllaria per fer les restes plenament visitables i accessibles, que es connectarien les restes del Baluard del Migdia amb les del Born, tot creant un únic espai museïtzat... Però tot ha estat en va.

Tot i la protecció atorgada per l’ajuntament, la immobiliària Sacyr Vallehermoso ha continuat els seus treballs fins a deixar les restes del Baluard del Migdia pràcticament tapiades al costat de les noves construccions. Ningú no s’explica com s’ha pogut arribar a aquest extrem o quina mena de controls va realitzar l’administració en el transcurs de les obres per tal d’assegurar-se de la protecció del conjunt. Tampoc cap de les nostres santes institucions culturals sembla haver-se adonat del desastre.

En els països civilitzats, el patrimoni històric gaudeix d'una especial protecció governamental (Muralla romana de Londres)

Davant del silenci general i enmig d’un secretisme absolut, el Baluard del Migdia ha quedat pràcticament sepultat de nou, com durant els darrers 150 anys. Desconeixem les raons que ens han portat a aquesta situació, si es tracta d’un problema de mal govern a Ciutat Vella (recordem la recent dimissió de la regidora de Ciutat Vella Itziar González, substituïda per l’actual regidor recentment cessat per l’afer Diagonal, Carles Martí), si es tracta d’un cas d’especulació urbanística pur i dur o si tan sols es tracta de promeses de l’alcalde Hereu endutes pel vent, tot i que en aquest cas hi havia unes mesures aprovades que protegien aquest patrimoni històric. Però si tot això no era prou greu, el nou projecte de l’Ajuntament de Barcelona per urbanitzar el que queda de la zona històrica es redueix a crear una plaça dura que deixarà soterrat el Baluard del Migdia i les restes de la muralla de mar, condemnant de nou la muralla a l’oblit. Això sí, es pretén construir unes petites finestres a la plaça per tal que els ciutadans vegin un fragment de les restes.

Del parc arqueològic hem passat a una plaça dura que ho sepulta tot. Se’ns fa difícil imaginar la raó d’aquest disbarat, més enllà de la incompetència dels nostres governants a l’hora de preservar els testimonis de la nostra història. Tanta nosa els fa conservar el llegat dels nostres avantpassats? No hauria de ser la pròpia administració qui vetllés per conservar dignament el nostre patrimoni? O potser és que no hi ha gaire interès en recordar determinats episodis de la història de Catalunya que poden resultar incòmodes per als nostres governants, com els lligats als fets del 1714?

Però més enllà de tot això, ni tan sols són capaços de fer complir les mesures de protecció aprovades pel propi ajuntament? Suposo que tot plegat és demanar massa, només mirant el circ de la Diagonal ja veiem la categoria d’alguns dels nostres governants. No gosem per tant demanar, pobres de nosaltres, un referèndum pel Baluard del Migdia (Baluard Boulevard o Baluard Rambla?), les conseqüències del qual serien ben segur apocal.líptiques per al govern de la ciutat, però sí demanem una mica de respecte per la història de Barcelona i de Catalunya... Encara que, pensant-ho bé, a quin govern li importen les restes d’una muralla del segle XVI? Molt ens sembla que només si el pobre baluard pogués votar, ni que fos pel referèndum de la Diagonal, la seva sort seria una altra... Això sí, ho hauria de fer per l’opció A o B, oi senyor Hereu?

Robert Martínez i Manel Cirici. Penya de l'ateneu barcelonès; 19 de juny de 2010

• Font: Cruïlla de Debat - Hereu enterra el Baluard
• Font: FACEBOOK - Salvem el Baluard de Migdia

Coronel Antoni de Peguera i d'Aimeric

• Màrtir: aquell qui pateix turments o dóna la seva vida per una causa

• Youtube: Màrtirs de la Pàtria 1714 : Coronel Antoni de Peguera i d'Aimeric
• Biografies: Peguera i d'Aimeric, Antoni de

La Batalla de Talamanca (agost-1714)
     el dilluns 12- juliol-23:00h, a TV3 "Sota Terra"

En el marc de la guerra de Successió, l'agost del 1714 va tenir lloc al poble de Talamanca una gran batalla entre l'exèrcit català i el borbònic de Felip V. El comandant de les tropes catalanes, el marquès del Poal, va deixar escrita la narració de l'enfrontament. Amb gran detall, explicava com havia transcorregut la victòria catalana, que seria la darrera abans de la desfeta de l'Onze de Setembre i de la capitulació final. Aquest dilluns, a "Sota terra", fem una excavació força atípica: fent servir la tecnologia (detectors de metalls, localitzadors de GPS…) intentarem saber com va anar la batalla amb exactitud. Si trobem projectils i esbrinem quin exèrcit els van disparar, podrem saber si la batalla va transcórrer com descriu el marquès del Poal al seu text i, per tant, certificar científicament que l'exèrcit català va guanyar aquell enfrontament. També buscarem unes desenes de cadàvers que, segons diu la tradició, són de soldats morts durant la batalla i que estan enterrats a la plaça del poble.

F.X. Hernàndez Cardona	Xavier Rubio

Miquelets de Catalunya

• Font: TV3 (Sota Terra)

L'Estatut és mort, ara Independència

Davant la més greu agressió contra la nostra Pàtria dels darrers 40 anys, us exhortem a tots a manifestar la més contundent repulsa des de totes les contrades de Catalunya en la manifestació organitzada per Òmnium Cultural a Barcelona.

Manifestació: El 10 de juliol us convoquem a la manifestació que sota el lema “Som una nació. Decidim nosaltres” tindrà lloc a Barcelona el dissabte 10 de juliol a les 18 h començant a la cruïlla del Passeig de Gràcia amb l’Avinguda Diagonal. Anirà encapçalada per la pancarta “Som una nació. Decidim nosaltres”, per diverses personalitats de la societat civil i de les principals organitzacions socials, polítiques i culturals del país. Al final de la manifestació diferents personalitats llegiran el manifest de la manifestació.

Autobusos: Per tal de facilitar la participació de tot el territori, estem organitzant un servei d’autobusos des de diferents comarques d’arreu del país per assistir a la manifestació. Consulta'ls des d'aquí, els anirem actualitzant periòdicament. Hi trobareu les dades per poder posar-t'hi en contacte directament. En qualsevol cas, podeu fer-ho a través del correu electrònic busos@somunanacio.cat o bé trucant al telèfon 93 306 96 22. Si hi trobeu a faltar alguna informació, o vols organitzar directament algun desplaçament, si us plau, pose-us en contacte amb nosaltres igualment perquè ho puguem afegir a la web.

Material Durant els propers dies informarem de com demanar material o venir-lo a buscar a la seu d'Òmnium per tal de fer difusió de l'acte als vostres pobles i ciutats.

Som una Nació !

• Font: Òmnium Cultural

"Claus històriques per entendre la Catalunya d'avui"
     F. Xavier Hernàndez Cardona

• Conferència: "Claus històriques per entendre la Catalunya d'avui"
• Conferenciant: F. X. Hernàndez Cardona
• Lloc: Seu de Reagrupament (Psg de Gràcia 55 9a planta, Barcelona)
• Data: Dimecres 30 de Juny de 2010
• Hora: 20:00h

"El dia D+1. L'endemà de la Independència"
     David Bajona

• Conferència: "El dia D+1. L'endemà de la Independència"
• Conferenciant: David Bajona, Salvador Garcia, Josep Sort
• Lloc: Ateneu (c/ de l'Ateneu, Sant Just d'Esvern)
• Data: Dimecres 30 de Juny de 2010
• Hora: 20:30h

• Font: Reagrupament

Nova etapa del web del
     Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC)

Miquel Sellarès

El president del CEEC, Miquel Sellarès, presenta el nou web d'aquesta organització, i fa una crida a que els temes de seguretat i defensa tinguin, en la societat catalana, la importància que se'ls dona a la resta de països occidentals.

Dins la modèstia que caracteritza les actuacions i l'estructura del CEEC, aquests dies hem donat un nou pas endavant, el rellançament, en una nova etapa, del nostre web. Aquest s'actualitza setmanalment, els dimarts i els dijous, en edició de tarda, amb la intenció de trencar l'acomplexament en que, tant la immensa majoria del poble, com de la classe política catalana, tracta els temes de la defensa i la seguretat, com si no fossin coses que afectessin a la nostra nació.

L'equip del CEEC, intentarà doncs, amb aquesta nova eina, seguir aportant informació, documentació, hemeroteca, bibliografia, i fonamentalment, anàlisi, per a tots aquells que volen ser ciutadans normals, desacomplexats, i anar creant dia a dia, una opinió nacional envers la seguretat i la defensa. Esperem el màxim de col•laboració de tots, i que les aportacions puguin enfortir la nostra publicació digital i la nostra associació.

• Font: Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya

Més sobre Vicens Vives

Per a Bons Patricis

Afegim comentari del blog Per a Bons Patricis:

Com si no hagués passat res

Un dels més llorejats opinadors de la brigada de narcòtics, Lluís Foix (en terminologia del nostre passat medieval, home soliu i afocat del comte de Godó), glossava fa uns dies a les pàgines de l’Avui l’impacte de la reedició del clàssic de Jaume Vicens i Vives Notícia de Catalunya, assaig de referència sobre els orígens i el desenvolupament històric del nostre pacient país. Com a conclusió del seu article, Foix prenia algunes consideracions de Vicens (som en l’any del centenari del seu naixement) sobre els camins futurs de Catalunya i la necessitat de no deixar-nos emportar per la rauxa.

Camins frustrants, diuen els de la brigada, de les propostes creixents d’assoliment de la sobirania plena. És com si des de la posada negre sobre blanc de les reflexions d’en Vicens i Vives, escrites en els temps de la més negra nit del franquisme, sense ni intuir la claror del final del túnel, no hagués passat absolutament res. I ha passat que trenta anys després de la mort del dictador, de la Constitució espanyola de 1978 i de l’estat de les autonomies que se’n va derivar, la sensació de fracàs no pot ser més evident. I ha passat que tot i la poderosa i incansable tasca de la brigada de narcòtics, el país està despertant i ha entrat en la fase definitiva de la seva lluita per la llibertat. I ha passat que no hi ha camí més frustrant que el que en Foix i els seus ens han fet fressar durant les darreres dècades.

I ha passat que frustració per frustració, ara construïm una majoria social que, tallats tots els camins alternatius, demana per fi allò que ens correspon com a poble. Allò que permet a tots els països del món progressar.

• Font: Per a Bons Patricis

Jaume Vicens Vives:
     la historiografia regional-catalaneta

Jaume Vicens Vives

Amb motiu del centenari del naixement de Jaume Vicens Vives (1910-1960) TV3 ha emès un documental sobre aquesta figura cabdal en la historiografia catalana contemporània. La producció historiogràfica de Jaume Vicens Vives no tant sols renovà els processos d'estudi de la història, sinó que anà més enllà i tractà de capir el sentit psicològic de la història del nostre poble. Un sentit psicològic tallat a mida dels seus prejudicis polítics regionalistes i petit-burgesos.

Fou gràcies a la seva superioritat intel·lectual que pogué destruir la historiografia romàntica-nacionalista produïda per Rovira i Virgili, i Ferran Soldevila (tant superficial i alhora tant enyorada), desfalcar la interpretació de la història peninsular com una lluita entre la nació catalana i la nació castellana, i a l'ensems triturar la cosmovisió imperial de la catalanitat.

Per contra, Vicens Vives empeltà en la catalanitat la mediocritat espiritual, el provincianisme en la visió del món, i el què és més greu, la resignació en les ambicions polítiques. I tot amb una capacitat intel·lectual inigualable i una prosa brillant.

A "Notícia de Catalunya (Nosaltres els Catalans)" i en la resta de la seva obra, Vicens Vives hi crea el mite històric de la Catalunya Terra de pas, el mite històric del Seny i la rauxa, el mite històric del 12 de setembre de 1714, el mite històric del pairalisme plàcid i autocomplaent, el mite històric de l'Eina i la feina, el mite històric del Pactisme, el mite històric de la voluntat d'ésser catalans però dins d'una Espanya que pot ser canviada. En definitiva, tot un corpus de mites que redibuixaren l'imaginari històric, i psicològic, de la catalanitat, adaptada a les necessitats conjunturals del regionalisme polític petit-burgès. I quan diem mites no volem dir en cap cas falsedats, sinó tot el contrari, fets històrics reals, verídics i contrastats, però que són reinterpretats i filtrats pel prisma polític particular de Vicens Vives, i d'anècdotes aïllades que són reformulades per Vicens Vives com a fets de caràcter general amb la finalitat d'esdevenir ideies-força argumentades com a caracteritzadores de la nova catalanitat de cartó-pedra dissenyada Vicens Vives.

Però, i la Guerra? Bé, en Vicens Vives les Guerra dels Catalans simplement mai no han existit. Tot i que els catalans som una nació producte de la Guerra, fills de la Violència de la Marca (la frontera), i devots del Conflicte com a expressió de la Llibertat, en l'obra i en la cosmovisió forjada per Vicens Vives la Guerra és esborrada i dos conceptes tant antitètics com eren la Pau i els catalans, són reformulats adequadament i, emprant com a idea-força el Pactisme, la Pau fou elevada a la categoria d'estat natural dels catalans mentre que la Guerra, la Violència i el Conflicte, els trets idiosincràtics seculars de la catalanitat, foren reduïts a la categoria d'excrescències, a subproductes de la rauxa, a anècdotes circumstancials, conjunturals i transitòries.

Tot plegat una perversió psicològica depravada que s'amollava com anell al dit al projecte i ideari d'una bèstia política sense igual, Jordi Pujol i Soley. La perversió historiogràfica de Vicens Vives fou assumida i posada al servei del pujolisme, fou divulgada, popularitzada, i àdhuc matxucada, fins que fou assumida com a veritat veritable pel conjunt de la nostra nació. Una coartada historiogràfica brillant que castrava intel·lectualment qualsevol rivalitat política. En aquest aspecte els 8 anys de Tripartit no ha estat res més que un apèndix del pujolisme, 8 anys en els què ha campat una indigència intel·lectual creixent tant sols trencada per plantejaments dantescos i esperpèntics com la Conferència de la Pedrera.

I el què encara és més greu en un context marcat per la immigració i l'absència d'un estat propi: l'encorsetament psicològic de Vicens Vives expulsa de la seva ideia de la catalanitat, i inclús en fa refractaris, a tots aquells que, incapaços de reduir-se psicològicament a l'estat mental d'un mediocre botiguer, veuen en la ideia de l'espanyolitat la via d'expressió personal, d'autoafirmació psicològica i d'integració en la societat en la què han immigrat.

Vicens Vives és una llosa historiogràfica que pesa sobre el conscient col·lectiu de la nostra nació i que, llevat d'alguna més que brillantíssima però isolada excepció, encara ningú s'ha atrevit a rebentar i esmicolar com cal. I fins que la llosa de Vicens Vives no sigui total i absolutament esberlada, tots aquells moviments polítics que malden per la Llibertat i la Dignitat de la nostra Excel·lentíssima i Fidelíssima Pàtria estaran coixos. Cal bastir una nova Escola desacomplexada que realment aspiri i ambicioni afrontar de cara aquest nou segle universal.

• Font: TV3: Jaume Vicens Vives. Renovar la història, construir un país
• Enllaç: TV3 - Un homenatge a Jaume Vicens Vives
• Enllaç: MHCat - Jaume Vicens i Vives i la nova història 1910-1960

Todo por Cataluña, Patria general de todos los Catalanes
     Tot per Catalunya, Pàtria general de tots els Catalans

"Todo por Cataluña, Patria general de todos los Catalanes": parafrasegem aquesta patriòtica frase dels temps del 1714, en la llengua en què fou publicada orginialment, per a introduir aquest vídeo de Vilaweb:

• Font: Vilaweb TV

El projecte de conservació del Baluard del Migdia

El proper dimarts 8 de juny a les 19:30h, conferència debat sobre el projecte de conservació del Baluard del Migdia a càrrec del Grup Salvem el Baluard del Migdia de Barcelona; sis plau confirmeu assistència a la següent direcció de correu electrònic: cruilladebatvespres@gmail.com

• Conferència: El projecte de conservació del Baluard del Migdia
• Data: Dimarts 8 de juny
• Hora: 19:30h
• Lloc: Ateneu Barcelonès (c/Canuda 6); Sala Pompeu Fabra
• A càrrec de: Manuel Cirici i Robert Martínez
• Organitzador/Coordinador: Guillem Grau

• Font: Salvem el Baluard de Migdia

La Batalla de València (1976-1981)

Per aquells que no sàpiguen / no recordin què fou la Batalla de València (1976-1981), els recomanem el documental de la Universitat de València "Del Roig al Blau". L'espanyolisme va instrumentalitzar políticament tots els temes culturals al seu abast, per tal d'imposar-se a l'antic Regne de València. La intel·ligència estratègica desplegada per l'espanyolisme fou, per desgràcia nostra, brillant; la victòria que aconseguí l'espanyolisme fou total. Avui en dia, 30 anys després, encara en patim les desastroses conseqüències.

Esperem que els nostres polítics, i intel·lectuals, no siguin tant íntegrament mesells com per repetir els mateixos errors en el cas de l'Aragó.

• Font: Del Roig al Blau

El diari "Heraldo de Aragón" (Partit Popular)
     continua intoxicant

El diari Heraldo de Aragón (afí al Partit Popular) ha iniciat una nova campanya d'intoxicació mediàtica a fi d'enverinar les relacions polítiques entre l'Aragó i Catalunya. El proppassat 18-mai-2010 va quedar vist per sentència el judici civil que ha de dirimir finalment la propietat de les obres de l'art sacre de les parròquies de Franja d'Aragó que formen part del Bisbat de Barbastre-Montsó.

A fi de demostrar la plena propietat en franc alou de les obres per part del Bisbat de Lleida s'ha al·legat Usucapio i les factures del compra del Bisbe Meseguer. La Usucapio, concepte paral·lel al de l'Aprisio, legitima la propietat d'un bé o dret en base a la demostració que aquest bé o dret ha estat utilitzat durant un període de temps, independentment de la bona o mala fe d'aquell que s'ha apropiat del bé o dret. Tant la Usucapio com l'Aprisio tenen el seu fonament legal en l'Usatge Omnes Causae, que prescriu l'extinció de tot dret de propietat al seu legítim propietari si només si es demostra que transcorregut un període de temps prolongat, no ha exercit el seu dret com a propietari a fer-ne ús; aquesta institució jurídica constitueix part del dret consuetudinari català i s'incorporà als Usatges de Barcelona provinent de la Lex Visigothorum a fi d'incentivar la colonització de les noves terres conquerides als sarraïns que les havien abandonat per haver-ne estat expulsats. Per la part contraria s'al·lega Exequatur, a fi que l'estat espanyol reconegui com a pròpia la resolució administrativa vaticana que adjudicava els béns de les parròquies del Bisbat de Barbastre-Montsó, al Bisbat de Barbastre-Montsó.

Ara, amb el suposat pretext de reivindicar la propietat de les obres sacres i mentre s'espera la sentència, el diari afí al Partit Popular ha endegat la campanya "Per la devolució dels béns aragonesos", fonamentada en un manifest públic que diverses personalitats i polítics aragonesos, inclús socialistes, s'han avingut/resignat a signar. Novament el Partit Popular instrumentalitza políticament un tema cultural per enverinar les relacions entre l'Aragó i Catalunya, atacar políticament al president catalanoparlant d'Aragó Marcel·lí Iglesias i reconduir el puixant aragonesisme polític tant cap a posicions espanyolistes d'una banda, com anticatalanistes de l'altra. En definitiva, el PP està intentant implantar a l'Aragó el model valencià.

Per la seva banda el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació Joan Manuel Tresserras (ERC), tant encertat en alguns temes i tant desencertat en d'altres, continua sense veure-les venir. I és que sigui quina sigui la resolució judicial definitiva, en el fons al PP les obres d'art li importen un borrall; ells saben perfectament a què estant jugant, però ho sap el Tripartit?

• Enllaç: Heraldo.es - Por la devolución de los bienes aragoneses
• Enllaç: Amics del Museu de Lleida
• Enllaç: Sàpiens - Avança el judici sobre l’art de la Franja

Anales de Cataluña
     y epilogo breve de los progressos,
     y famosos hechos de la Nación Catalana (1709)

Googlebooks ha publicat els 3 volums dels "Anales de Cataluña", obra de l'insigne pròcer Narcís Feliu de la Penya († 1712). En transcrivim un extracte de la dedicatòria del Tercer Volum:

«Al Fidelissimo, y Excelentissimo Principado de Cataluña

Fiel y agradecido el Principado de Cataluña todas sus operaciones, progressos, y victorias las consagra á Dios, de cuyo divino favor proceden, y las ofrece á su Rey, por cuya grandeza se executaron, y por esta atención hize humilde sacrificio à Jesvs nuestro Señor Crucificado, del primer Tomo destos Anales, poniéndole baxo de sus divinas Plantas , y del segundo al Rey nuestro Señor buscando el favor en su soberano Patrocinio; y aviendo de cumplir quanto en mi cabe à mis obligaciones, siguesse dever el reconocimiento à la Patria, dedicándole este tercer Tomo, en manifestacion de mi afecto á Dios, al Rey, y á la Patria:

Y como soy Catalan, por natural de Barcelona, y el Principado de Cataluña sea Patria general de todos los Catalanes, y que han nacido en sus limites, con demostracion cariñosa ofrezco este tercer Tomo a la cierta protección del Principado ; no deviendo quitarle lo que es tan suyo, соmо las Virtudes heroycas, Proezas insignes, gloriosas Victorias, è inimitables Hazañas de sus Valientes, y Magnánimos Hijos, y Naturales, de cuyas glorias ha sido corto limite la redondez del Orbe. [...] »

Don Narciso Feliu de la Peña y Farell

Anales de Cataluña (1709)

• Font: Googlebooks
• Secció: Bibliografia històrica

Normalització del debat: l'exèrcit de Catalunya

Article d'en David Bajona, analista del CEEC (Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya), en resposta a l'article de l'escriptora Eulàlia Solé

David Bajona

(L'Avui 10-mai-2010) El projecte d'un Estat català, sobirà i independent, que no en prevegi la seva pròpia defensa i seguretat no és un projecte seriós.

És per aquesta raó que aquells que volen portar Catalunya cap a un estatus d'Estat independent, igual inter pares en el concert internacional, no tenen una altra opció que plantejar què pensen fer per garantir la pròpia seguretat i defensa dels catalans i quins recursos militars -sí militars- estan disposats a posar en joc amb els seus eventuals amics i aliats. Es pot discutir si el projecte de portar el país a la independència és fer volar coloms o no, o si és convenient o no.

Però des d'una anàlisi rigorosa és clar que ningú en el pla internacional es prendrà seriosament un projecte que no consideri els compromisos i dificultats previsibles de Catalunya en el seu entorn geoestratègic, i més enllà, en defensa i seguretat. De fet, que els catalans que promouen la independència s'ocupin o no d'aquestes qüestions és, per als actors internacionals realment decisius, "la prova del cotó" de la seva veritable determinació. Repassem fets: cap dels nous Estats europeus sorgits des de la desintegració del bloc soviètic, per vies pacífiques, és com Costa Rica. Tots disposen de forces armades.

Argumentar, des de posicions pacifistes ben legítimes, que aquest és un debat a evitar, per al qual no cal projecte ni discurs més enllà de l'abolició dels conflictes i els exèrcits, és obviar la realitat. És, a més, fer-se trampes al solitari pensar en un procés democràtic que dugui el país a la independència i condemnar-lo a la improvisació estratègica. Llevat, és clar, que senzillament es sigui partidari de la dependència actual, amb matisos o no.

Joan Delort durant el Dia de les Esquadres 2010

Entenc que aquest debat pot sorprendre alguns, com sorprenia fa trenta anys debatre que els catalans havíem de tenir policia. Afortunadament avui tenim prop de quinze mil homes i dones que integren un cos policial, deixeu-me dir-ho, exemplar i eficaç. En aquest sentit, la normalització del debat i l'anàlisi sobre què volem els catalans en seguretat, intel·ligència i defensa és un símptoma de maduresa, no a la inversa. És una mostra de serietat i de realisme, no d'irresponsabilitat. És completament lògic. El que és absurd és negar la realitat.

• Font: L'Avui - 10-mai-2010
• Font: CEEC - Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya
• Enllaç: 'Un pas endavant. La història dels Mossos que mai no s'ha explicat' (Miquel Sellarès)

Aragó i Catalunya: Baralla de germans

Reproduïm article del diari Avui; la ceguesa de la nostra classe política, incapaç de bastir aliances estratègiques intel·ligents, afebleix i menyscaba la lluita contra l'autèntic i real enemic. Sabem més que de sobres que l'espanyolisme (la gran Castella), conscient de la seva feblesa, ha aplicat i aplica sistemàticament el 'divide y venceràs' a fi d'alimentar els enfrontaments interns entre els antics territoris de la Corona d'Aragó: un bloc frontal d'unió entre Aragó, País Valencià, Balears i Catalunya significaria un daltabaix en l'actual marc polític espanyol. Però els nostres polítics són incapaços de veure-hi més enllà de les següents eleccions de torn, i ansiosos per guanyar-se quatre vots en la seva pròpia parròquia, es dediquen a fer-li el joc a l'enemic convertint-se d'aquesta manera en els principals col·laboradors del PP i l'espanyolisme en general. El terreny de joc polític espanyol és el que és, i pretendre enfrontar-se absolutament en solitari contra l'espanyolisme, no només és garantia total de fracàs, sinó que a més estúpid.

Les velles friccions entre Catalunya i l'Aragó afloren de manera intermitent. Aquesta setmana s'han tornat a escenificar en el judici per l'art sacre de la Franja. Les relacions entre dues regions històricament vinculades s'han deteriorat per interessos polítics que han quallat en la societat.

(L'Avui 23-mai-2010; Bibiana Guarch) El litigi civil sobre la propietat de les obres d'art sacre de la Franja ha generat de nou estires i arronses entre Catalunya i Aragó. Tot i que la visió dels aragonesos sobre els catalans no és unívoca i depèn de les circumstàncies i de les persones, la majoria social coincideix a culpar Catalunya en aquest tema, que s'arrossega des de fa dotze anys.

El conflicte pels béns de la Franja va llastrar fins i tot un dels moments de més apropament entre les dues regions. En una època dolça, Catalunya i l'Aragó van lluitar juntes en contra del Pla Hidrològic Nacional, ideat per l'expresident espanyol José María Aznar. Alhora, Pasqual Maragall, volia impulsar l'Euroregió Mediterrània, un projecte que es va truncar per les diferències sobre la ubicació dels béns.

El president del centre d'estudis polítics i econòmics Rolde de Estudios Aragoneses, Vicente Pinilla, dóna força importància als conflicte dels béns. Creu que el litigi "ha estat molt negatiu perquè ha reforçat els arguments dels anticatalanistes, els més espanyolistes, i els que eren filocatalanistes, dels ambients socials progressistes, s'han sentit decebuts i menyspreats".

El periodista i analista José Luis Trasobares defensa en ferm que les obres d'art haurien de tornar a la Franja, ja que van sortir d'aquest territori. "De la mateixa manera que Catalunya ha reivindicat els documents que eren a l'Arxiu de Salamanca, hauria de ser més generosa i més oberta, menys egoista i mesquina", afirma.

Des de la Franja –la terra d'enmig– la situació es veu d'una altra manera. Pel president de l'Associació Cultural del Matarranya, José Miguel Gràcia, els béns eclesiàstics s'estan utilitzant electoralment. "A partir del sorgiment de les autonomies, cada vegada les relacions estan més malmeses perquè el Partit Popular (PP) i el Partit Aragonès (PAR) aprofiten qualsevol qüestió per aconseguir vots. El PSOE es manté en una situació d'equilibri, però tampoc mou fitxa", explica.

Segons Gràcia, "les relacions no són equilibrades". Ell mai s'ha sentit fora de lloc a Catalunya i el fet de venir de l'Aragó li ha suposat un plus. En canvi quan "es toca el tema de Catalunya o dels catalans a l'Aragó, aquests solen sortir molt mal parats. Es posen de manifest tots els tòpics possibles, alimentats pels polítics, els mitjans de comunicació que busquen augmentar les seves vendes amb aquest tipus d'idees, els tertulians i columnistes que s'apunten al carro".

El columnista Trasobares apunta que a l'Aragó hi ha un recel permanent cap a Catalunya "que reneix de tant en tant per causes concretes i objectives o bé per interessos polítics locals", ja que els partits aprofiten per fer soroll i enervar els votants, com ha passat amb la ja aprovada llei de llengües. I és que la Plataforma No Hablamos Catalán, amb el suport polític del PP i el PAR, encara es manifesta pel fet d'anomenar català a la llengua de la Franja. L'explicació, segons Trasobares, ve de les vivències de la Guerra Civil. "Les relacions del Consejo de Aragón amb la Generalitat de Catalunya van fer néixer un discurs anticatalanista que ha arrelat", diu. Per Trasobares, els sectors conservadors s'encarreguen d'alimentar la por a l'expansionisme de Catalunya, el pancatalanisme. Un exemple d'aquest temor és que només a la Franja es produeixen governs del PP amb el PAR, quan a la resta d'Aragó l'associació és PSOE-PAR.

Crear l'enemic

Artur Quintana, president d'Iniciativa Cultural de la Franja i membre de l'IEC, segueix pensant que la unió de les dues regions és possible. "M'agradaria que no hi hagués baralles, tot i que soni a utopia", diu. Quintana –mig aragonès, mig català– sosté que sembla que els manyos tenen la necessitat de crear-se un enemic: "No són capaços d'enfrontar-se a l'enemic real, que és l'Estat centralista i ho fan contra el fictici, que som nosaltres". "No trobo que hagin tingut mai por de l'expansionisme espanyol, no en queda gairebé res de l'aragonès", assenyala.

Segons Quintana, "els aragonesos primer deien sobre els catalans que 'nos roban el agua'. Ara diuen 'nos roban el arte', i quan s'acabi la qüestió dels béns en vindran d'altres, com ara la candidatura dels Jocs Olímpics de Jordi Hereu". L'enèsima presentació de la candidatura d'Aragó era, fa poc, un tema indiferent i fins i tot rebutjat socialment perquè és considerava malbaratar diners, i va ser l'anunci de Barcelona el que va retornar la "vitalitat" a l'aspiració, segons Trasobares.

Els problemes de l'Arxiu de la Corona d'Aragó

L'arxiu històric de la Corona d'Aragó també ha estat font de problemes i, per aquesta raó, l'Aragó va ser una de les cinc comunitats autònomes que va interposar un recurs d'inconstitucionalitat en contra de l'Estatut de Catalunya, cada una pels seus motius. El govern aragonès considerava que l'Arxiu de la Corona, situat físicament a Barcelona, era un ens indivisible que havia de ser gestionat per les quatre comunitats implicades: Aragó, Balears, Catalunya i València, a més del govern estatal. Pels aragonesos, l'Estatut català modifica les competències del seu govern en aquesta matèria perquè Catalunya es vol apropiar de l'arxiu. En aquest sentit, Quintana creu que els aragonesos s'apropien amb "més afany" de tot el que sona a Corona d'Aragó i la persona del rei Pere el Gran.

Més enllà, del distanciament polític i social pel conflicte de l'art sacre, Pinilla insisteix que entre els aragonesos es comparteix una mena d'admiració per com els catalans saben defensar allò que és seu, "una opinió que no està esbiaixada per la política". A més, és indiscutible que des del segle XVI hi ha una gran vinculació econòmica i, alhora, una unió humana causada per l'onada migratòria del segle XX.

• Font: L'Avui

Andreu Mayayo: "El 1714 de tot Espanya"

Andreu Mayayo és catedràtic d'història de la Universitat de Barcelona:

(El Periódico 14-abr-2010) Sovint s’ha postulat que la prosperitat econòmica del segle XVIII legitima l’absolutisme introduït pels Borbons com a factor de modernitat política. Una altra interpretació ho qüestiona i defensa que la via frustrada a la modernitat va ser la del parlamentarisme del bàndol austracista, que ampliava la participació de nous sectors socials emergents ahora que limitava el poder del monarca.

Aquesta és la tesi central del llibre de Joaquim Albareda, catedràtic d’Història Moderna de la Universitat Pompeu Fabra, director de l’Institut Jaume Vicens Vives i un dels especialistes més prestigiosos de la guerra de successió espanyola (1700-1714). Un debat, per una altra banda, recurrent també en la història contemporània, com recentment ha posat en relleu Borja de Riquer al qüestionar que el desenvolupament econòmic dels anys 60 pugui ser una font de legitimació de la dictadura de Franco. La guerra de sucesión de España (Crítica) planteja el conflicte en el seu doble vessant internacional i espanyol.

La successió a la corona hispànica, a la mort de Carles II, va provocar una llarga i cruenta guerra que va tenir com a escenaris diversos països europeus (així com part de les colònies) deixant més d’un milió de morts. L’Almirall de Castella la va definir com «una guerra tan universal com no se n’ha vist mai». Anglaterra va encapçalar una coalició formada per Àustria, les Províncies Unides, Portugal,… davant la «monarquia universal borbònica» recolzada per Lluís XIV. No només es tractava de mantenir l’equilibri continental: també hi era present l’ombra del conflicte entre catòlics i protestants, i, per descomptat, la cobdícia per l’atractiu imperi colonial espanyol.

Per primer cop l’opinió pública va tenir una incidència important en el curs de la guerra, sobretot en els països d’àmplia alfabetització com Holanda i Anglaterra, animada per escriptors famosos. Així, el 1710, quan els conservadors anglesos accedeixen al poder, aprofiten la ploma d’escriptors com Daniel Defoe o Jonathan Swift per posar fi a la guerra, i la causa austracista va tenir com a líder el filòsof i matemàtic Leibniz. No és fàcil definir les trinxeres dels contendents en aquella guerra civil espanyola: tant felipistes com austracistes canvien de trinxeres i d’arguments en el curs del conflicte i no es tracta tant d’una guerra entre Castella i Aragó com entre diferents visions sobre l’estructura del poder.

Encara que el mateix Felip V, el 1706, va traçar amb nitidesa la geografia dels territoris fidels –«les dues Andalusies, Castella, Galícia, Principat d’Astúries i Senyoriu de Biscaia»–, hi ha austracistes castellans que procedeixen de l’alta noblesa contrària als Borbons per motius dinàstics mentre que la base social als territoris de la Corona d’Aragó és molt més àmplia i popular.

El que va ser la pedra angular del patriotisme català, que va alimentar un sentiment inqüestionable d’identitat i d’adhesió política a les lleis pròpies, va ser la cultura política constitucionalista. El jurista Francisco Solanes ho va sintetitzar amb encert: «No és el Príncep el que ha d’estar per damunt de les lleis, sinó les lleis per damunt del Príncep».

L’any 1932, Manuel Azaña va vindicar aquesta fidelitat a les llibertats i una visió més plural d’Espanya dels austracistes: «L’últim Estat peninsular de l’antiga monarquia catòlica que va sucumbir al pes de la corona despòtica i absolutista va ser Catalunya; i el defensor de les llibertats catalanes va poder dir, amb raó, que ell era l’últim defensor de les llibertats espanyoles».

• Font: El Periódico
• Font: Histocat (FEHC)
• Secció: Articles

Las tropas de Carlos de Austria derrotan a Felipe V

Zaragoza.- El Archiduque Carlos de Austria ha resultado victorioso en la Batalla de Zaragoza que ha tenido lugar este domingo en los Montes de Torrero.

Alrededor de 300 recreacionistas procedentes de siete países europeos han reconstruido esta batalla acontecida en agosto de 1710 durante la Guerra de Sucesión Española en una mañana en la que el cierzo ha sido el principal protagonista. Tras desfilar ante el público que se ha congregado en las inmediaciones de los montes, ambos bandos han desplegado sus formaciones.

Los soldados del Archiduque de Austria han formado en línea en lo alto de una de las colinas, mientras que las tropas de Felipe V, compuestas por soldados de la Corona de Castilla y Aragón, franceses, walones, italianos e irlandeses, les han aguardado en la falda de los Montes de Torrero. Un disparo de cañón ha marcado el arranque de las escaramuzas entre los bandos. Al intercambio de disparos de ambos ejércitos han sucedido diversas cargas de caballería.

La primera de ellas ha sido llevada a cabo por los soldados del Regimiento Lusitania que, con sus uniformes amarillos han sido una de las agrupaciones más espectaculares y para el público que ha asistido a la recreación de esta batalla. La vistosidad y fidelidad de los uniformes con la época ha sido uno de los aspectos más destacados por los asistentes a esta recreación, aunque los niños se han decidido por los cañones, los caballos y las cargas de caballería que se han podido ver en las campas de Torrero.

El director de la organización Aetas Rationis, Alfonso Gamero, ha destacado la labor previa de investigación. “Es más el tiempo que inviertes investigando cómo era ese uniforme que en la confección del mismo”. Asimismo, Gamero ha explicado que los trajes se realizan “siguiendo las especificaciones de cada época” en cuanto a materiales y colores “de la manera más veraz”.

• Font: Aragón digital
• Flickr: César Angel

Aragón recupera sus Fueros

El 20 de agosto de 1710, los ejércitos borbónico y aliado se enfrentaron a las puertas de Zaragoza en la única batalla de la Guerra de Sucesión que contó con la presencia de ambos pretendientes, Felipe V y el Archiduque de Austria. En la Batalla de Zaragoza (o batalla del Monte Torrero) participaron más de 20.000 personas de las tropas borbónicas (partidarios de Felipe V), que acamparon junto a Zaragoza para reorganizarse. Formaban parte de este batallón castellanos, aragoneses, walones, italianos e irlandeses. Frente a ellos, más de 25.000 soldados aragoneses, castellanos, ingleses, alemanes, austriacos, portugueses, holandeses y hugonotes, partidarios del archiduque Carlos de Austria. El resultado de la batalla fue la retirada de Felipe V y la pérdida de 8.000 soldados del ejército borbónico por los 2.000 de los austracistas. Tras el combate, se restituyeron los Fueros de Aragón derogados por Felipe V en 1707 aunque la posterior victoria en la guerra de los borbones los volvió a liquidar.

• Font: El Periódico de Aragón
• Flickr: César Angel
  

• Enllaç: Aetas Rationis
• Enllaç: Batalla de Zaragoza de 1710 facebook

Festa Barroca - Batalla de Torredembarra (1713)
     Diumenge 23 de maig del 2010

El proper diumenge 23-mai-2010 es celebrarà la Festa de la Batalla de Torredembarra. Els actes de la festa són:

• Recreació del campament militar de la Guerra de Successió
• Recreació de tropes militars: Miquelets de Catalunya, Regiment de la Coroune, Tercio de Morados Viejos, Miquelets Valencians Partida de Josep Marco
• Romanços de Guerra: Romancec de Torredembarra
• Oficis del segle XVIII: ceramistes, espardenyers, ...
• Mercat barroc de 1713: formatges, coques, dolços, embotits, ...
• Jocs de simulació històrica sobre el Segle de les Llums
• A les 12:30h ofrena floral amb Salves d'Honor a la Torre de la Vila

Tal com informa En Lluís Vilalta, webmestre de The Catalan Wargames Resource i Desperta Ferro edicions, en aquesta entrada: El Patronat de Turisme de Torredembarra celebra des de fa 2 anys una recreació de la batalla que va tenir lloc a aquella vila el 16 de Juliol del 1713, durant la Guerra de Successió. Normalment fan un mercat tradicional al carrer i hi participen grups de recreació històrica. Aquest any la data escollida és el diumenge 23 de maig.

El cas és que l’Organització ens ha demanat muntar una activitat de divulgació mitjançant jocs d'estratègia i simulació històrica que hem anomenat Jocs de Simulació Històrica sobre el Segle de les Llums. No només això, sinó que el Patronat de Turisme ens ha fet saber que vol obrir aquesta convocatòria a tots els grups, empreses o associacions que tinguin a veure amb aquest tema (els jocs d’estratègia i el segle XVIII) i que vulguin participar en l’esdeveniment. La idea és organitzar una petita fira especialitzada sobre el tema dintre l’activitat general i sense cap cost per als qui hi participin. Creiem que és una bona oportunitat que no s’hauria de desaprofitar, doncs permet de posar en relació persones i col·lectius de diferents àmbits relacionats amb la recreació històrica, amb un període específic com a punt de connexió. Una mica com el cèlebre Tàrraco Viva, si us hi fixeu.

Així doncs, això és una crida a tots els que, amb el poc temps del que disposem, vulguin venir a fer públic el seu material, productes o afició. Disposareu de lloc (ens han dit que muntaran carpes) i podreu, fins i tot, oferir els vostres productes al públic sense que l’organització us cobri res. Si en voleu saber més coses encara, podeu llegir aquesta entrada del bloc La Trompa de Nyarla; i, si el tema us interessa prou, poseu-vos en contacte amb nosaltres al correu jangonzalo [arrova] gmail.com, o també a webmestre [arrova] wargames.cat.

• Font: The Catalan Wargames Resource
• Enllaç: Fires i Festes - Festa de la Batalla de Torredembarra
• Enllaç: Aj. Torredembarra - Festa de la Batalla de Torredembarra

Aplec independentista - Pacte dels Vigatans 1705
     Diumenge 16 de maig del 2010

Per sisè any consecutiu, i des del 2005 amb l’aniversari dels 300 anys, Òmnium Cultural i d'altres entitats osonenques commemorarem el conegut com a Pacte dels Vigatans a l’ermita de Sant Sebastià (terme municipal de Vic i parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer). Serà el proper diumenge 16 de maig al matí.

• 11.30h Trobada a l'ermita de Sant Sebastià (Vic, Osona)
• Xerrada a càrrec de Muriel Casals. Presidenta d'Òmnium Cultural.
• Lliurament dels VI Premis Literaris Pacte de Sant Sebastià
• Commemoració del Pacte dels Vigatans. President d'Òmnium Jeroni Vinyet
• Interpretació musical. La muixeranga
• Acte de custòdia de la Flama dels Vigatans, a càrrec de Carla Barnera
• Interpretació musical. Els Segadors
• Signatures de renovació del compromís al Llibre dels Vigatans

La Flama dels Vigatans serà lliurada pel president del Consell de Joves de Riuprimer, Pol Crusellas. El quinqué amb la Flama passarà de família en família fins al 10 de setembre, que serà duta a peu fins a Vic perquè encengui la primera torxa de la Marxa dels Vigatans i acabi cremant el Decret de Nova Planta.

• Font: Òmnium Cultural
• Font: Consell de Joventut de Santa Eulàlia de Riuprimer
• Biografies: Els Vigatans
• Document: Pacte dels Vigatans

Alfons López Tena: Monarquia Catalana

Abans que monarquia o república, l'objectiu és la INDEPENDÈNCIA

(Alfons López Tena / Notari. President del Cercle d'Estudis Sobiranistes / L'Avui 14-mai-2010) Moltes persones pensen que l'Estat català independent ha de ser republicà, per convicció o perquè identifiquen la monarquia amb el Regne d'Espanya, però fóra erroni no fer-se dues preguntes, ¿Què és més convenient per assolir la independència? ¿Què és més favorable per a l'Estat català?

Ja Cambó responia "Monarquia? República?: Catalunya!", i reblava Joan Sales, polemitzant amb Josep Carner: "Totes les nacions tenen defectes i seríem ben pàmfils si imaginàvem que la nostra serà en això diferent de totes les que hi ha i hi ha hagut en el món a fi de fer feliç el príncep dels poetes (...) Fóra en tot cas un escrúpol de monja que de tant voler una nació sense defectes ens deturéssim de fer-la; és que n'hi pot haver cap de pitjor que la inexistència? Somniar perfeccions ve després d'assegurar existències".

DES D'AQUEST PUNT DE VISTA, NO ÉS RELLEVANT que el catalanisme, especialment d'esquerres, hagi estat històricament republicà, o monàrquic per mera conveniència, perquè es referia i refereix a la forma de l'Estat espanyol, entenent que era més favorable per Catalunya que Espanya fos republicana que no que fos monàrquica. No es tracta d'això, sinó de l'Estat català, de la conveniència de la monarquia o la república per a la Catalunya independent. Qui només vulgui la independència de Catalunya si és republicana, o si és monàrquica, o socialista, o liberal, o europeista, o cristiana, o laica, o multicultural, o pacifista, o solidària, o de tots els Països Catalans alhora, o democràcia avançada, o... (ací cadascú que posi allò que vulgui, el seu "escrúpol de monja" favorit); qui subordini i condicioni la independència al seu model de societat preferit, millor que no es torbi i no continuï llegint aquest article, adreçat als que volen només la independència. I punt. I a part.

SI NOMÉS ENS FIXEM EN LA PROBABILITAT, sembla clar que la Catalunya independent serà una república, per les següents raons: manca de dinastia històrica; context internacional republicà, on en un segle no s'ha creat cap monarquia a Europa, i molt poques al món; i manca de suport popular: els monàrquics a Catalunya són partidaris de la monarquia espanyola i de mantenir Catalunya al Regne d'Espanya, els independentistes catalans no són monàrquics. Nogensmenys, si l'Estat propi és l'objectiu i la dicotomia independència/dependència és a hores d'ara la contradicció principal que desplaça i subordina totes les altres, el dilema monarquia/república esdevé una contradicció secundària que s'ha de resoldre al servei de l'assoliment de l'Estat propi. Fer el contrari fóra caure en l'oportunisme dogmàtic, per insistir en la centralitat d'una contradicció ara no principal (monarquia/república, capitalisme/socialisme, etc.) en el moment erroni.

DOS SÓN ELS escenaris que recomanen l'adopció de la forma monàrquica, si s'esdevenen:

1. Les facilitats que pot oferir a l'establiment i consolidació de l'Estat català el manteniment de la dinastia borbònica espanyola, bé tenint com a cap d'Estat català el que ho sigui a Espanya, tal com s'esdevé a molts Estats de la Commonwealth que mantenen com a cap d'Estat el britànic; bé iniciant una nova dinastia amb una branca de la família real espanyola. Només s'esdevindrà si els espanyols s'avenen amb més facilitat a la independència catalana si mantenim la seva casa reial, i si aquesta l'acceptés i propiciés. És un escenari improbable però possible, encara que molt arriscat per a la pròpia casa reial espanyola: donada la xenofòbia anticatalana que predomina a Espanya, podria ser que l'establiment de l'Estat català amb rei o reina compartit amb Espanya o provenint-ne, provoqués el seu derrocament a Espanya, i una situació altament paradoxal: república a Espanya, monarquia espanyola a Catalunya, tal com s'esdevingué a Àustria i Hongria entre 1918 i 1947: república a Àustria, monarquia austríaca a Hongria, no proclamada per veto dels aliats però mantinguda mitjançant el govern per un regent.

2. La superior projecció de la marca Catalunya com a Estat monàrquic que com a Estat republicà. Hi ha al món més de dos-cents Estats, i menys del 10% són monarquies. Esdevenir-ne donaria a l'Estat català un plus de visibilitat, especialment si s'adopta una dinastia altament visible al món i seguint l'exemple noruec s'entronitza a Catalunya la casa històricament rival de la borbònica espanyola: els Windsor, que regnen a Gibraltar. Tenir com a rei un fill de Lady Diana Spencer, i nét de la reina Elisabet II, projectaria al món la marca Catalunya amb molta més eficàcia i extensió, sense cap més despesa addicional a la que genera un cap d'Estat, rei o president. Nogensmenys, a Europa tots els nous Estats independents han adoptat als segles XX i XXI la forma republicana, amb les soles excepcions de Noruega i d'Albània, aquesta de curta durada. Noruega és el cas més interessant: per referèndum es va triar la forma monàrquica quan es va independitzar de Suècia (1905-1907), i va nomenar rei un príncep danès, monarquia històricament rival de la sueca, amb qui competia per l'hegemonia al Bàltic i el domini sobre la mateixa Noruega. És, però, altament improbable, per manca de suport popular i polític a l'establiment de la casa de Windsor com a casa reial de Catalunya.

EN CONCLUSIÓ, EL FUTUR ESTAT català independent serà probablement una república, però cal no menystenir els avantatges que per a la seva creació i projecció ofereix la monarquia, i esprémer els escenaris que la farien possible, al servei sempre de l'objectiu principal, que no és la república: és la independència. Sense existència no hi ha atributs, sense Estat no hi ha ni monarquia ni república, sinó la que tenen els que sí que en tenen d'Estat propi, els espanyols, i que decideixen per nosaltres i ens imposen la seva monarquia o la seva república.

Per a Catalunya l'objectiu no és ni la monarquia ni la república, ho és la independència, tenir Estat propi, i al servei d'aquest objectiu tota la resta és instrumental, tot allò que sigui "escrúpol de monja", en paraules de Sales, no té cap mena d'importància. Per assolir la independència s'ha de fer, per dir-ho a la valenciana, "lo que més convinga, lo que faça falta". Aprenguem de Cambó. Monarquia? República?: Independència!

• Font: L'Avui - 14-mai-2010

El Baluard de Migdia i la muralla del mar sucumbeixen
     entre els pisos i una miniplaça

(Albert Balanzà / L'Avui 26-abr-2010) Dos anys i mig després que aquest diari informés de la troballa d'un llenç de la muralla del mar al solar de l'Estació de França que toca a l'estació de metro de Barceloneta, la promoció immobiliària de Sacyr Vallehermoso ha culminat fa pocs dies els tres primers edificis (els menys alts) i ha obert l'ampliació de la plaça Pau Vila, deixant a la vista el pitjor dels escenaris per a la memòria històrica de la ciutat, que fins ara només es podia intuir a vista d'ocell: el tram de muralla i el baluard del Migdia han quedat totalment enfonsats i separats provisionalment per tanques de l'Ajuntament.

La miniplaça interior s'ha culminat just a nivell del límit superior de les restes arqueològiques i el més calent és a l'aigüera en la previsió de fer visible la muralla a través d'una peixera transparent només visible des del pàrquing subterrani dels edificis. Els paletes, a pesar que aquesta setmana segons fonts de la immobiliària ja se signaran les escriptures dels tres primers blocs acabats, treballaven dijous a tota marxa per tenir acabats el pròxim mes de novembre la resta d'edificis (els més alts) d'una promoció de 288 habitatges d'alt estànding. Malgrat la crisi i la repercussió mediàtica de les troballes arqueològiques -al mateix solar s'hi va trobar, el maig del 2008, un vaixell del segle XIII-, la immobiliària no ha tingut problemes per col·locar els pisos i ja té el 90% de tota la promoció venut.

L'Ajuntament de Barcelona, que a través de l'alcalde, Jordi Hereu, va manifestar el maig del 2008 que faria un passeig arqueològic per conservar les restes, ara com ara només té clar que qualsevol protecció de la muralla i del baluard formarà part d'una segona fase de la reforma urbanística que ha d'incloure l'aixecament d'un altre edifici, en aquest cas d'habitatge protegit, que aniria lligat a la construcció d'habitatges en els quals s'han de recol·locar veïns desnonats de la Barceloneta i altres aspirants del registre únic de pisos de protecció oficial.

A l'espera de la concreció d'aquest i dels altres edificis, doncs, poca cosa quedarà de la modificació del planejament del conjunt urbanístic de l'Estació de França que va ordenar l'Ajuntament per salvar la muralla i el baluard. Aquest canvi va comportar una modificació del Pla General Metropolità i de les qualificacions dels terrenys. També es va moure de lloc l'edifici del Patronat de l'Habitatge, que va créixer en alçada per deixar més espai lliure a nivell de carrer. Però finalment les edificacions de Sacyr han quedat enganxades a la muralla i ara l'únic que va acumulant pols són les restes històriques.

Salvem el Baluard de Migdia !

• Font: L'Avui - 26-abr-2010
• Enllaç: FEHC
• Enllaç: Facebook - Salvem el Baluard de Migdia

Zaragoza recrea la batalla de la Guerra de Sucesión
     en su 300 aniversario

Zaragoza. 21/4/2010 - Cerca de 400 voluntarios de ocho países diferentes recrearán la Batalla de Zaragoza. Los días 15 y 16 de mayo la capital aragonesa viajará en el tiempo a agosto de 1710 cuando se enfrentaron los ejércitos borbónicos y aliados en la Guerra de Sucesión. La representación tendrá lugar en Macanaz, Paseo Independencia y Torrero. El consejero de Cultura y Grandes Proyectos, Jerónimo Blasco, ha adelantado que los tres lugares acogerán campamentos y pequeños escaramuzas, mientras que la gran batalla se celebrará “a petición popular” en el escenario dónde realmente ocurrió, en el barrio de Torrero.

“Tendrá lugar junto a Ikea en un lugar que ya hemos delimitado”, ha precisado. El Ayuntamiento destinará 100.000 euros a los actos que contarán además con los recursos de los patrocinadores. “Consideramos que es una actividad rentable para la ciudad, pues es un atractivo turístico”, ha indicado Blasco. Este evento forma parte del proyecto municipal de que la ciudad sea el escenario todos los años de una recreación histórica y entrar así en el calendario de ciudades españolas que organizan este tipo de actos. “Los años impares se realizará una recreación histórica de Los Sitios, mientras que los pares haremos otro momento de la historia de Zaragoza”, ha informado el consejero.

Así, el pasado año comenzó esta serie de actividades con un recuerdo a Los Sitios de 1808, acto que “tuvo un gran éxito” con la asistencia de más 50.000 personas. A Zaragoza llegarán recreacionistas de Francia, Italia, Irlanda, Reino Unido, Suecia, Letonia, Finlandia y de comunidades autónomas españolas. Además, la recreación de la denominada Batalla del Monte de Torrero contará con 30 caballos y seis piezas de artillería los que protagonizarán los actos previstos.

• Font: aragondigital.com
• Enllaç: Aetas Rationis

Jordi Creus: Volem ser referent

El Telenotícies de TV3 es va fer ressò, ahir, de la posada en marxa tant del nou web de Sàpiens com dels de Descobrir Catalunya i Cuina. Mentre veia aquelles imatges i sentia la veu del Jordi Aguilera explicant-ho, vaig sentir-me orgullós de les nostres marques i, sobretot, de la gent que les fa possibles. Queda molta feina per fer, és veritat, però els nostres portals —els tres mencionats més de de Time Out Barcelona— han començat amb bon peu per convertir-se en referents en el món de la història, el turisme, la gastronomia i l’oci, tal com ja ho són els seus germans de paper. Des del punt de vista de Sàpiens, aquesta nova finestra ens ha d’ajudar a ser molt més actius i a tenir una major relació amb els nostres lectors. Des de sempre, aquesta ha estat una de les nostres obsessions. Ara tenim una eina molt potent, plena de propostes interessants i de blogs amb ganes de dir coses tant pel que fa al nostre passat com a aquells fets de l’actualitat susceptibles d’anàlisi en clau històrica.

Jordi Creus; director de la revista Sàpiens

• Enllaç: www.sapiens.cat

La revista «Sàpiens. Descobreix la teva història»
     estrena web, facebook i twitter

• Enllaç: www.sapiens.cat

Coronel Francesc Macià i Bac de Roda

Un parell de llibres sobre el Coronel de Fusellers Francesc Macià i Ambert - Bac de Roda, Màrtir de la Pàtria; la primera és una biografia obra de mossèn Pladevall editada per Rafael Dalmau en la col·lecció Episodis de la Història. La segona és una obra magna editada per l'ajuntament de Massies de Roda obra d'En Florenci Barniol i d'En Jordi Vilamala.

Francesc Macià i Ambert, «Bac de Roda» Heroi de la Guerra de Successió		Francesc Macià i Ambert, Bac de Roda (1658-1713)

• Secció: Bibliografia

• Youtube: Màrtirs de la Pàtria 1714 : Coronel Francesc Macià i Bac de Roda
• Biografies: Macià i Ambert - Bac de Roda, Francesc

Diada de la Mare de Déu de Montserrat (27-abril)
     El Virolai

El Vilorai és l'Himne dedicat a la Mare de Déu de Montserrat que comença amb els versos “Rosa d’abril, Morena de la serra, de Montserrat estel”. La lletra fou composta per Mossèn Jacint Verdaguer i el 1880 fou publicada amb motiu del Mil·lenari de Montserrat; en el programa del mil·lenari s'oferí el premi d’un flabiol d’or a la millor melodia que s’adaptés al text de Verdaguer. El 25 d’abril del 1880 fou declarada guanyadora la melodia de Josep Rodoreda.

• Font: Escolania de Montserrat
• Enllaç: Abadia de Montserrat

El catedràtic F. Xavier Hernàndez Cardona
     s'afilia a l'associació patriòtica Reagrupament
     en l'aniversari de la batalla d'Almansa (25-abr-1707)

El Bon Patrici i insigne historiador Francesc Xavier Hernàndez, doctor en història contemporània i catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona, s'ha associat a Reagrupament Independentista aquest diumenge, 25 d'abril, coincidint amb el 303è aniversari de la batalla d'Almansa. Hernàndez ha triat el 25 d'abril pel simbolisme que s'ha atribuït a aquesta data com a inici de la pèrdua de les llibertats nacionals dels Països Catalans.

Doctor en història contemporània i catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona. Ha ocupat diferents càrrecs de gestió a la UB, el més rellevant dels quals com a president de la Divisió de Ciències de l’Educació. En el camp de la Història, les seves contribucions més rellevants han estat en història militar, amb la reconstrucció de batalles com la d’Empúries, Muret i de l’Ebre, l’excavació arqueològica i interpretació de batalles com les de Talamanca, Prats de Rei, Cardedeu o l’Ebre, o treballs de gran abast com els quatre volums de la Història Militar de Catalunya. Tot seguit el seu article:

El mal d'Almansa. 25 d'abril de 1707

A les tres de la tarda del 25 d’abril de 1707 els soldats aliats van atacar decididament l’exèrcit borbònic, amb coratge i decisió, però no els va somriure la victòria. La Guerra de Successió, un conflicte d’abast mundial, no es va decidir, però, en aquell encontre. Els exèrcits del nostre rei Carles III encara van triomfar a Almenar i Saragossa el 1710 i en els fronts europeus els aliats sovint van acaronar la victòria total. Tanmateix, la fi del conflicte es va segellar a les taules de negociació d’Utrecht, l’absolutisme dels Borbó, una via morta en la història d’Europa, en va sortir triomfant. Almansa no va decidir res, però la derrota d’Almansa va ser premonitòria del totalitarisme. El mal d’Almansa va aniquilar successivament les llibertats del País Valencià, Aragó i de Catalunya i Mallorca. I el mal d’Almansa inherent a l’absolutisme ha bufat de llavors ençà portant misèria, terror i opressió.

Els Borbó, encara avui, continuen essent la pedra angular, l’emblema, de la política espanyola. Els Borbó van engendrar la Dictadura de Primo de Rivera i els monàrquics van preparar la monstruosa sublevació de 1936. El 1947 els Borbó no van tenir dubtes, Don Joan va renunciar a qualsevol intent d’instaurar la democràcia i va pactar amb Franco la continuïtat dinàstica. La monarquia va falcar durant tres decennis, i de manera directa, una sanguinària dictadura responsable de crims contra la Humanitat. El príncep Joan Carles va ser durant anys col·laborador íntim de Franco. No estava defensant la democràcia ni a l’exili ni a l’oposició, estava amb el dictador i, òbviament, ningú l’obligava. I el vent d’Almansa va continuar bufant.

La segona restauració borbònica del 1975, molt similar a la primera restauració borbònica del 1874, va portar un règim postfranquista vertebrat per la Constitució del 1979 dissenyada per garantir la impunitat i continuïtat dels franquistes, i també per assegurar la pervivència de la cultura política franquista i els seus valors nacionals i socials. Una democràcia formal, però no real, perquè no hi pot haver democràcia sense cultura democràtica. Una democràcia almansina en la qual els partits dinàstics, controlats per aparells sistemàticament dominats per desvagats, incompetents i ignorants s’han preocupat exclusivament del propi benefici.

Almansa ens va donar i ens dóna estatuts d’autonomia que, amb l’aplaudiment, l’ajut i la mala gestió dels nostres partits dinàstics (PSC, CiU, ERC, ICV) serveixen per legitimar l’espoli del país. Trenta anys d’estatuts han posat Catalunya contra les cordes. Almansa, a Madrid i a Barcelona, és la corrupció política generalitzada, és la inexistència d’un sistema judicial, la ineficàcia d’un sistema educatiu, el desgavell de les polítiques econòmiques i d’immigració, el centralisme absurd dels transports, la vulneració de les llibertats individuals i col·lectives… El mal d’Almansa campa com mai i empeny l'única institució eficaç de l’Estat: els ordinadors d’hisenda encarregats d’escurar i arruïnar la classe mitjana, especialment la dels Països Catalans. L’acceptació col·laboracionista del marc imposat per la monarquia i la Constitució espanyoles ens està portant a una situació terminal amb l’aplaudiment del nostre parlament de 'sipaios'.

Avui, com ahir, el mal d’Almansa només té una resposta: la lluita per la llibertat. Cal canviar les regles del joc, això no dóna més de si, cal una ruptura democràtica, la Constitució espanyola no ha estat una drecera, és una via morta. La independència de Catalunya ja no és solament una qüestió ètica o estètica esdevé un imperatiu de dret i del dret a la supervivència. Contra el mal* d’Almansa: república i llibertat.

• *nota d'edició: substituït el nom específic
• Font: Reagrupament (El mal d'Almansa. 25 d'abril de 1707)
• Font: Reagrupament (F.X.Hernàndez s'associa a Reagrupament en l'aniversari de la batalla d'Almansa)
• Enllaç: F.X. Hernàndez Cardona

Miquelets de Catalunya - Diada de Sant Jordi
     Desfilada a Manresa del Regiment de la Generalitat

L'Associació Cultural Miquelets de Catalunya es complau a convidar-vos el proper divendres 23 d'abril amb motiu de la festivitat de Sant Jordi patró de Catalunya, a la desfilada que protagonitzarà pel centre de Manresa el Regiment de la Generalitat (1705-1714). La desfilada començarà a les 7 de la tarda i farà el recorregut d'anada i tornada entre les places de Crist Rei i de Sant Domènec, amb l'anada pel passeig de Pere III i la tornada pel carrer d'Àngel Guimerà. Els fusellers del regiment realitzaran salves d'honor a les places de Crist Rei i de Sant Domènec. Els músics interpretaran diverses marxes, entre elles la "Marxa de Cardona", composada en honor dels darrers defensors de les llibertats de Catalunya que en aquesta fortalesa no van capitular fins el 18 de setembre de 1714.

• Enllaç: Miquelets de Catalunya

Diada de Sant Jordi

En la Diada de Sant Jordi es commemora la mort del màrtir cristià Jordi de Capadocia, que segons la Llegenda Àuria fou executat per la seva fe el 23-abr-303 d.C. Sant Jordi és el patró d'Aragó i de Catalunya.

Des del 1461 esdevingué festa de precepte al Regne d'Aragó i un cop aprovat l'estatut d'autonomia un dels primers acords de govern fou el de declarar aquesta data com a "Día de Aragón" (Día Nacional d'Aragón - Diada Nacional d'Aragó).

A la nostra Pàtria Sant Jordi fou el protector de la Generalitat de Catalunya; en les Corts Generals de 1436-1437 la Generalitat proposà convertir la Diada del Màrtir catòlic en festa de precepte, fet que fou convertit en Constitució el 1456 en les Corts Generals de 1454-1458, i comunicat en públic pregó el 17-abr-1456. Amb el temps Sant Jordi no només esdevingué patró de la Generalitat, sinó també de tot Catalunya. Alhora durant el 1400's en la Diada de Sant Jordi se celebrava la Fira de les Roses o Fira dels Enamorats al Palau de la Generalitat, documentant-se que des del 1600's es regalaven roses a les dames catalanes que assistien als actes organitzats per la Generalitat de Catalunya. Des de principis del segle XX el Dia internacional del llibre es celebra també el 23 d'abril, commemorant la mort de Miguel de Cervantes, i coincidint per tant amb la Diada de Sant Jordi.

• Enllaç: Día de Aragón
• Enllaç: Diada de Sant Jordi

Lealtad cathalana purificada
     De invidiosas calumnias entre llamas de sufrimientos,
     en el Crisol de la constancia ; ESMALTADA
     Con lo heroyco de la Resolucion de defenderse
     Cathaluña por el Rey y por la Patria.

Barroca exhortació panegírica de la resolució de continuar la guerra presa per l'Excel·lentíssim i Fidelíssim Principat de Catalunya el 6-jul-1713, explicant els motius que provocaren l'inici de la Guerra per a la Successió el 1705 i justificant la resolució de 1713, a fi de rebatre les acusacions i difamacions borbòniques contra Catalunya. Tot en castellà per a què ho entenguessin aquells que no ho volien, ni ho volen, entendre:

«Cathaluña, Patria, servicio al Rey, Cathalanes, heroysmo, Nacion Cathalana, Capitales Enemigos que son Francia i Castilla, Libertad de la Patria», etc, etc, etc

Lealtad Cathalana (1714)

• Font: Fons de la Guerra de Successió
• Secció: Bibliografia històrica

II Assemblea Nacional: Segon Impuls

• Font: Reagrupament

"Ramon Vilana Perles. La proposta catalana"
     d'en Sebastià Sardiné i Terrentallé

En Sebastià Sardiné, fill d'Oliana com En Ramon de Vilana Perles, ens descobrirà la biografia d'aquest olianès que ha esta definit com el polític català que ha tingut mai més poder sota les seves mans. En Sebastià Sardiné no tant sols ha recopil·lat la bibliografia existent sobre el prohom, sinó que ha consultat als arxius d'Itàlia i de Viena. En la seva conferència ens farà una primera aproximació a la biografia d'En Ramon de Vilana Perles.

• Conferència: Primera aproximació a la biografia de Ramon Frederic de Vilana Perles i Camarasa
• Lloc: Sala polivalent del pabelló esportiu d'Oliana (vila natal d'En Vilana Perles)
• Data i hora: Dissabte 24 d'abril, a les 19:00h de la tarda

Representació de la marxa cap a l'exili des del port de Barcelona de l'emperadriu Elisabet acompanyada pel secretari Ramon de Vilana Perles el 19-mar-1713 (Recreació historicista del segle XIX)

• Font: Díptic
• Font: Flyer

L'Arrel Acció Cultural - Olesa de Montserrat

El Bon Patrici Xavier Rota es complau convidar-vos a la presentació pública d'una nova associació cultural a Olesa de Montserrat: L’Arrel Acció Cultural. L'acte s’esdevindrà el divendres 16 d’abril de 2010 a les 18:30h a la Biblioteca Santa Oliva. L’acte anirà acompanyat de la conferència “L’origen del nucli antic: La sagrera d’Olesa”, a càrrec del Sr. Alfred Mauri i Martí (Doctor en Història Medieval i professor de l’Escola Superior d’Arxivística i Gestió de Documents).

• Presentació: L’Arrel Acció Cultural - Olesa de Montserrat
• Conferència: L’origen del nucli antic: La sagrera d’Olesa (Sr. Alfred Mauri i Martí )
• Lloc: Biblioteca Santa Oliva (Olesa de Montserrat)
• Data i hora: Divendres 16 d'abril, a les 18:30h de la tarda

"La Coronela de Barcelona"
     Nou llibre d'en F. Riart, F.X. Hernàndez i X. Rubio

Una nova il·lustració d'en Guillem H. Pongiluppi pel llibre “La Coronela de Barcelona” d'en Francesc Riart, F.Xavier Hernàndez i Xavier Rubio, que aviat publicarà Rafael Dalmau Editor.

• Font: Guillem Pongiluppi

La batalla de les paraules (dels conceptes i de les idees)

Comentari del blog "Per a bons patricis":

De la mateixa manera que alguns conceptes i etiquetes es deixen a mans dels adversaris (com fan els nacionalistes espanyols amb el terme nacionalista), altres, que no vénen marcats per prejudicis, sinó que incorporen un prestigi innat, són immediatament confiscats pel nacionalisme espanyol. Un exemple històric és el de "constitucionalisme" i "constitucionalistes". Es tracta d’un concepte, associat a la idea d’estat de dret, que el nacionalisme espanyol ha fet seu amb increïble intensitat durant els darrers anys, fins a presentar-lo com a antònim del concepte de nacionalisme, especialment a Euskadi. Més enllà de les connexions amb la filosofia política contemporània (en concret, amb teories que defensen enquadraments no de tipus nacional-identitari, sinó cent per cent polític en base a un marc democràtic comunament acceptat), quan nosaltres els catalans parlem de constitucionalistes, si no ignoréssim (com fem tant sovint) absolutament la nostra història, hauríem de comptar en primer lloc amb les nostres pròpies bases històriques.

Perquè durant segles, fins a liquidar els espanyols violentament la nostra sobirania, Catalunya construí un constitucionalisme de primer nivell, en paral·lel als millors referents europeus (Anglaterra i els Països Baixos). Els que disposàvem d’un estat de dret dins les concepcions de l'època, on les decisions del poder absolut eren limitades per normes constitucionals pactades amb una assemblea representativa érem nosaltres. Ells, partidaris de normes estables i acordades, no ho han estat gairebé mai. Els constitucionalistes, doncs, érem [som, i hem de ser] nosaltres. Que consti.

I afegim: titllem-los de "jacobins", "jacobinots", "espanyolistes", "unionistes", "autonomistes" o "estatutistes" que és el que, realment, són.

• Font: Per a bons patricis

Villancet a la Mare de Déu de la Cinta de Tortosa

Una mostra de la música barroca catalana que sonava durant la "Guerra de Successió", obra del compositor valencià afincat a Tortosa Josep Escorihuela (1674-1743); es tracta de l'ària amb què finalitza el villancet (no confondre amb les nadales de Nadal) “Al ver que María”, que es pot sentir al disc "Arda el Ayre", interpretat pel grup l'Harmonia del Parnàs sota direcció de Marian Rosa Montagut.

Mare de Déu de la Cinta (Tortosa)

• Música barroca: Arda el Ayre
• Àudio: El valencià Josep Escorihuela i la música del barroc català
• Enllaç: De villancicos, tonos humanos i zarzuelas
• Enllaç: Reial Arxiconfraria de Nostra Senyora de la Cinta

El Baluard de Migdia de 1714, tapiat

Les restes de la muralla i el baluard de Migdia de 1714 han quedat emparedats pels nous edificis, mentre l’Ajuntament de Barcelona encara rumia com fer el passeig arqueològic que va prometre

El baluard de Migdia i un tros de muralla de mar quan estava quasi del tot excavat el mes de novembre del 2007. Aquestes restes i altres vestigis arqueològics es van trobar sota la platja de vies de l’estació de Rodalies / XAVIER BERTRAL

L'Avui; Maria Favà; Ult. Act. 23/11/2009 01:59

El tram de la muralla de mar i la part del baluard de Migdia que van aparèixer al subsòl dels terrenys del que va ser l’estació de Rodalies de Renfe a la Barceloneta ja quasi no es veuen. Tots dos elements han quedat emparedats per vuit edificis d’una promoció immobiliària de Sacyr Vallhermoso que ja està pràcticament acabada. Només es veu un tros petit del mur i, des de l’aire, la vora superior del que podria ser un camí de ronda.

Mentrestant, l’Ajuntament encara s’està pensant com es pot fer realitat el passeig arqueològic que l’alcalde, Jordi Hereu, va anunciar el 10 de maig del 2008, quan, a més del baluard i la muralla, que havien aparegut un any abans, es va descobrir en aquest mateix indret un vaixell del segle XIII.

Els experts van coincidir que tantes troballes juntes s’havien de fer ressaltar i es va constituir una comissió, formada per diversos departaments de l’administració, per vigilar que Vallehermoso mantingués a la vista la muralla. Un any i mig després, els edificis ja estan a punt de ser ocupats i se sap que la muralla només es podrà veure des del primer pis de l’aparcament subterrani. És difícil d’imaginar en què consistirà aquest passeig, si finalment es fa, i si quedarà algun element visible.

De tots els historiadors consultats perquè opinessin sobre aquesta obra, només Francesc Xavier Hernàndez Cardona ha volgut donar el seu parer. “La destrucció del patrimoni vinculat a l’epopeia catalana de 1705-1714 ha estat sistemàtica. En el seu dia l’oriolbohiguisme [en referència a l’arquitecte municipal Oriol Bohigas] provincià va generar una cultura de demolició que es va concretar en l’arc de Santa Maria, la deformació del Fossar de les Moreres, la destrucció de la muralla de la Ciutadella i la cruel destrucció del barri de Sant Pere”, diu aquest historiador i catedràtic de didàctica de les ciències socials de la UB. “Fa pocs mesos es va excavar i colgar el portal de Sant Daniel, del baluard de Santa Clara. I en aquests moments l’empresa Sacyr, que col·labora amb l’Ajuntament en la degradació del paisatge urbà de la Barceloneta, està procedint a emparedar el baluard de Migdia i la muralla de mar”.

Una peixera al pàrquing

Les restes arqueològiques van aparèixer quan la immobiliària va començar a excavar per fer els fonaments. Primer es van tronar altres vestigis de diverses èpoques i finalment es van descobrir el baluard i el tros de muralla. L’AVUI va informar de la troballa el 21 de novembre del 2007 i va denunciar que la immobiliària, en vista de la lentitud de l’Ajuntament, ja havia decidit tapar les restes i oferia col·locar una mena de peixera al pàrquing del primer subsòl, a través de la qual es podria veure un tros del baluard.

Dues setmanes després, el 5 de desembre, la comissió de govern de l’Ajuntament va aprovar una modificació del planejament del conjunt de l’Estació de França per tal de poder preservar la muralla i el baluard i va obligar Sacyr Vallehermoso a canviar la disposició dels edificis perquè la muralla quedés exempta. Aquest canvi va requerir una modificació del Pla Metropolità i de les qualificacions dels terrenys. També es va moure de lloc un edifici del Patronat de l’Habitatge, que va créixer en alçada per deixar més espai lliure a nivell de carrer. Però finalment les edificacions de Sacyr han quedat enganxades a la muralla.

• Font: L'Avui

Processó de la Mare de Déu dels Dolors de Vic
     Passió barroca catalana

Enguany i com cada any la Venerable Congregació dels Dolors ha reunit mig miler de penitents que embolcallats per un nombrós públic han desfilat pel casc antic de Vic. Com en d’altres ocasions la tradicional processó de la Mare de Déu dels Dolors (o Processó dels Armats o Processó del Silenci) ha comptat amb la participació dels bisbe Romà Casanova.

Les Processons dels Dolors s'han celebrat tradicionalment el Divendres dels Dolors malgrat que a diversos llocs es realitzen el diumenge de Rams. Es tracta d'una processó que protagonitzen els misteris que subratllen els dolors que patí Maria al conèixer el destí del seu fill, i especialment, el de la Dolorosa, una imatge o talla de la Mare de Déu que plora en solitud. En aquelles poblacions on no hi ha imatge de la Mare de Déu dels Dolors, es passeja en processó (i malgrat que litúrgicament Crist encara no ha estat clavat a la Creu) el pas de la Pietat, la imatge de la Mare de Déu amb el cos de Jesucrist sense vida als seus braços.

A Catalunya, el culte a la Mare de Déu dels Dolors s’inicia a les acaballes del segle XI, tot i que el seu màxim esplendor l’assoleix amb l’expansió de les predicacions dels frares franciscans al segle XV. Hom creu que aquest dia, abans o després de la Processó dels Dolors, plou o ha de ploure, doncs s'associa a les llàgrimes de Maria, Mare de Déu.

• Font: La Devocioteca
• Font: Bibliogoigs

Conferència i sopar-tertúlia CCH
     "La coronela de Barcelona al setge de 1713-1714"

El passat 16 de març a la sala d’actes del Centre Comarcal Lleidatà, en Xavier Rúbio i en Francesc Riart ens van portar a conèixer la Barcelona militar i el paper de la Coronela, més enllà del que ens haguéssim pogut imaginar. Amb una conferencia molt il·lustrativa i aclaridora, tant per part del Sr. Rubio com de l’il·lustrador i dibuixant Francesc Riart, se’ns va explicar i desmitificar la coronela, mal entesa com a unitat tal i com la representen les pintures romàntiques del segle XIX.

• Crònica de l'acte
• Presentació d'en Xavier Rubio (pdf)
• Grabació de la conferència (mp3)
  

• Enllaç: CCH - Cercla Català d'Història

Avís als catatònics: eleccions 2010

Article d'en Joan Carretero publicat al diari L'Avui amb el títol de Catalunya catatònica

En els darrers temps, els ciutadans de Catalunya han contemplat, amb gran estupefacció, una colla d’esdeveniments que han posat en evidència un país feble, sense tremp ni energia, per afrontar el present i el futur amb cap mena d’optimisme.

Així, s’han succeït situacions caòtiques en la mobilitat ciutadana provocada pel funcionament dels trens de rodalia, també pels xàfecs –la sequera només fou pal·liada per les pregàries a la Moreneta–; en les comunicacions i els serveis bàsics com l’energia elèctrica, col·lapsats per una minsa nevada; en la gestió d’un incendi forestal, amb la dramàtica mort d’uns bombers en acte de servei, que serveix per a debats estèrils i frustrants; en el sistema educatiu, incapaç de portar-nos cap a l’excel·lència desitjada; en com n’és, d’absolutament impotent, la capacitat política de Catalunya, per a les negociacions de l’Estatut d’Autonomia i del finançament; en unes dades econòmiques que situen Catalunya en posició de màxim risc, i en tot de més casos i maneres d’obrar que fan de Catalunya una nació en franca decadència.

La Generalitat, govern i Parlament, no té ni la capacitat ni la voluntat de liderar la societat. No vol –tampoc pot gaire– exigir a les grans empreses oligopolístiques, que fan i desfan al seu caprici, els mínims necessaris per garantir uns serveis bàsics de qualitat, mentre que els ciutadans rebem el tracte d’administrats, també, en el sentit d’haver de pagar serveis de país del Primer Món però rebre prestacions de país del Tercer Món. Fem ús de la memòria per recordar com el Parlament és ridiculitzat pel dirigent d’una companyia elèctrica, gairebé monopolística a Catalunya, per la desídia d’uns parlamentaris que no es creuen que representen els ciutadans d’un territori maltractat històricament pels dirigents polítics.

Després de la transició política, Catalunya ha consolidat una casta de polítics professionalitzats, sense retorn a la vida civil, permanentment preocupats per ser els primers servidors de la metròpoli i, per tant, incapaços de negociar altra cosa que engrunes, és a dir, fer allò que es coneix com la pràctica del peix al cove. Llinatge de polítics que ha retrobat amb entusiasme les millors dites de la por catalana: “El nostre mal no vol soroll”, “Qui dies passa, anys empeny”. Les qüestions nacionals han esdevinguts folklòriques per deixar pas a l’assumpció de veritats absolutes, presumptament de caràcter progressista, que s’expressen exponencialment en períodes electorals mitjançant la concurrència per part de tots els partits polítics a una subhasta de drets i, tantes com siguin possibles, promeses de més prestacions públiques.

Avui però, amb horror i temor, la crisi econòmica ha evidenciat, a aquest grup social endogàmic que són els polítics professionalitzats, que els diners públics no existeixen per ells mateixos, sinó que són el fruit dels impostos que genera l’economia productiva i, per tant, les empreses no són l’enemic, sinó la font del benestar. Fent palesa la certesa que el país es troba en un carreró sense sortida i necessita una reacció vigorosa i decidida.

En paral·lel, aquest procés de decadència es presenta entre la ciutadania de Catalunya, la qual ha delegat en les institucions públiques bona part de les seves responsabilitats individuals i col·lectives. Ha cregut els missatges dels dirigents polítics, n’ha fet cas, i ara espera que tot ho endreci l’administració. Els ciutadans viuen, en general, una situació volguda de dependència, pensen que tot ha de ser resolt pels altres, que l’esforç individual no cal, que sempre hi ha d’haver algú que es fa càrrec de tot el que l’envolta. L’educació dels fills ha estat transferida al sistema d’ensenyament en progressió idèntica a l’augment del fracàs escolar que va campant amb total indiferència de molts; el sistema de salut trencarà les vores per incapacitat de tots d’afrontar les disfuncions actuals; i fins i tot s’ha establert la conscienciació que, pel que fa als fenòmens meteorològics, l’administració pública se n’encarregarà des de l’inici.

En un país que no es pot regir per si mateix, els serveis i les infraestructures només es mantenen en situacions d’estricta normalitat, gairebé senzillament per inèrcia. Aquest és un avís del quals molts no fan cas, uns perquè exigeixen fer el que els ve de gust en qualsevol circumstància, d’altres perquè han decidit castigar el sistema polític amb la seva indiferència i incloure’s en el gruix d’abstencionistes, actualment en xifres rècord, i amb increment notable d’aquells que voten en blanc.

La catatonia es defineix com una síndrome caracteritzada per la inèrcia i la manca d’iniciativa motora. L’anàlisi que faig del nostre país em porta a concloure que Catalunya en pateix; altrament, estic convençut que disposa de capacitat per sortir d’aquest marasme. Catalunya ha de reaccionar i ha de fer-ho ara. És urgent una mobilització ciutadana per rescatar el país de l’atonia, de la catatonia.

Des de Reagrupament treballem en aquesta direcció, la nostra proposta de país parteix de la necessitat d’una ruptura. L’experiència ha mostrat que cal dirigir Catalunya cap enfora des de dins. El primer trencament volem que es produeixi en les eleccions al Parlament que s’han de celebrar a la tardor. Aquestes eleccions han de ser un plebiscit entre els que ara hi són, aquells que volen que tot segueixi igual, i aquells que volem que Catalunya tingui les eines necessàries per estar, en condicions d’igualtat amb la resta de nacions, en el concert dels Estats del món. Que el nostre país tingui capacitat de defensar els seus interessos, de donar benestar a la seva ciutadania, de disposar d’empreses amb capacitat per competir en els mercats mundials.

A Reagrupament ens esforcem perquè les properes eleccions permetin l’elecció als ciutadans de Catalunya entre el conjunt de partits que plantegen la continuïtat en les maneres de fer des d’un Parlament autonòmic, i una candidatura àmplia i transversal disposada a treballar per fixar el destí lliure del nostre país, compromesa amb la independència de Catalunya i amb la democràcia.

L’astorament pot esdevenir una victòria si la majoria de ciutadans lliures, valents i responsables, diem prou a la resignació, diem sí a la llibertat i sí a la plenitud nacional.

• Font: L'Avui

Exposició sobre la Guerra de Successió
     a Canovelles (Com. Sant Antoni Abat)

La Com. Sant Antoni Abat de Canovelles (Vallès Oriental) es complau en convidar-vos a l'exposició sobre la Guerra de Successió i l'11 de Setembre que s'inaugurarà el proper 4 d'abril a les 18:00h amb motiu de l'Aplec de Canovelles. L'acte de presentació serà a carrec de David Bassa, periodista de TV3 i autor de diversos llibres de tematica historica. A partir del 5 d'abril l'exposició restarà oberta des de les 10:00h fins a les 14:00h i de 16:00h a 20:00h i s'hi exposaran obres originals del període del conflicte, entre d'altres:

• Lloc: El Campanar, c. Sant Fèlix (Canovelles, Vallès Oriental)
• Data i hora: Diumenge 4 d'abril, acte de presentació a les 18:00h de la tarda
• Exposició: a partir del 5 d'abril, de 10:00h a 14:00h i de 16:00h a 20:00h

• Gravat de Felip V i de Carles III de 1705 i 1715
• Llibre de les Constitucions i altres drets de Catalunya de Felip V de 1704
• Llibre de Constitucions de Carles III de 1706
• Llibre del Decret de Nova Planta, any 1716
• Gravat de l'embarcarment de Felip V a Barcelona cap a Italia de 1702
• Gravat de Barcelona 1705
• Gravat de Barcelona atac borbonic de 1706
• Medalla de Anna d'Anglaterra de la victoria aliada del setge brobonica de 1706
• Tres gravats de batalla d'Almenar de 1710 i medalla de la victòria
• Gravat del besamans de Carles III a l'entrada de Barcelona de 1708
• Dos gravats de l'arribada de la princesa Elisabeth de 1708
• Gravat del setge borbònic de Cardona 1711
• Gravat del setge bobònic de Girona de 1711
• Monedes de Carles III
• Gravats de la batalla de Prats de Rei 1711
• El 6 gravats del setge de Barcelona del 1173-1714 de setembre (en diferentes edicions)
• Gravat de la crema de banderes de 1714
• Gravat de Barcelona de 1750 amb la Ciutadella de Barcelona

• Enllaç: Comissió Sant Antoni Abat (Canovelles)

L'excel·lentíssim i fidelíssim Principat Catalunya
     no tingué el títol de regne, i què!

Catalunya no tingué el títol de regne perquè el seu sobirà detentà la dignitat de Comte de Barcelona. Catalunya fou constituïda com un estat medieval pel rei Alfons II d'Aragó el Cast, fill de Ramon Berenguer IV i de Peronella d'Aragó, en unificar legislativa, jurídica i culturalment la majoria dels comtats catalans que estaven sota la seva jurisdicció. I per bé que les jurisdiccions medievals rebien la dignitat dels seus sobirans, el rei Alfons II d'Aragó mantingué com a sobirà de Catalunya el títol del seu pare, el de ser comte de Barcelona. Pere el Cerimoniós li donà la dignitat de Principat en ésser el títol de Princeps el que rebien els comtes de Barcelona en els Usatges de Barcelona.

Per contra, quan en les fonts històriques no oficials es cita a Catalunya en qualitat de regne, no es feia perquè el Principat de Catalunya tingués aquesta dignitat, sinó perquè regne era sinònim d'estat; de la mateixa manera els reis catòlics qualificaven els seus dominis de república, i no pas perquè fossin republicans. Un mateixa paraula, dos significats.

Afegim comentari del blog "Per a bons patricis"

Corts Catalanes

Catalunya no era un regne: i què? De vegades caiem de quatre grapes en les provocacions dels nostres enemics. Un amic em reenvia la pàgina web d'Histocat, on s'apleguen testimonis documentals on s'anomena el nostre país amb l'expressió Regne de Catalunya. En realitat, es tracta de simples mencions de caràcter genèric. No, el nom oficial del nostre país era el de Principat de Catalunya i Comtats de Rosselló i Cerdanya. I no passa res, perquè el que compta és que Catalunya fou un estat dotat de plena sobirania compartida entre el monarca i la terra fins a l'ocupació borbònica d'inicis del Setcents.

Catalunya mantingué una mera dependència formal dels hereus dels reis francs fins al segle XIII. A la pràctica, però, es configurà com un territori lliure dotat de plena sobirania. El seu monarca, però, en ser-ho també del Regne d'Aragó i per tant ostentar ja el títol de rei, mai no tingué la necessitat de dotar "de facto" Catalunya d'aquesta distinció. Junts formaren i desenvoluparen amb l'adquisició de nous territoris (els Regnes de Mallorca i València) l'estructura confederal de la Corona d'Aragó.

Quan els nostres enemics diuen que Catalunya no fou un regne el que volen es dir que mai no exercirem la sobirania. Per replicar-los no cal entrar en el seu joc i discutir sobre si el nostre país tingué o no aquest títol. El que cal és demostrar-los (és ben fàcil), que Catalunya disposà d'un sistema polític propi de plena sobirania compartida amb el monarca, fins i tot el més complet en comparació amb el que desenvoluparen als altres tres territoris de la Corona d'Aragó que sí tenien la definició de Regne.

Resumint en tres aspectes clau:

• El rei i la terra aprovaven conjuntament a la Cort general l'única legislació de caràcter general que podia aplicar-se al país.
• El país disposava de la màxima instància de justícia i cap reu (fora dels eclesiàstics) podia ser extret fora d'aquesta jurisdicció per ésser jutjat.
• Catalunya recaptava i gestionava la totalitat dels impostos generals que es recaptaven en el seu territori.

I afegim: que el títol de regne se'l poden possar allí on vulguin, que nosaltres no volem ser ni com el regne de Provença, ni com el regne de Borgonya, sinó que ens conformen a tornar a ser només un Principat, com ara el Principat de Liechtenstein, el Principat d'Andorra, o el Gran Ducat de Luxemburg.

• Font: Per a bons patricis

Com haurà de ser l'exèrcit de Catalunya?

En el marc de les jornades que han organitzat les JERC a Vilafranca del Penedès, l’analista del CEEC, Pol Molas, va oferir una conferència titulada “Sobirania, Seguretat i Defensa”.

Molas va explicar que, si algun dia Catalunya arriba a constituir-se en estat necessitarà unes forces armades pròpies “ja que no podrem dependre de l’exèrcit espanyol o francès”. L’analista del CEEC va explicar que, utilitzant els models holandès, danès i suec, es pot calcular en un 1’6% del PIB català la quantitat de diners que contarien unes forces armades pròpies. En aquest sentit, va recordar que actualment, Catalunya perd el 10% dels seu PIB, més de 22.000 milions d’euros, en mans de l’estat espanyol, i que, per tant, el finançament per a la defensa nacional no seria cap gran càrrega. Molas també va voler desfer la creença que els catalans no servim per a gestionar qüestions de seguretat i defensa, tot recordant que actualment a Catalunya hi ha més de 24.000 efectius armats entre policies locals i mossos d’esquadra, i que aquest fet és percebut amb normalitat i gestionat des de les administracions pròpies com són els ajuntaments i la Generalitat. També va ressaltar que si de vegades Catalunya ha de recórrer a l’exèrcit espanyol en tasques de suport a catàstrofes naturals, és perquè no disposem d’exèrcit propi, no perquè no siguem capaços de gestionar-lo.

Durant la conferència va fer especial esment a la longitud del litoral català, un fet que obligaria ha disposar d’una potent guàrdia costanera, i va tractar el tipus d’armament que necessitarien les forces armades de Catalunya. Molas va cloure el seu parlament citant l’escriptor Joan Sales que va ser oficial de l’exèrcit de la República durant la guerra del 36-39, amb la següent frase: “tot el que no sigui anar al front amb serietat em sembla un carnaval imperdonable”.

• Font: CEEC (Centre Estudis Estratègics de Catalunya)

Conferència Sàpiens-MHCat
     "Què se'n va fer dels herois de 1714?"

El Museu d'Història de Catalunya presenta la conferència "Què se’n va fer dels herois de la guerra de Successió?", a càrrec de n'Antoni Muñoz i d'en Josep Catà, historiadors, i amb la participació de n'Agustí Alcoberro, director del Museu d’Història de Catalunya, i d'en Jordi Creus, director de la revista "Sàpiens".

Dijous 11 de març del 2010, a les 19:00h, al Museu d'Història de Catalunya

• Enllaç: Museu d'Història de Catalunya

Revista Sàpiens, març 2010
     "Què se'n va fer dels herois de 1714?"

Què se’n va fer dels herois de la guerra de Successió?. Executats, confinats a les presons, castigats o exiliats. Aquests van ser, a grans trets, els destints dels comandaments vençuts de l'últim exèrcit de Catalunya. Després d'una gran tasca d'investigació, Sàpiens ha aconseguit reconstruir la sort, i sobretot, la dissort, dels caps militars més significatius de la defensa de Barcelona i Cardona, i restituir les biografies dels generals Villarroel i Basset. Magnífic i completíssim article de n'Arnau Cònsol, amb la col·laboració d'Agustí Alcoberro, Josep Catà i Antoni Muñoz.

• Enllaç: Revista Sàpines - Grup Cultura 03

Revista Sàpiens, octubre 2009
     "L'entrevista impossible al Mariscal Tinent Villarroel"

Ucronia de la secció l'Entrevista Impossible de la revista Sàpiens, a càrrec de l'historiador i escriptor Jordi Mata. Malgrat que l'entrevista al Mariscal Tinet Antonio de Villarroel y Peláez, Comandant General de l'Exèrcit de Catalunya sigui fictícia, està fonamentada en la documentació històrica sobre la vida i pensament del protagonista.

• Enllaç: Revista Sàpines - Grup Cultura 03

Desperta Ferro! edicions: Urna de l'Honor

De la mà d'en Lluís Vilalta, Desperta Ferro! edicions ha donat un nou pas seguint la línia ja encetada l'any 2008 amb un primer llibret intitulat Catalonia Stands Alone. Ara ha publicat una nova guia electrònica en format PDF dedicada a aportar una nova visió de conjunt dels exèrcits que van participar activament a la guerra més llarga i de més devastadores conseqüències que ha patit mai el nostre país en tota la seva història. Si el primer llibret es centrava en l'exèrcit bastit per la Junta 36ª de Govern de Catalunya després de l'evacuació de les forces imperials i aliades el Juliol de 1713, en aquesta nova obra agafa com a pretext la massiva i furiosa batalla urbana de l'11 de Setembre de 1714 per a compilar i estudiar els regiments borbònics directament involucrats en l'acció.

Igual com el seu predecessor, aquest nou treball que porta per títol Urna de l'Honor s'ha editat com un llibret electrònic en format PDF, contenint tota la informació uniformològica i vexil·lològica al nostre abast relativa als regiments d'infanteria, cavalleria i artilleria de les Dues Corones participants a la batalla, a més de proporcionar dades dels defensors complementàries al Catalonia Stands Alone. Consta en total de 49 pàgines il·lustrades a tot color amb 46 esquemes d'uniformes, 53 dibuixos de banderes coroneles, batallones i institucionals, a més de 2 mapes, 8 reproduccions de gravats de l'època i algunes fotografies -incloent-ne algunes de soldadets pintats. El llibret es clou amb un ample apartat bibliogràfic, per a tots aquells que vulguin aprofondir a la matèria més enllà de la divulgació bàsica que nosaltres hi hem fet. Conjuntament amb el llibret, hi ha un recull de 4 làmines DIN A4 de banderes a dues cares, pensades per a ser utilitzades en wargames en miniatura; com a novetat respecte al nostre primer llibret, aquest recull de làmines es presenta en forma d'un document PDF de 7 pàgines, contenint les 4 làmines abans esmentades, escalades en 3 mides diferents (per a 25mm, 20mm i 15mm). Degut a la seva íntima relació amb el Projecte 11 Setembre 1714 del nostre club, aquesta vegada el nou llibret s'ha publicat primerament en llengua catalana; seguint la línia habitual d'aquestes publicacions, hi ha la intenció de publicar-lo més endavant també en anglès, però això no podrà ser abans de Sant Jordi.

Urna de l'Honor és un llibret PDF que podeu descarregar, de forma totalment gratuïta, a la secció de descàrregues de la web The Catalan Wargames Resource, i d'aquí a pocs dies la trobareu també al web de Desperta Ferro! edicions.

• Enllaç: The Catalan Wargames Resource

Nou número de
     "A Carn! Història Militar Catalana"

Número 12, gener del 2010

• Vincle: A Carn! Revista electrònica d'Història Militar de Catalunya

"Naciones sin nacionalismo
     Cataluña en la monarquía hispánica (siglos XVI-XVII)"
     Xavier Torres Sans

El debat entorn de la forja de les identitats col.lectives al llarg de la història s'ha aguditzat durant els últims temps. En aquest llibre s'examina la possible existència de «nacions sense nacionalisme» en l'Europa moderna, així com el significat del patriotisme en la Catalunya dels Àustries, en la conjuntura de 1640.

     Déu, Pàtria i Rei
     Visca la Terra!

• Font: Universitat de València
• Font: Histocat

"11 de setembre de 1714"
     Proves d'il·ustracions per a còmic de DIDPATRI

DIDPATRI està preparant un còmic sobre la Guerra de Successió centrat sobretot en el setge de Barcelona. En Guillem Pongiuppi ha començat a fer les primeres proves i ja té un bon tros de Barcelona aixecat en 3d per fer els fondos.

• Font: Guillem Pongiluppi

Que tingau un Bon Nadal i feliç any 2010
     Missa del Gall, Sibil.la i nadales, tradicions i identitat
     El Cant de la Sibil·la torna a les esglésies catalanes

El Cant de la Sibil·la torna a sonar aquesta nit a la Catedral de Barcelona, després de 400 anys. El drama sacre va deixar de representar-se a la catedral barcelonina l'any 1575, després que les noves directrius del concili de Trento prohibissin les pràctiques litúrgiques antigues. Ara, a partir dels documents que s'han conservat, el cant tornarà a sonar dins la catedral de Barcelona, de la mà de la soprano Eulàlia Fantova i el cor de cambra de Francesc Valls, que interpretaran el cant a dos quarts de dotze, just abans de la Missa del Gall. A banda, i com ja és tradicional des de fa onze anys, la cantant Maria del Mar Bonet interpretarà el Cant a l'església de la Bonanova de Barcelona.

La catedral barcelonina no és pas l'únic lloc que recupera aquest drama. D'uns anys ençà, algunes viles han tornat a incorporar en les celebracions de Nadal aquest drama del segle X. Enguany ho fa Puigcerdà (Cerdanya) on dimecres que ve, dia 30, tornarà a sonar el cant. Serà a les deu de la nit al Museu Cerdà. On aquesta tradició s'ha mantingut sempre de manera [qüasi] ininterrompuda és a l'Alguer i a Mallorca, on els pobles celebren durant la Nit de Nadal les Matines, les misses que commemoren el naixement de Jesús i durant les quals es fa el Cant de la Sibil·la.

El Cant de la Sibil·la, un anunci de la fi del món, és el drama més antic que coneixem, i és que ja es cantava a Ripoll el segle X. Sembla que deriva de les homilies nadalenques que volien convèncer els descreguts del retorn de Crist. Fins al segle XIII es cantava en llatí però de mica en mica es va anar adaptant al català, a l'occità i al francès.

• Font: Lo carrer del riu
• Font: Festes.org
• Enllaç: Sibil·la llatina

Nit de Nadal i Diada de Nadal durant el Setge de Barcelona de 1713-1714:

Generalitat de Catalunya
     650 anys

• Font: TV3

Puríssima Immaculada Concepció de Maria Santíssima
     Protectora del Braç Militar de Catalunya

La puríssima Immaculada Concepció de Maria Santíssima és un Misteri (impossibilitat de ser explicat racionalment) del catolicisme popular àmpliament arrelat a Catalunya. Durant segles fou durament criticat i combatut per la jerarquia de l'Església fins que, gràcies a la pressió popular, l'Església Catòlica hagué d'acceptar-lo i convertir-lo en dogma el 1854.

La profunda devoció popular vers Maria, mare de Jesús, originà el naixement d'aquest Misteri que sosté que Déu preservà a Maria des del mateix moment de la seva Concepció i, a diferència de la resta de mortals, de ser tacada pel pecat original (Tota Pulcra est Maria - Non macula est in Te - Non macula - Immaculata); per tant, Maria no va ser mai afligida pel pecat i va poder rebre la Gràcia de santedat (Maria Santíssima).

Sota aquest Misteri del catolicisme popular militaren, foren protegits i s'invocaren:

• Braç Militar de Catalunya
• 2on Batalló de la Coronela de Barcelona
• Regiment d'Infanteria nº3 de l'Exèrcit de Catalunya
• Piràmide del Born erigida per Carles III a Barcelona

Al·legoria del Braç Militar de Catalunya

L'àmplia devoció popular vers Maria originà també els Misteris de la "Virginitat perètua de Maria" i el de "l'Assumpció al Cel de Maria" que, malgrat les reticències de l'Església, finalment varen haver de ser acceptats i convertits en dogma de fe.

Diada de la Immaculda durant el Setge de Barcelona de 1713-1714:

Megapresentació DIDPATRI!
     Divendres, 11-des-2009, 19:30h (Memorial 1714)

El grup DIDPATRI de la UB, del qual en formen part En F. Xavier Hernàndez Cardona (Història Militar de Catalunya, Els Exèrcits de Catalunya 1713-1714) i En Xavier Rubio (Almenar 1710), farà un acte de presentació pública sobre els resultats aconseguits en les investigacions del 2009, i els nous projectes a venir:

• Presentació del nou llibre: "TALAMANCA 1714. Arqueologia d'una batalla"
• Presentació de la nova web "WWW.GUERRADESUCCESSIO.CAT"
• Avançament editorial sobre el llibre "GOD SAVES CATALONIA. La intervenció anglesa a Catalunya durant la Guerra de Successió (1705-1711)"
• Presentació de resultats de la darrera investigació a la fossa comuna de Talamanca
• Informació sobre la nova campanya d'excavació al camp de batalla de Prats de Rei.
• Nous projectes en marxa sobre la Guerra de Successió
• Assistència del Regiment d'Infanteria de la Generalitat (Miquelets de Catalunya)
• Copa de cava per tancar l'acte

Megapresentació del DIDPATRI a la seu del Memorial 1714

L'acte tindrà lloc el divendres, 11-des-2009, 19:30h, al local del Memorial 1714 al Fossar de les Moreres (Barcelona)

• Enllaç: Talamanca 1714
• Enllaç: www.guerradesuccessio.cat

Nova web!
     www.guerradesuccessio.cat

El grup DIDPATRI de la UB, del qual en formen part En F. Xavier Hernàndez Cardona (Història Militar de Catalunya, Els Exèrcits de Catalunya 1713-1714) i En Xavier Rubio (Almenar 1710), ha llançat una nova i impressionant web sobre la Guerra de Successió.

Us recomanem a tots que a partir d'ara romangueu atents a aquesta nova web:

Museu Virtual de la Guerra de Successió (1702-1714)

Museu Virtual de la Guerra de Successió

Memorial 158. Olesa als defensors de la Llibertat

Magnífica obra fruit de les investigacions d'en Xavi Rota i Boada, emèrit prohom d'Olesa de Montserrat, impulsor de la monument d'homenatge Memorial 158 en memòria de tots els homes i dones morts en defensa de les Llibertats Nacionals de Catalunya i del rei Carles III, defensor del patrimoni històric de Catalunya, historiador i arxiver, d'ample bagatge cultural i intel·lectual, i insigne patriota català.

"Quaderns d'història Memorial 158" explica la investigació d'en Xavi Rota a l'Arxiu Parroquial d’Olesa de Montserrat, l'estudi, buidatge i transcripció de la informació sobre els 158 soldats (i soldades) austriacistes morts/es durant la Guerra de Successió, la majoria vinguts de terres llunyanes, i que finaren els seus dies a l'hospital d'Olesa de Montserrat, i del monument d'homenatge que en preserva el seu record.

L'obra compta amb el pròleg d'en F. Xavier Hernàndez Cardona: "El Memorial 158 és una petita gran contribució contra l’oblit. El treball de Xavier Rota ha permès recuperar i dignificar la memòria d’alguns d’aquells que, en aquella duríssima Guerra de Successió, van deixar la vida en defensa de les llibertats de Catalunya i per una Europa sense tiranies. Llocs recuperats i històries publicades. La memòria contra la claudicació. Sense història no hi ha passat... ni present, ni futur. Honor als nostres morts. Honor als nostres soldats.”

I és que gràcies a l'esforç, la dedicació i la força de voluntat d'en Xavi Rota, quedarà testimoni que el sacrifici d'aquells 158 homes i dones mai no serà oblidat.

Secció: Literatura i Premsa

Tripartit: un nou desastre
     en la protecció del patrimoni històric català

Catalunya perd l'arxiu fotogràfic Centelles que acabarà a Salamanca

El Tripartit culmina amb desastre la calamitosa gestió en la protecció del patrimoni històric de Catalunya, iniciada ja amb els 20 anys de desídia convergent.

• Font: TV3

La Generalitat de Catalunya restaurarà la tomba
     del rei en Pere III d'Aragó "el Gran"

Per fi una bona notícia sobre la preservació del patrimoni català. Restauració del sepulcre del rei Pere III d'Aragó "el Gran" (comte Pere II de Barcelona), malgrat el greu analfabetisme històric i l'integrisme regionalista de què ha fet gala la Generalitat al difondre la notícia.

El conseller Tresserras ha anunciat que els estudis previs realitzats semblen corroborar que el sepulcre del [comte] Pere II [de Barcelona] el Gran seria l'única tomba reial de la Corona [d'Aragó] d'època medieval que no ha estat [mai] profanada.

• La restauració és una oportunitat única d’obtenir dades sobre la figura d’un dels reis europeus més influents de la seva època i responsable de l’expansió de la Corona d’Aragó per la Mediterrània.
• L’excavació de la tomba pot aportar informació inèdita sobre la vida del [comte] Pere II [de Barcelona], la causa de la seva mort, els rituals d’enterrament, la indumentària i l’armament d’ús reial del segle XIII.
• La inspecció endoscòpica mostra unes restes humanes cobertes per un teixit i permet intuir la presència d’un crani i d’una possible cervellera o casc.
• L’analítica de gasos de dins del sepulcre identifica elements com la brea, el betum, el sílice o herbes aromàtiques, que formen part dels processos d’embalsamament reial.

El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, sota la direcció del Museu d’Història de Catalunya, restaurarà les tombes reials del [Reial] Monestir de [Santa Maria de] Santes Creus, coincidint amb el 850è aniversari del monument, que se celebra l’any vinent. Les tombes reials, que daten del segle XIV, corresponen als reis Pere [III d'Aragó] el Gran, Jaume II [d'Aragó el Just], la seva esposa Blanca d’Anjou i a l’almirall Roger de Llúria. Aquest projecte de restauració l’ha anunciat avui, dia 26 de novembre, en roda de premsa el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras.

El projecte consisteix en una intervenció arquitectònica, arqueològica i escultòrica a les tombes i l’obertura, l’excavació, l’exhumació i l’estudi de les restes humanes dels sepulcres. Segons els historiadors, aquestes tombes reials són els primers exemples de l’art gòtic català. Durant la roda de premsa, el conseller ha destacat especialment l’obertura de la tomba del [comte] Pere II [de Barcelona] el Gran per a la seva restauració i estudi, “ja que els estudis previs que s’han fet d’inspecció i anàlisi semblen corroborar que es tractaria de l’única tomba reial de la Corona [d'Aragó] d’època medieval que no ha estat profanada i que, per tant, podria aportar dades inèdites del rei”. Segons apunten alguns historiadors, podria tractar-se d’una de les darreres tombes d’un rei medieval encara per estudiar (continuar llegint).

• Enllaç: Patrimoni.Gencat

Ernest Lluch, in memoriam
     21-nov-2000 ~ 2009

Ernest Lluch, un dels més destacats economistes de Catalunya de l'escola keynesiana, polític i historiador. Militant del PSC-PSOE, fou Ministre de Sanitat i Catedràtic de Pensament econòmic a la UB. Interessat per la història, publicà diverses obres sobre la Guerra de Successió. Partidari del procés de pau a Euskadi i destacat barcelonista. Fou assassinat per l'organització terroritsta ETA el 21-nov-2000 al garatge de casa seva.

Obres sobre la Guerra de Successió

• La Catalunya vençuda del segle XVIII. Foscors i clarors de la Il·lustració.
• Las Españas vencidas del siglo XVIII. Claroscuros de la ilustración
• L'alternativa catalana (1700-1714-1740). Ramon de Vilana i Perlas i Juan Amor de Soria: teoria i acció austriacistes.

• Vídeo: Ernest Lluch, l'economista
• Vídeo: Ernest Lluch, l'esforç per construir un país
• Vídeo: Lluís Maria de Puig, vicepresident de la Fundació Ernest Lluch
• Enllaç: Fundació Ernest Lluch

• Vídeos i Àudios: La nueva España de Felipe V

El III Centenario de la Batalla de Brihuega,
     por todo lo alto

La Asociación III Centenario de la Batalla de Brihuega (AIIIC) está preparando ya el programa de actos para celebrar en 2010 por todo lo alto las tres centurias transcurridas desde el asalto y la famosa batalla de Villaviciosa, en el municipio de Brihuega, durante la Guerra de Sucesión. Aunque la organización ya ha mantenido una serie de reuniones para fijar los posibles eventos para la ocasión, será a partir de ahora cuando comiencen a formular las solicitudes a las administraciones y para contar con apoyo económico, cuando vayan elaborando un calendario concreto de actos.

Entre las diferentes opciones que manejan se encuentran la recreación de la batalla, reiterar el homenaje –como hace dos años– en el Monumento de los Caídos, la reconversión del tradicional Mercado Medieval en un Mercado Barroco –para responder mejor al espíritu de la época–, celebrar una exposición que ‘dibuje’ mejor el contexto de esta época u organizar un Congreso de Historia, tal vez internacional.

MANOS A LA OBRA

“En breve vamos a seguir con las reuniones, sobre todo para perfilar el aniversario de 2009”, explica Raúl de Lucas, de la asociación. Para esta edición, en la antesala del III Centenario, se prepararán actos más discretos, de modo que sea durante la próxima edición cuando se despliegue con mayor intensidad un calendario de actos sobre este acontecimiento histórico.

“No son tiempos muy boyantes para la financiación de los actos, pero contamos con la Diputación y la Junta, que son indispensables para llevar adelante la programación”, indica De Lucas, que también añade que van a “contactar con entidades privadas y fundaciones” que quieran participar en una celebración tan especial.

Respecto de la tormenta de ideas mantenida hasta ahora para elaborar la programación, destaca la intención de los organizadores –forman la asociación diferentes personas del movimiento asociativo y cultural briocenses– el intento por explicar la época, “el cambio de dinastía” de los Austrias a los Borbones que se produjo con el cambio de siglo.

Para cumplir con este objetivo, AIIIC ha pensado en llevar a cabo una exposición, recogiendo diferente material –“de vestuario, armamento y ambientación”– que exista en los archivos, museos y fondos culturales de diferentes instituciones nacionales y provinciales y que puedan ser recopilados y expuestos en Brihuega durante al menos dos o tres meses del año del centenario, que se cumple exactamente el 9 y 10 de diciembre de 2010. Se seguirían los modelos de exposiciones que cundieron durante el año pasado con motivo del II Centenario del Dos de Mayo.

Con el mismo espíritu se celebraría también un congreso de historia cuyo alcance –nacional o internacional– todavía no está claro. A la vez, el plato fuerte podría ser una jornada de recreación o función teatral “con una representación de la batalla, de modo que seamos capaces de entender lo que ocurrió en aquella época de una forma visual”, explica De Lucas, buscando los modelos del Tenorio Mendocino de Guadalajara o del Motín de Esquilache de Aranjuez.

Otra posibilidad que estudia la organización es “reconvertir la Feria Medieval en Feria Barroca, para estar en sintonía con los hechos históricos”, a la vez que dotar de personalidad propia a este evento briocense y distinguirlo de “los mercados medievales, que hay muchos”. Por último, habría algún tipo de festival musical dedicado a los Hermanos Durón y cuya organización contará con la colaboración del compositor briocense Jesús Villa Rojo.

BATALLA BRIOCENSE

La guerra siguió adelante con diferentes episodios y el avance de la coalición hasta la capital. “Carlos permanecerá tres meses en Madrid en los que no conseguiría el mínimo apoyo por parte del pueblo madrileño, en lo que hubo de influir sobremanera el origen protestante de muchos de sus soldados. Ante esta situación, y forzado por una nueva ofensiva borbónica, Carlos abandona Madrid en los primeros días de diciembre, en dirección a Barcelona donde tenía establecida su corte.

A la vez, el ejército aliado se repliega hacia Aragón, con la intención de organizar el oportuno contraataque en cuanto le sea posible. Es en esa retirada cuando las tropas borbónicas sorprenden a parte de las tropas austracistas en Brihuega, que será tomada al asalto bajo la dirección del propio Felipe V. Al acudir el grueso de las tropas de Carlos en su defensa, se produce la batalla de Villaviciosa, que afectaría gravemente al poderío militar aliado. El resultado de la batalla, unido a otros sucesos del momento significaría en la práctica el fin de la contienda”.

• Font: El Día de Guadalajara (9-feb-2009)

Vídeos de grups de recreació històrica
     Batalla d'Almansa-1707

A Castella, subvencions, ajuts, facilitats, recolzament institucional, visió europea, espais gratuïts a la televisió pública, projecció i reconeixement internacional d'Espanya, atracció de turisme cultural.... A Catalunya, amb l'actual Goven Tripartit no-nacionalista, destrucció del patrimoni català, menyspreu institucional a les iniciatices ciutadanes, imposició del silenci, rebuig a la història pròpia, acomplexament nacional, mediocritat intel·lectual, ...

Batalla de Zaragoza-1710

Recordem?

El present i el futur d’un país té les arrels en el seu passat i en la seva història. És per això que cal que la tinguem present i la recordem, sense complexos ni silencis forçats. (Article del diari Tribuna.cat)

Aquesta setmana es va celebrar el 91é aniversari de l’armistici que va posar fi a la primera guerra mundial, una de les més cruentes que s’han viscut al continent. Tots els països europeus que van patir aquesta guerra ho han commemorat i recordat. S’han homenatjat els morts en les guerres i s’ha volgut recordar, que no és sinònim de glorificar, la història per tal de fer present a les noves generacions els horrors viscuts.

Aquesta setmana també va tenir lloc la celebració de la caiguda del mur de Berlin, ara fa 20 anys, que va suposar l’inici de la fi de les dictadures comunistes als països de l’Europa de l’est. Amb la caiguda dels règims comunistes aquests països van poder recordar episodis de la seva història que s’havien silenciat. El cas de Polònia és especialment significatiu. Ara fa 70 anys, quan la segona guerra mundial va esclatar, Polònia va patir alguns dels episodis més durs que van tenir lloc durant la guerra, molts del quals van quedar silenciats durant els anys de la dictadura comunista. Així, per exemple, a Varsòvia hi ha el museu sobre l’aixecament de la ciutat que tingué lloc l’estiu del 1944 contra l’ocupació Nazi. La rebel·lió va durar 63 dies durant els quals van morir 200.000 persones i la ciutat va quedar completament destruïda. Des de la inauguració d’aquest museu ara fa 5 anys més d’un milió i mig de persones l’han visitat, una xifra elevadíssima. Un plantejament museístic vivencial, amb molts efectes visuals i dinàmics captiven l’atenció del visitant i permeten explicar els fets.

Tot plegat ens hauria de fer reflexionar i a la vegada servir d’exemple a l’hora de recordar els nostres fets històrics. A Catalunya no hi ha cap museu que tracti, amb tota la seva complexitat, la guerra civil, o fins i tot la guerra de successió de 1714. Quan ara fa uns anys es van descobrir al mercat del Born de Barcelona restes de la ciutat que havien petit el setge de 1714 es va obrir un debat, i una oportunitat, per poder museïtzar les restes i explicar uns fets que van marcar la nostra història de forma decisiva. Al final es va optar per una decisió tèbia i asèptica que encara està per veure.

El present i el futur d’un país té les arrels en el seu passat i en la seva història. És per això que cal que la tinguem present i la recordem, sense complexos ni silencis forçats.

• Font: Tribuna.cat

350 anys escapçats

350 anys del Tractat dels Pirineus

Antonio de Pimentel i el cardenal Mazzarino van signar a París, el 5 de juny de 1659, un tractat entre la monarquia hispànica i la francesa que va rebre l'aprovació reial a l'illa dels Faisans (entre Hendaia i Irun) el 7 de novembre d'aquell mateix any. Es tractava del Tractat dels Pirineus (alguns capítols traduïts, en pdf), un tractat que formava part del contracte de matrimoni entre la filla del monarca hispànic, Felip IV, i el mateix Lluís XIV, regent francès. Com en tantes altres ocasions, els pactes entre les monarquies absolutistes la van acabar pagant els catalans. Entre les clàsules del tractat, s'hi destacava la partició del territori nord-català. El Rosselló, el Conflent i una part de la Cerdanya passaven a mans de la monarquia francesa sense que cap institució catalana fos consultada sobre el pacte.

Tres-cents cinquanta anys després d'aquells fets, la mobilització ciutadana ha agafat la iniciativa, arran de la inactivitat de les institucions, i sortirà al carrer demà, 7 de novembre, per demanar la derogació del tractat i la recuperació de la unitat entre catalans del nord i del sud ('Els catalans no tenim fronteres', pdf). La Comissió 350 anys s'ha creat per a l'ocasió amb la voluntat de commemorar-ne l'aniversari i d'aplegar les entitats cíviques en la convocatòria dels actes. Formen part de la comissió la Federació d'Entitats, el Casal Jaume I de Perpinyà, el Col·lectiu de Professors de Català per Adults, Aire Nou, CatNord, la Plataforma per la Dignitat, l'Assemblea Nord-Catalana, VilaWeb Catalunya Nord, Maulets, Comissió 11 de Setembre del Penedès, la Coordinadora Obrera Sindical i 10 Mil en xarxa.

7 de novembre - TOTS A PERPINYÀ - 350 anys de l'amputació dels Comtats

• Font: Vilaweb

"La normalitat de la museística militar"

Editorial de la revista d'Història Militar Catalana "A Carn!"

L'obertura i consolidació del Museu de la Batalla de l'Ebre o les museïtzacions de diversos aeròdroms militars de la GCE, donen esperances per pensar que estem enfilant la normalitat en el panorama museístic del nostre país.

Comentava P. de la Fuente (en un treball que aquí li recensionem) al voltant de l'”al·lèrgia a les qüestions estrictament militars” que ha patit la nostra historiografia. Aquesta al·lèrgia s'havia encomanat a d'altres aspectes de la nostra Cultura, d'una banda les veus més sentides, disposades a esquinçar-se les vestidures contra qualsevol manifestació que ensumés, ni que fos de lluny, una suposada apol·logia de la Violència, fins a caure en la sensibleria. D'una altra els falsos profetes de la pàtria catalana, que envesteixen contra tot allò que no sigui català, sense parar compte que també pot ser cultura i que també pot haver-se relacionat, vinculat i tingut molt a veure amb Catalunya.

Perquè sí un Museu de la Batalla de l'Ebre, i per què no un museu militar a Montjuïc? Tots dos acompleixen la seva funció pedagògica, mostrar la Història militar i ensenyar les conseqüències d'allò que mai no hauria d'haver succeït i que mai s'ha de repetir. Si no ho veiem amb els nostres ulls, no ho sabrem, però ho hem de veure tot, sense filtres.

• Font: A Carn! (nº 11)

Diada de Tots Sants (1-novembre)

La Diada de Tots Sants (Omnia Sanctorum) és una tradició cristiana instiuïda en honor de Tots els Sants, coneguts i desconegut per tal de compensar qualsevol falta en les festivitats dels sants al llarg de l'any per part dels creients. Els seus origens es remunten al Papa Bonifaci IV, qui convertí el Panteó de Roma en una església; posteriorment el Papa Gregori IV en fixà la celebració al primer de novembre, coincidint amb el culte pagà de veneració de les ànimes dels morts.

Tradicions de Tot Sants

És tradició en la Diada de Tot Sants visitar el sepulcre dels parents difunts; també és propi d'aquesta diada menjar castanyes torrades, moniatos i panellets.

Diada de Sant Narcís (29-octubre)
     Patró Catòlic de la Ciutat de Girona

Narcís de Girona (?. Girona - 18-mar-307, Girona) és un Sant de l'Església Catòlica i Patró de la Ciutat de Girona, doncs segons la tradició, Narcís havia estat bisbe de la Ciutat.

Biografia

La seva historicitat és posada en dubte, doncs la seva biografia és ser fruit de la barreja entre la del Bisbe Narcís de Jerusalem i el Bisbe de Girona. Narcís, nascut a Girona, ja de molt jove havia mostrat la seva pietat i dedicació per les lletres i el coneixement. Nomenat bisbe pels primers cristians gironins, va haver de fugir de la ciutat per les persecucions dels pagans; refugiat a Alemanya, fou acollit a Ausburg per la protistuta Afra i les seves criades Digna, Eunòmia i Eutròpia; després de conversar amb ella, Afra es convertí al cristianisme, però en assabentar-se'n el prefecte romà de la ciutat, la feu executar. Després de 9 anys en terres germàniques, Narcís tornà a Girona el 304; essent Bisbe de la ciutat, el 18-mar-307, els pagans l'assassinaren.

El Miracle de les mosques

Les seves restes foren redescobertes a Girona vers el segle VIII o IX, incrementant-se el seu culte després del Miracle de les mosques durant Setge francès de 1285 en la Croada contra la Corona d'Aragó. Diu la llegenda que les tropes franceses van intentar profanar la seva tomba a Sant Fèlix, però de dins en sortiren milers de mosques que van picar els francesos que, aterrits, van marxar de la ciutat deixant enrera 4.000 cavalls i 20.000 soldats morts per les mosques de Sant Narcís.

Sant Narcís de Girona i les mosques

Festivitat

La seva festivitat es celebra el 29 d'octubre, tot i que al martirologi romà consta que la festivitat és el 18-març; tradicionalment es celebrava el 29-octubre per la festivitat de Narcís de Jerusalem. Entre 1593 i 1601 es va traslladar al 18-març, però a partir d'aleshores tornà a celebrar-se el tradicional 29-octubre, quedant fixada la Diada del Màrtir Catòlic com la festivitat única de Girona des del 1666. El 1387 va ser nomenat protector i patró de la ciutat de Girona, substituint Sant Feliu de Girona, celebrant-se durant la seva festivitat un ofici solemne presidit pel bisbe a Sant Fèlix.

Ofici de Sant Narcís

Durant l'ofici, als assistents se'ls dóna el Cotó de Sant Narcís, una bosseta amb cotó beneït que guareix el mal d'orella, i es permet besar les poques relíquies que queden del sant. Antigament, la Confraria de Sant Narcís repartia pomes entre els fidels, les quals havien estat durant la missa posades sobre el sepulcre del sant. Es deia que tenien la virtut de fer baixar el nivell de l’aigua del riu quan hi havia riuada.

Profanació de la tomba i de les restes de Sant Narcís de Girona

El seu cos s'havia mantingut miraculosament incorrupte, però el 1936 el seu sepulcre fou destrossat i el seu cos va ser tret del reliquiari, arrossegat pels carrers i cremat, essent llençades les cendres al riu. Avui, al sepulcre, només hi ha una imatge que reprodueix el sant jaient.

Sant Narcís durant la Guerra per la Successió

Sant Narcís fou el protector i patró catòlic del Regiment d'Infanteria Alemanya aixecat el 1713 a Barcelona i que lluità heroicament durant tot el setge contra els borbònics fins arribar al martiri col·lectiu en la Batalla de l'11 de setembre de 1714.

• Secció Unitats Militars: Regiment d'Infanteria nº6 "Sant Narcís"
• Font:Viquipèdia

La "Katalunia light i de disseny" pateix una derrota:
     Educació mantindrà el nom
     a les vacances de Nadal i Setmana Santa

Ernest Maragall ha dit que tot i que la societat catalana és laica "no ha de renegar de la seva tradició i història"

El conseller d'Educació, Ernest Maragall, ha assegurat que no canviarà la denominació de les vacances de Nadal i Setmana Santa per la de vacances d'hivern i de primavera tal com va proposar el Consell Escolar de Catalunya (CEC) en el seu últim informe sobre el calendari. Maragall ha recordat que els informes del CEC no són vinculants, i ha afegit que tot i que la societat catalana és laica, "no ha de renegar de la seva tradició i història", ha dit en declaracions a RAC 1. "Ho respecto perquè estem en un país laic i ningú està forçat a creure ni a participar en res que no es correspongui amb les seves conviccions", ha reconegut el conseller, però ha afegit que Catalunya té una tradició i història de la qual "no cal renegar en absolut". "No penso fer-ho", ha conclòs Maragall, el qual ha advertit que tot i que la conselleria canviés aquesta denominació "ni es notaria, perquè la realitat és molt tossuda". Amb això, ha puntualitzat: "Més val que les formes i la realitat estiguin tan d'acord com sigui possible". Per acord majoritari, el CEC va argumentar que el canvi de nom, a més de respondre a la diversitat social, permetria una distribució més racional dels períodes lectius i de descans.

• Font: L'Avui

• Biografies: Rafael Casanova i Comes

• Vídeos i Àudios: La Guerra de Successió i la música del Barroc
• Literatura i Premsa: Música Barroca

Miquelets de Catalunya
     a la Diada de l'11 de Setembre

Recull de fotos de la participació de l'Associació Miquelets de Catalunya en els actes de la Diada de l'11 de Setembre, honorant la memòria dels màrtirs de l'11 de Setembre.

• Font: Miquelets.cat